El fred sempre m'ha resultat elegant, sense el cant dels ocells ni el murmuri de les selves. El fred no sol dir res. Té una mica de hipnòtic aquest blau del gel, la boira en les albes, la neu. He escollit set paisatges blancs, siete racons apartats on almenys jo em vaig sentir tan al marge que vaig pensar que m'anava a sortir del mapa.
"El viajero siempre se va de allí más pequeño, més callat, perquè les glaceres són per definició immensos i silenciosos. Imposa la seva dimensió colossal i si els dóna per partir-, el seu sol estrèpit queda gravat a la memòria com un cruixit de segles impossible d'oblidar."
"Parc natural" és un concepte inventat per l'home per definir algunes de les meravelles del món. El terme "parc" fa més accessible el salvatge, l'humanitza, però la veritat és que en aquests set "parcs" el viatger se sent petit o aclaparat o ambdues coses.
Perito Moreno, Torres del Paine i Bariloche, els tres llocs de la Patagònia que ningú que viatge fins a aquesta bellíssima regió austral es pot perdre. Per Gerardo Bartolomé
L'any 2003, juntament amb la meva dona, parem tres dies a la Hostería Port Blest, un braç del Llac Nahuel Huapi que s'interna a les muntanyes fins a gairebé arribar al límit amb Xile. El vaixell ens va fer passar al costat d'una illa on es troba enterrat un personatge molt estimat per l'Argentina: el Perito Moreno. Encara avui és costum de les embarcacions fer sonar tres vegades la botzina a manera de salutació.
En el matí del 30 d'abril de 1902 Moreno va convèncer Holdich per anar a la escuelita de la vall. Quan l'argentí i l'anglès arribar, els nois van cantar l'himne argentí. Holdich, entre intrigat i emocionat, preguntar en veu alta si preferien ser d'Argentina o de Xile. Tots van respondre a l'uníson "¡Argentina!", encara que amb un marcat accent estranger.
Volíem passar unes vacances d'hivern de tranquil · litat i confort i per a això havíem triat un petit hotel amb totes les comoditats en un lloc molt especial, Badia Manzano. (...) Que diferent aquesta experiència de tot el que va viure el Perito Moreno quan, explorant la zona, es va convertir en convidat forçós del Cacic Sayhueque, uns 130 anys enrere.
El naturalista i el seu ajudant van seguir excavant, buscant el que creien poder trobar. La cova era gran i havien passat diversos dies cavant en diversos llocs. Quan estaven a punt de donar-se per vençuts la pala va desenterrar un cuir amb el seu pelatge intacte. "És la pell d'un milodón!", va exclamar entusiasmat el naturalista en examinar.
La camioneta avançava lentament pel camí però cada vegada hi havia més neu. Ja arribava fins a la meitat de les rodes. La meva dona, amb el GPS, em deia que encara faltava pujar 300 metres per arribar al cim del pas (el port, com li diuen a Espanya). "Tres-cents metres és molt" vaig pensar jo.
Estàvem davant a la glacera Perito Moreno, sens dubte la glacera més impactant del món. Es tracta d'una enorme llengua de gel de dos quilòmetres d'ample que baixa dels camps de gel sobre els Andes del sud, tallant el Llac Argentí com ho hagués somiat Moisès en escapar d'Egipte.