Antelope Canyon: jocs de llum i ombres
Intentar descriure el Antelope Canyon és com tractar d'explicar la història d'un llenç. Aquest és un d'aquells llocs que no es poden explicar. S'accedeix per una esquerda minúscula, un descuit d'aquest paisatge àrid d'Arizona. A fora la llum s'estavella al desert encenent les parets del Gran Canó del Colorado, però un cop a dins, quan un es cola al subsòl, la naturalesa juga al caprici del desconcert.
Els navajos custodien el lloc, amb les seves cues fosques, seus barrets de cowboy i la seva mirada cansada, reclamant al turista una compensació per tants anys de greuges. El Antelope Canyon (Canó de l'Antílop) és a prop de la localitat de Page, on els nens ja han après el llenguatge de l'i-Phone i es van oblidant de tam tam dels seus tambors. Però allà, sota aquesta esquerda del terreny, es concentra la màgia que va inspirar les tradicions dels indis.
Vaig sentir gairebé de cop la brusquedat de la seva bellesa, la confusió d'un somni, el sospir contingut de Stendhal
Vaig baixar unes escales tan estretes com les reserves dels navajos, tan amagada com les seves cerimònies. Vaig sentir gairebé de cop la brusquedat de la seva bellesa, la confusió d'un somni, el sospir contingut de Stendhal. El Antelope Canyon és un laberint per als sentits, on la roca marca el pas del visitant, guiant per passadissos improbables per la imaginació més creativa. L'aigua ha polit durant segles aquest congost, pronunciant les seves corbes per perfeccionar aquest joc de seducció. Aquest és sens dubte un paisatge femení, en contrast amb la virilitat del Gran Canó, tan abrupte i dret. Aquí cal trobar els racons del desert, les seves entranyes; cal deixar-se portar per les seves traços suaus de roca tallada, per les seves ones de pedra, per aquestes corbes que desemboquen en un escenari que sembla prohibit, de tan bell. Antelope Canyon és una dona, amb els seus misteris, seva sensualitat i la seva embruix.
En 1997, es va produir una inundació sobtada en el canó. Onze turistes van morir ofegats en un parany mortal, atrapats en l'alegria de la contemplació. Quan nosaltres vam visitar aquest lloc, el sol s'alçava a la part alta, al migdia. I en aquest punt àlgid, la llum s'associa amb l'erosió de l'aigua per encendre la roca i formar un mural de colors. És un deliri subterrani, on es succeeixen els taronges i violetes, els grocs i vermells, en una paleta de colors irisats que van acabar abrumándonos. Ens va atrapar la llum amb la mateixa intensitat amb la qual a aquells pobres turistes els va atrapar l'aigua. El dia que ens endinsem nosaltres, el canó estava enlluernador, estrenant en cada corba un to diferent, era com perdre, i… ¡Un moment! Què estic fent? Quin, es va oblidar que és impossible explicar el Antelope Canyon, que és com obstinar a descriure la història d'un llenç…
Comentaris (6)
Juan Antonio Portillo
| #
Meravellós vídeo, Landa Indi ¡¡¡¡Gràcies per mostrárnoslo. I tu intent de descriure el paisatge….., sublim, com tu analogia sobre la dona. Un enorme abraçada.
Contestar
Ana
| #
Dani, aquest vídeo és genial i estic d'acord amb José Antonio. Preciosa l'analogia amb la dona
Contestar
Mary Carmen
| #
Preciós, però mentre el mirava estava pensant que si t'agafa una riuada no tens molta escapatòria i ves per on ja ha passat. Pobres turistes. Però tragèdies a part el lloc és magnífic. Que enveja em dones!. Una abraçada per mostrar aquestes meravelles.
Contestar
Montse Acevedo
| #
Daniel, si bell és el lloc, més belles, i mira que és difícil, ho són les teves paraules. Hi ha en elles tanta emoció, com jocs de llum i ombres s'amaguen entre aquestes roques.
Gràcies per compartir tanta bellesa i tant sentiment.
Una abraçada
Contestar
Daniel Landa
| #
Què puc dir? Gràcies per tots els comentaris, encara que he de dir que el Antelope Canyon ens ho va posar tot bastant fàcil!
Contestar
Lydia ploma
| #
Quina meravella!
Subscric el que diu Montse.
M'encanta la música que acompanya les imatges, aquesta i la d'altres fragments. Denota sensibilitat. Està molt bé triada.
Una abraçada
Contestar