Rioseta: el circ perfecte
[pestanya:el viatge]
Poques vegades m'he topat amb un paisatge tan aclaparador com el Circ de Rioseta, al Pirineu aragonès. A un pas de l'estació de Candanchú, que acaba d'inaugurar la temporada hivernal, aquest pòrtic natural de pedra i tallats esgarrifoses deixa abstret al viatger que es dirigeix al Port del Somport, el romà Summus Portus, ancestral pas fronterer entre Espanya i França. És l'amfiteatre perfecte, flanquejat a un costat per l'aèria cim del Pic de l'Àliga i, a l'altre, per la desafiant cimera del Aspe. A la base, les instal · lacions de la Escola Militar de Muntanya, que no podrien somiar amb un millor escenari. Només un inconvenient: és difícil vorejar el cotxe per gaudir de les vistes com es mereixen.
Després d'una contínua ascensió des de la localitat de Canfranc, que pot presumir d'una de les estacions de ferrocarril més boniques d'Espanya, el cotxe dobla un revolt a l'esquerra i, EL oposada, emergeixen els farallons nevats dels Lecherines i la Tuca Blanca. És realment espectacular, una d'aquelles postals pirinenques que mai s'obliden. Per paladejar el moment, un consell: una mica abans hi ha un petit aparcament a la dreta de la carretera, al costat d'un pont on arrenca la pista que porta a la Canal Roya. Deixi aquí el cotxe i segueixi caminant. No es penedirà.
Candanchú, que passa per ser l'estació d'esquí més antiga de la Península, té al darrere gairebé un segle d'història des que en els anys 20 els pioners de l'esport de la neu, amb Muntanyencs d'Aragó i l'Sky Club tolosà al capdavant, van començar a lliscar per les seves vessants. Van arribar molt abans que els primers remuntadors (fins 1945 l'estació no va tenir una instal · lació mecànica per alleujar l'esforç dels esquiadors), quan els telecadires ni s'imaginaven. El plaer d'una baixada sobre les velles taules de fusta costava molta suor. Esquís a l'espatlla, pujar al serrat del Tobazo, que avui dia amb prou feines porta poc més de cinc minuts de telecadira, era tota una eternitat. Això sí que era afició. El meu pare, que va formar part dels primers cursos militars d'esquí a Rioseta solia parlar amb nostàlgia d'aquells anys heroics, quan l'esquí no era encara l'esport de masses en què es convertiria després.
Ell es va encarregar d'encoratjar els meus primers passos en la neu, quan es compraven els bitllets individuals de cada remuntador a la petita caseta de fusta situada als peus de la Pista Gran, que havia de lliurar abans de prendre la perxa a l'encarregat, que acabava sent com de la família. Des del plàcid Tele Roca, les pistes de debutants se succeeixen en dificultat fins arribar al "doctorat" de la Pista Gran. Recordo que un dia el meu pare em va creure preparat per mostrar els meus avenços a la família en aquesta pista, que mai havia baixat. Comprem les entrades (costarien una cosa així com 50 pessetes cadascun). En segon gir em "vaig menjar" una paquetón de neu tova i vaig perdre els esquís. Vaig mirar cap avall amb l'esperança que el meu aparatós rebolcada s'hagués dissimulat entre el grup d'esquiadors novells que, amb la mateixa por que jo, es perdien vessant avall. Res més lluny. La meva família segueix aquí. Per a mi, que encara havia de apanyar-me per completar el descens i amb una altra baixada pendent, la seva presència ja era tan incòmoda com la d'un escamot d'afusellament. Vaig completar el recorregut com vaig poder, Jo crec que es queda un parell de vegades més. Quan vaig arribar a baix vaig tornar a pujar al remuntador sense esperar el veredicte. Em va costar moltíssim. La segona baixada va ser tota una exhibició de pragmatisme. Vaig completar la Pista Gran sencera en falca (crec que encara han d'estar marcades les meves petjades a la neu de tanta força com vaig fer per no tornar a caure). El meu pare em va acomiadar sense res. Els meus oncles i cosins, tampoc. No calia. Va ser una inestimable lliçó d'humilitat. Des de llavors, sempre que encaro una baixada, per senzilla que sigui, mai perdo de vista que estic en mans de la muntanya.
Ara que ja porto esquiant a Candanchú més de trenta anys (escriure frases com aquesta produeix més vertigen de baixar qualsevol pista negra), reconec una debilitat, Loma Verde, a la Tuca, una baixada poc transitada plena de sensacions pletòriques. Es la recomano a tots els que tinguin un bon nivell d'esquí i visitar Candanchú per primera vegada. Ull, cal assegurar-se que està oberta i la neu en bones condicions. La Sabatilla és una altra de les baixades imprescindibles. Treure el cap al començament del tub, encaixonat entre roques, i veure el pronunciat desnivell per davant és una pujada d'adrenalina.
Només pujar al modern telecadira Rei Joan Carles, tan a prop de l'Aspe, és un plaer. Va aixecar diverses vegades aquest pic, totes a l'estiu. L'última vegada em vaig haver de donar la volta. Anava sol i encara hi havia molta neu (crec recordar que era el mes de juny) en la canal que porta al Coll de l'Aspe. No anava equipat i més havia pujat caminant (normalment el telecadira estalvia aquest tram) fins al Tobazo, acreixent l'esforç. Veure el cim des de la comoditat del telecadira no fa sinó avivar els desitjos de tornar a intentar.
[pestanya:el camí]
L'estació de Candanchú es troba a la capçalera de la Vall de l'Aragó, a un pas de la frontera amb França. Des de la localitat de Jaca s'arriba en a penes vint minuts per carretera.
[pestanya:una becaina]
Una antiga duana del cos de carrabiners del segle XIX reconvertida en hotel a 1991 és una immillorable opció per fer una parada en el camí. El Hotel Santa Cristina (www.santacristina.es), que pren el seu nom de l'antic hospital de pelegrins que coronava el Summus Portus (en VAP publicar un extens reportatge sobre aquest monestir, un dels tres albergs de pelegrins més importants de la Cristiandat), està situat a mig camí entre Canfranc Estació i Candanchú, en un desviament a la dreta de la carretera.
[pestanya: a taula parada]
Al mateix hotel de Santa Cristina hi ha bons menús a partir de 17 EUR. Provar el xai cuinat a l'estil muntanyès.
A la propera localitat de Villanúa, en direcció a Jaca, es troba El Reno, també antic edifici de carrabiners. Bona caça i ambient familiar. Les migas a la pastora i les costelles de vedella tendral són una bona elecció.
[pestanya:molt recomanable]
-Si té ocasió vaig visitar les Coves de les Güixas, als afores del municipi de Villanúa. Antiga cau dels homes del Neolític, s'explica que en el seu interior les bruixes feien aquelarres i invocaven al dimoni. Per concertar visites guiades trucar al 974-378 465. Més informació a www.villanua.net.
[pestanya:FINAL]
Comentaris (2)
Anònim
| #
[…] […]
Contestar
Tito "Neu"
| #
Que paisatges!! No conec, però ve de gust. Interessant el blog, amb plantejaments frescos i originals. Salutacions
Contestar