Han passat 13 anys i encara em segueixo reconeixent a les selves. Encara sento com s'alleugereix el meu esperit portant un trípode i encara gaudeixo quan em despentina l'aventura. Aleshores em trobava al Parc Nacional de Chitawan, al Nepal. Arribem allà a bord d'un Ford Mondeo que va partir del Mirador de Autilla del Pino, a Palència, casa meva. Aquella travessia ens va portar més tard fins a Singapur amb el ritme que imposa la il · lusió desmesurada i la gosadia de la inexperiència. Poc després vam editar la sèrie "Palencia-Singapur, el viatge dels tres oceans ", i sí, jo també crec que hi ha noms millors, però en aquest títol cabien 20.000 km inoblidables, una ruta plena de rialles i un passaport cap al millor treball del món: el periodisme de viatges.
Fa tot just uns dies, La 2 de TVE va emetre l'últim capítol d'una sèrie documental que he dirigit: Un Món A part. Narra una volta al món de dos anys per carretera apropant-nos a les poblacions tribals. Em sento feliç, ho confesso. La nostra història s'ha emès per tot el món, de National Geographic a la Univision TVE. Milions de persones han viatjat amb nosaltres des d'un sofà, han sabut de les nostres aventures pel món i s'han acostat als indígenes que nosaltres retratem. Som periodistes, comptadors d'històries. D'això es tracta. No obstant això, la vocació no entén d'audiències i aquest és el preu que hem de pagar, el del nostre propi entusiasme.
Resulta impossible desviar el rumb dels audaços
Acabo de tornar de Barcelona, d'un Congrés de Viatges, Comunicació i Aventura que organitza la Universitat Autònoma de Barcelona i al qual he estat convidat com a ponent. Mentre parlava de la volta al món he vist la mirada encesa dels estudiants, la seva inquietud nerviosa, seva tossuderia fins i tot. Resulta impossible desviar el rumb dels audaços. Alguns ja hauran traçat línies en un mapa, ja s'hauran inventat carreteres, i atisbarán les espurnes d'un aeroport cap al desconegut. Ja estan perduts perquè tenen fe. Pocs oficis barregen les hores extres amb els somnis complerts, l'emoció amb el talent. Així es va forjant un treball que és vida i es viu per explicar-ho. I allà, a la tornada, entre les ombres, està sempre esperant el mesquí, per aprofitar l'eufòria de l'intrèpid, seu sagrat esforç. Només vaig poder prevenir: "No deixeu mai que comercialitzin amb les vostres il · lusions, perquè això d'explicar el món és, sobretot, un ofici. "
Llavors em vaig evadir per un moment fins al record d'aquell primer assalt a la llibertat d'una ruta sense agències, a aquel Palencia-Singapur. Tenia 25 anys i tot Àsia per davant. Érem dos reporters i un càmera disposats a explicar aquella travessia. Res ens diferenciava dels alumnes del Congrés de Barcelona, teníem les mateixes ganes de marxar, amb la mateixa mirada en foc. Trobem patrocini en una època en què els responsables de comunicació no tremolaven de por i així, acabat d'estrenar el vestit de periodista, amb un somriure que ens portaria a Singapur, vam emprendre el primer gran viatge de les nostres vides.
Acabat d'estrenar el vestit de periodista, amb un somriure que ens portaria a Singapur, vam emprendre el primer gran viatge de les nostres vides.
Vivim la tensió d'una guerra, vam escortats en els deserts del Pakistan i arribem a les faldilles de l'Himàlaia. I per alguna raó, la meva ment es va quedar allà, al Parc Nacional d'Chitawan, molt a prop de la frontera amb l'Índia.
Havíem conegut a Alicia, una noia alacantina que passava per allà, i com ens queia bé la portem per tot el país, perquè així funcionen aquestes coses, sense més anàlisi. Ella ens va acompanyar al parc on habita més d'un centenar de tigres. Entrem de casualitat per una porta que només custodiaven els guardes, però com els vam caure bé, doncs això, ens van deixar passar. I allà ens endinsem, confiats perquè res podia passar-nos, perquè ens reconeixíem en les selves, perquè el nostre esperit s'alleugeria amb un trípode i gaudíem amb l'aventura que ens despentinava. Érem uns inconscients. Vèiem un elefant entre la mala herba i no dubtàvem en apropar-nos, Doncs era impossible en tan gran Novetat rendició. El meu primer elefant en llibertat! El gravàvem tot, ho gaudíem tot. Caminàvem sense guia per les sendes dels tigres i després vèiem als micos embullant-se en els arbres de la selva.
Recordo que el pobre Orson, nostre càmera, em va mirar amb gest de disculpa per dir-me que s'havia quedat sense bateria i jo vaig sentir el mateix desconsol que sento ara quan arribem tard a un capvespre. Amb la càmera apagada vaig mirar una de les estampes més belles que he vist en la meva vida. Un rinoceront banyant-se a una llacuna, al costat d'un arbre ple d'agrons, al mig de la selva de Chitawan i al fons, la brusquedat nevada de la serralada de l'Himàlaia. I aquests són els instants que queden per al viatger que descansa de ser periodista.
Aquests són els instants que queden per al viatger que descansa de ser periodista
Se'ns havia fet tard i no vam tenir temps de sortir del parc així que dormim en unes cabanes. Em conformar amb escoltar el rugit d'un tigre ja de matinada. A l'alba, amb les bateries i els ànims recarregats, sortim a contemplar la boira i el sol cremant la selva. Viatgem amb l'alegria d'un nen en una botiga de joguines, en un desvetllament permanent, perquè enteníem que aquell era el nostre ofici, que tot valia la pena, que no hi havia arguments en el món per canviar els nostres passos.
La sèrie documental Palencia-Singapur, el viatge dels tres oceans va tenir una digna repercussió autonòmica, però cap de nosaltres es va molestar a valorar les audiències. Penso amb nostàlgia en aquests dies, amb Alberto i Orson, en aquell cotxe creuant carreteres atrotinades, en els meus elefants, a les mesquites de l'Iran… en el viatge en què vaig comprendre que ja no hi havia marxa enrere.
Avui he obert un mapamundi i he traçat una línia vermella. No ho puc evitar, tinc fe, m'invento noves carreteres, indici aeroports, sé que estic perdut… i ja no tinc 25 anys.
