Fa uns dies viatjava de Cardiff a Londres, en un tren que travessava prades ermes i ciutats de maó fosc, netes, britàniques. Però un llibre em portava lluny d'allà, fins al nord de Mèxic, fins a la Serra de la Tarahumara, tan escarpada, tan vertical que avui ningú s'atreveix a aguaitar el món dels rarámuris, perquè és irremeiable el vertigen que produeixen les muntanyes i l'oblit dels homes que les habiten.
El llibre: "Amara. Un viatge després de les petjades del poble rarámuri " narra l'experiència del seu autor, Santiago Tejedor-codirector del Màster de Periodisme de Viatges de la UAB-, després de conviure amb les famílies de la Tarahumara. Un relat commovedor que retrata el dia a dia, la nit a nit, d'aquestes comunitats. I llavors vaig sentir el sobresalt d'un record inacabat, perquè jo hi vaig ser, en aquestes serres, sense creuar la línia del turisme indígena, sense palpar el fred de les seves cabanes. Vaig viure de puntetes la trobada amb els rarámuri i avui, penso, mereixen potser un crit plasmat en un grapat de paraules escrites a deshora.
El color alegre dels seus vestits dissimula el drama d'un poble que ha existit des de sempre, que ha crescut amb la mateixa resignació que creixen les seves muntanyes
Va ser fa ja alguns anys. Arribem a la ciutat de Creel, en l'estat de Chihuahua, a bord d'un cotxe que pretenia donar la volta al món. Allà sentim per primera vegada la col · lisió cultural que ens separa dels indígenes. El color alegre dels seus vestits dissimula el drama d'un poble que ha existit des de sempre, que ha crescut amb la mateixa resignació que creixen les seves muntanyes. Elles són la part més visible per al turista, perquè elles custodien les missions cristianes i elles confeccionen les cistelles de vímet. Al costat del llac Arareco oa la localitat de Cusárare, les dones asserenen el paisatge amb la seva paciència.
Els homes i molts dels nens caminaven potser sortejant sengles, caçant setmanes per a la seva família en forma de conills, serps o esquirols. Cal endinsar-se en les barrancas, escalar parets, calçar botes de muntanya, caminar moltes hores, molts dies, per entreveure la realitat d'aquestes comunitats que es presenta amb sandàlies i silencis, perquè el poble rarámuri penes parla, si no té res a dir. Són tímids, o potser són prudents, són durs com les seves roques de granit i pacífics com els seus rius. Han patit, com tants altres pobles, l'envestida de l'home blanc, la confusió de les seves creences i l'emboscada del progrés. Avui cuiden les seves esglésies, mentre dansen les seves tradicions; segueixen protegint els seus ritus però el reclam de l'alcohol ha desviat a alguns i ha buidat les cabanes.
Sempre ha estat així, la serra és l'excusa per seguir vius com rarámuris, com a homes de peus alats, corrent sense descans, fugint de nosaltres.
No obstant això, molts troben a la formidable geografia de la serra una oportunitat per a l'oblit. Allà s'escapen,allà s'amaguen de la imposició de la resta del món. Sempre ha estat així, la serra és l'excusa per seguir vius com rarámuris, com a homes de peus alats, corrent sense descans, fugint de nosaltres.
Compte Santiago Tejedor que avui arriben notícies desesperades de la serra. Que el fred guanya el pols als homes, que moren els seus animals, que es perden les collites, que algunes dones es llancen pels precipicis com qui es despulla de tota esperança. Em pregunto si no els empenyem nosaltres, si no els hem conduït a la vora de l'abisme amb la nostra cobdícia expansiva primer i la nostra indiferència després.
Arribo a l'estació de Paddington, a Londres. Fa fred. Hi ha llocs de menjar ràpid per tot arreu, gent que va i ve sostenint un cafè entre les mans, quioscs que venen diaris, molts diaris, però a les portades no diuen res d'un poble que es mor.
