Després del rastre de l'últim milodón
El naturalista i el seu ajudant van seguir excavant, buscant el que creien poder trobar. La cova era gran i havien passat diversos dies cavant en diversos llocs. Quan estaven a punt de donar-se per vençuts la pala va desenterrar un cuir amb el seu pelatge intacte. "És la pell d'un milodón!", va exclamar entusiasmat el naturalista en examinar. Tots dos van guardar aquest i altres troballes en les seves alforges i van sortir rabents cap a les muntanyes que els separaven de l'Argentina. No n'hi havia per menys, el milodón es creia extint des de fa deu mil anys, però la pell i els excrements que van trobar es veien recents. Hi hauria alguns vius en algun racó de la regió?
Així m'imaginava jo l'escena quan, més de cent anys enrere, Francisco Moreno va fer el descobriment en el lloc on jo em trobava, Cova del Milodón, al sud de Xile.
El polèmic troballa va fer que molts sostinguessin que en aquesta part del continent encara vivia algun milodón. Es va organitzar un expedició anglesa per buscar, però res.
Juntament amb la meva dona, biòleg, havíem decidit visitar aquesta zona fronterera propera a la ciutat de Puerto Natales. Hi ha moltes coses interessants per veure allà, a més de milodones ... El principal atractiu de la regió és el monumental massís de Torres del Paine. Gent de tot el món va per fer caminades per aquestes torres de pedra que sorgeixen gairebé des del no res en una plana fora de l'eix de la serralada. Fa uns vint mil anys, amb l'última expansió del gel, aquests van abastar tota la zona i el seu pes i força van tallar la pedra produint estrets valls amb parets gairebé verticals i, a la plana circumdant, van deixar la seva empremta enfonsant el terreny. En els següents deu mil anys els gels van ser retrocedint. L'aigua de desglaç va produir llacs i llargs valls van ser inundats per la mar formant fiords interminables. El retrocés també va portar vida, 1 plantes, després insectes i ocells i finalment mamífers. Entre ells, un de molt gran que ocasionalment caminava en dues potes, d'aspecte d'ós però emparentat amb el mandrós, aquest era el milodón. Allà van viure i es van multiplicar fins que el continu retrocés dels gels també va atreure al seu botxí.
Allà van viure i es van multiplicar fins que el continu retrocés dels gels també va atreure al seu botxí
Per visitar Torres de Paine cal allotjar en el mateix Parc Nacional ja que les distàncies són grans. Nosaltres triem l' estada El Llaç, on ens van rebre amb el imperdible pisco sour xilè que vam beure davant de la finestra mirant les famoses torres. L'endemà la nostra camioneta ens va portar fins al Llac Grey des del qual es veu la glacera del mateix nom i encuya platja es troben icebergs despresos portats pel fort vent. El temps ens va arribar per fer una curta caminada enfront d'una part del massís anomenada els Cuernos del Paine. Vam tornar a El Llaç a temps per menjar un xai fueguino. L'endemà ens proposàvem fer la llarga caminada fins a la mateixa base de les torres.
El territori del milodón estava protegit per barreres naturals. Al nord les Torres de Paine i els infranquejables gels continentals, a l'oest i sud l'oceà Pacífic en forma de intricats fiords i l'est, la Serralada dels Andes. Els primers homes van arribar uns deu mil anys enrere. Probablement van creuar les muntanyes pel mateix lloc que Francisco Moreno, un baix pas anomenat Pista Carrera. Enfront d'ells s'obrien fèrtils planes, abrigades dels vents gelats i amb excel · lents possibilitats de caça. Un edèn per a aquests homes del Neolític.
El sender recorre una vall angostísimo, arbrat i amb un rierol central que porta aigua gelada del gel del cim de les torres
La caminada fins a les bases de les torres va ser extenuant, unes nou hores entre anar i tornar, però gaudim cada minut. El sender recorre una vall angostísimo, arbrat i amb un rierol central que porta aigua gelada del gel del cim de les torres. Mentre avançàvem, jo no podia deixar d'imaginar-que aquest lloc havia d'haver estat una de les últimes morades dels milodones. Potser allà van intentar protegir-se del enemic que els exterminava, l'Home. Al final de la caminada arribem a una llacuna glaciaria amb una vista inoblidable de les torres. Vam tornar a l'estada, l'endemà aniríem cap al sud, a visitar la famosa cova.
Als científics els va cridar l'atenció l'enorme quantitat de grans animals que, mundialment, es van extingir en el Plistocè (entre trenta i deu mil anys enrere). Van cridar a aquest fenomen la "extinció de la megafauna". Però més cridaner va resultar que, quan es va creuar aquesta informació amb dades arqueològiques, es va trobar que en cada continent les extincions van coincidir amb l'arribada de l'Homo Sapiens. Per a molts l'Home va causar l'extinció dels grans i mansos mamífers. Alguns científics van ser fins i tot més lluny; van explicar que la migració de l'Home per tot el món es va deure a la permanent recerca de caça fàcil. Potser això va ser el que va atraure els primers aborígens a la terra dels milodones. Animals lents i amb molta carn eren la caça ideal d'aquests caçadors. Potser perseguir milodones fins a la seva extinció.
Arribem a la cova a la tarda, havia poca gent, això va permetre que el guarda fauna ens pogués dedicar més temps. Em va explicar que s'havien fet exhaustives excavacions dins de la cova, que van llançar que fins fa aproximadament nou mil anys la cova era habitada per milodones, probablement hibernaban allà. En canvi les capes superiors, més recents, només mostraven habitació humana. És a dir que els humans van desplaçar als milodones de la cova. La vaig treure el tema de la troballa del cuir i excrements que havia fet Moreno en aquest lloc. El guardafauna no creia que els milodones haguessin sobreviscut més enllà dels set mil anys abans de Crist ja que no hi havia cap altra evidència de supervivència ni allà ni a la resta de la regió. Sobre l'aspecte recent que presentaven les troballes ens va explicar que es devia al fred ia la humitat del lloc.
Mentre, des de la foscor de dins, prenia una foto de l'exterior retallat pel perfil de la boca de la cova, m'imaginava que allà vivíieron els primers habitants de la regió i que la seva dieta no havia de ser només de milodones sinó també de cavalls americans, gliptodones, toxodones i altres espècies sud-americanes, totes elles desaparegudes fa, justament, uns nou mil anys. "Un murri aquest Moreno", va dir el guarda fauna xilè, traient-me dels meus pensaments, "Es va dur el que va trobar aquí a qui sap quin lloc de l'Argentina." Jo sabia on.
Quan vaig tornar a Buenos Aires vaig anar al museu que el mateix Moreno havia fundat. Uns amics científics que hi treballen em van mostrar el famós cuir. Realment semblava actual, tenia tots els pèls en perfecte estat. El més interessant va ser la dada que em van donar. Recentment, per acabar amb la polèmica, se li havia fet una prova de Carboni 14 per datar la seva antiguitat. "Quant va donar?¨ vaig preguntar amb molt d'interès. La resposta va ser que el cuir i els excrements tenien entre deu i onze mil anys. "Llavors és impossible que quedi algun viu, No?". "És molt difícil però no impossible" em va respondre enigmàticament meu amic. Va ser llavors que vaig idear la trama d'un dels contes del meu proper llibre: "L'últim milodón".
Coordenades de la Cova del Milodón: S 51gr 33min 47seg; O 72gr 37min 17seg
Contacto@GerardoBartolome.com
Gerardo Bartolomé és viatger i escriptor. Per conèixer més d'ell i el seu treball ingressi a www.GerardoBartolome.com
Comentaris (3)
sergio
| #
Gerardo: Com sempre, també molt bo aquest article.
Contestar
santiago
| #
I Moreno no va tenir millor ocurrència que enviar a Estats Units a Roosevelt unes mostres de fems d'aquest Milodón. Que tret d'aquest escenari científic semblaria una falta de respecte, però va ser molt valorat aquest present.
Contestar
Gerardo Bartolome
| #
Santiago:
En aquesta època i avui també s'acostuma busquen col · laboracions amb organismes de l'exterior per analitzar i investigar. En aquesta època no es sabia si els excrements eren actuals o molt antics.
També Xile va enviar parts de cuir que ells van trobar a Anglaterra.
Contestar