De Moçambic es parla poc. Potser parlem també de forma equivocada quan ho fem. No és fàcil posar en els mitjans internacionals la realitat d'un país veí de dos gegants de la informació com Sud-àfrica i Zimbabwe. Llavors es cau en els reportatges socials o en titulars que justifiquin la seva arraconat espai mediàtic. Intentaré doncs saldar aquí el meu deute com a periodista per fer una crònica d'un país que viu un conflicte oblidat, sense testimonis.
La meva feina com a corresponsal condemna a aquests països a comptar morts i estafes. No puc, no es publicaria, enviar una notícia que es tituli "a Sud-àfrica fa una setmana que no violen a ningú". Tampoc m'imagino a tres columnes o en portada de la web la notícia que explica que el "Ministeri de Treball de Moçambic no és res corrupte", acompanyat d'un detallat informe en què es revela que no es va desviar un dòlar de la partida pressupostària per "formació juvenil".
Entrem a Malawi el dia que acabava de morir el seu corrupte president. Crònica d'unes primeres hores on ens van robar a la frontera i ho van intentar en un altre control policial. Un aixecament amenaça el país per la lluita de poder.
Les sornisas de l'aeroport de Johannesburg, la calma de Graskop, la inesperada i brutal bellesa del Blyde River Canyon i la sort de veure els big five en un dia en Kruger. Comença la ruta de VAP ppor al sud d'Àfrica.
Per descomptat, la ridícula negociació sobre infracció de les normes, en la qual es va pagar al grup de policies en metàl · lic la quantitat convinguda després del regateig, es fa davant de tots, que seria una falta d'autoritat humiliant per als agents amagar que t'estan robant.
(...) Estàvem dins d'una habitació tancada i fosca. Incrèdul el vaig mirar i li vaig proposar la intermediació d'un president americà. "De quin d'ells estem parlant?", preguntar amb un escuradents apuntant entre les dents. "Com Andrew Jackson?", vaig suggerir. "No, això va en la I, Ulisses Millor. S Grant ". I així va ser com el president el rostre apareix en els bitllets de cinquanta dòlars em va ajudar a creuar.
(...) Arribant al check point apareix l'acte amb el copilot fet un basilisc per la meva desobediència. Vestit de camuflatge, amb la samarreta molt ajustada, pèl molt curt i engominat, ulleres de mirall. Empeny i sacseja, m'obliga a descavalcar amb males maneres, exigeix ??el passaport.
No hi ha en aquest post una història fascinant del meu viatge. Hi ha una nit especial on vaig escoltar moltes veus que narro aquí. A mi em va servir per aprendre molt, espero que a vostès els serveixi també. Del que va parlar és d'un peatge tan indigne com necessari, tan nauseabund com imprescindible. Un carreró sense sortida? Per Javier BRANDOLI.
El cinisme va aconseguir el seu apogeu quan el propi Ngonyama va dir "no vaig fer la lluita per a romandre pobre". És un d'aquells que se segueix cobrant, en efectiu i en primera persona haver lluitat per la llibertat dels seus.