Mennonites: pròfugs del segle XXI
Navegàvem el riu Nou que travessa les selves de Belize, a la recerca de les piràmides de Lamanai. Els cocodrils es retiraven xipollejant al nostre pas, els corbs marins assecaven les seves ales al sol i els llangardaixos es camuflaven en la mala herba. El que cap de nosaltres esperava descobrir aquí era als mateixos Huckleberry Finn i Tom Sawyer.
En un revolt del riu van aparèixer. Darrere d'ells, un cavall amarrat a un carruatge del segle XIX. Es van pujar a una barca minúscula, tot just un tros de fusta amb un motor prehistòric. I així van remuntar el riu en silenci. En realitat eren tres. Vestien camisa de quadres, pantalons amb pitet de fuster i un barret de palla. Eren rossos i ens miraven amb ulls de curiositat cristal · lina. Ens observem durant l'instant que dura la col · lisió cultural, el salt del temps que ens va situar per primera vegada davant els mennonites.
Ens observem durant l'instant que dura la col · lisió cultural, el salt del temps que ens va situar per primera vegada davant els mennonites.
Menno Simons va ser un sacerdot holandès del segle XVI que va acabar desvinculant-se de l'Església Catòlica per la marcada jerarquia de la institució. Simons es va unir als anabaptistes pacifistes que creien en la llibertat personal del creient i per tant consideraven més just fer el baptisme en edat adulta. Això va ser en 1536 i com l'ésser humà li agrada tant identificar-se amb un grup, els seguidors d'aquesta reforma van passar a cridar menonitas i van començar a matisar les seves credos. En algun moment van decidir que en realitat, la forma més coherent de ser cristià era lluny d'altres cristians i això els va portar als camps de Rússia primer, la Ucraïna, a Canadà i als Estats Units, on van coincidir amb els Amish, els grangers de la pel · lícula "L'únic testimoni", encara més radicals i més austers que els mennonites. Després van emigrar a Mèxic i Amèrica Central i aquí, en un racó d'un riu de la selva de Belize, per pura casualitat, els trobem nosaltres.
L'endemà, després de visitar les ruïnes maies, vam decidir apropar-nos al llogaret on es refugien de la selva, del present i dels homes, 700 mennonites. Per camins de terra circulaven els carruatges. Les dones portaven els vestits de les nostres rebesàvies, cobertes des del coll als turmells, indiferents a la calor del tròpic. Diversos adolescents treballaven a la serradora, per tallar fustes amb els quals construir les mateixes cases que construïen els seus avantpassats fa quatre segles. Són grangers i agricultors, familiars gairebé tots, ja que ningú s'uneix en esperit a un pagà i un mennonita es casa amb un mennonita o deixa de ser-ho. Para los niños éramos la «novedad», un concepte que aniran aprenent a evitar, doncs en aquesta societat es sobreviu fugint del temps, com pròfugs del segle XXI.
En tot veuen maldat perquè el progrés és, al seu entendre, una eina del diable.
Han transformat les palmeres i les plantes salvatges en cultius de papaia, han ordenat el paisatge i domesticat els cavalls. Els mennonites han convertit la jungla en un fortí habitable contra l'estranger. Són pacífics, amables i pacients, però desconfien del món. En tot veuen maldat perquè el progrés és, al seu entendre, una eina del diable. Nosaltres vam ser benvinguts i no els va importar concedir-nos una entrevista. Conversa amb Abraham, un dels referents d'aquest llogaret, un home senzill, que parlava un espanyol amb marcat accent anglosaxó malgrat que hagués nascut a Belize (tot i que la llengua oficial és l'anglès, la gran majoria dels habitants parla espanyol).
En la seva opinió el pecat està per tot arreu, aguaitant. Per això és millor amagar-, per això és millor inventar una realitat, ancorar-se en el temps, negant-se a moure. Internet és una amenaça per a l'esperit, fugi, estimat lector, abandoni aquest relat. I per cert, sàpiga vostè, que segons els mennonites, viatjar pel món és també una invitació al pecat. Per això procuren no moure.
Pobres mennonites.
Comentaris (7)
Laura
| #
Increïble! puguin mantenir aïllats dins d'aquest món tan globalitzat i que siguin tan reticents al progrés, als avenços ia més vegin el mal en tot això.
No es pot viure d'esquena al món i al que succeeix en ell, si realment es vol transformar i fer-ho millor. L'aïllament i el tancament mental provoquen pobresa d'esperit i aquí si que pot residir la intolerància i la maldat.
Contestar
Lydia
| #
Una llàstima. La de coses que s'estan perdent. En una població tan reduïda segur que hi ha endogàmia. Això, unit al seu aïllament del món, no pot portar res de bo. Amb el que s'aprèn viatjant!
Aquest afany a viure ancorats en el passat impedeix tenir perspectiva i fomenta la intolerància.
És tot un èxit que us permetessin gravar i fer l'entrevista, puesto que simbolizáis «el mal que viene del exterior».
Molt bona la teva observació que si Déu hagués tingut Internet, potser tothom seria cristià, però també tenia resposta per a això.
Contestar
especial
| #
¿I els indígenes que habitaven aquestes zones? ¿Que ha passat amb ells des de l'arribada dels mennonites? ¿Vau preguntar tractar-los com?
en fi
Contestar
Mirta
| #
En Guatraché, Prova. de Buenos Aires, Argentina, hi ha també una població de mennonites.
Contestar
Mayte
| #
He vist l'episodi avui, aquesta tarda (bo… i ahir divendres també perquè el meu per aquest documental és vici). Dels mennonites m'ha cridat l'atenció la seva indumentària; aquests petos tan característics i sobretot la seva pell tan summament blanca, aquesta llanguiment d'arrels holandeses a meitat de l'entorn caribeny. Un plaer aquest capítol en el qual dóna enveja veure-us capbussar en el cenote, amb la calor que fa aquests dies en aquesta Castella nostra Daniel, els esculls de coral, aquestes imatges nocturnes amb tortugues en platges de Costa Rica, el passeig en canoa a l'estil dels kuna , tot és frescor. .. fins veure ballar als garifunas a Livingston, vagi ritme, i creiem que sabem moure'ns a classe vaig donar zumba!
Contestar
Daniel Landa
| #
Doncs la veritat, Mayte, és que el capítol del Carib té una mica d'aire condicionat. El que donaria jo per ser-hi ara bussejant en els cenotes…
Contestar
Mayte
| #
Daniel, és lògic que amors aquelles aigües, i no només refrescar-se en els cenotes,…aquests blaus i turqueses de Cayos Cochinos, o gaudir d'aquella vegetació fins i tot en els rius. En aquesta Terra de Campos nuestrani amb tempestes com la d'avui aconseguim alleujar aquesta calor
Contestar