Kodari: la síndrome del capità Haddock

imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

"La vida a la frontera no espera, és tot el que has de saber ", cantava Radio Futura. A la nepalesa de Kodari, les corrupteles tampoc saben esperar. Pretenen cobrar-nos per segona vegada el visat i cinc dòlars més per no donar-los una fotografia de carnet. La síndrome del capità Haddock és a punt de desencadenar.

Ens ho havia advertit Bijay, nostre guia nepalès, abans de volar cap a Lhasa. Quan vam tornar, si les pluges feien de les seves, potser ens veiéssim obligats a creuar a peu la frontera entre la Xina i el Nepal ja tirar muntanya a través fins a trobar el cotxe que ens enviaria des Katmandú. Per aquests barrancs que semblen tallats per un dement amb una fulla d'afaitar baixa molta aigua en època del monsó i la carretera queda tallada pels despreniments. Reconec que endinsar-se per l'espessa vegetació arrossegant les maletes no és el millor epíleg d'un gran viatge com aquest, però calia arriscar. Ara, de peu al costat de diverses desenes de turistes a la cua del lloc fronterer de Zhangmu, em venen al cap les advertències de Bijay i miro al cel més que al passaport que han de revisar els agents d'Immigració.
A un pas de Zhangmu, l'últim poble de la Xina, és Kodar, el primer del Nepal (o al revés, segons). Tots dos estan units com siamesos pel Pont de l'Amistat, que salva un imponent barranc per on s'estimba, salvatge i coratjós, el riu Bhote. M'agrada la gent de la frontera, però els llocs de frontera en els països subdesenvolupats solen ser paratges desolats on nien buscavides i funcionaris corruptes. En el cas de Kodari, una amalgama de barracons de xapa i barraques renyides amb la vessant de la muntanya, a l'habitual sensació de desemparament se li unia una brutícia que feia estremir a Betlem. Alfredo Merino l'havia resumit a la perfecció en "Everest": "Entre rates i munts d'escombraries que ningú s'ocupa de retirar, aquest poble és un dels llocs on hi ha la claveguera del món ".

En terra de ningú

Al fons d'aquesta claveguera arribem, de nou a bord del tot terreny, vint minuts després de superar els tràmits a la frontera xinesa. Tenzing ens adverteix que no pot seguir més enllà. Entre aquest punt i la duana nepalesa s'estenen 500 metres de carretera neutral que cal salvar a peu. Els nostres camins se separen entre un eixam de nanos que pugnen per agafar les nostres maletes. La cridòria és ensordidor. Ens estrenyem la mà i els allargo la propina, esplèndida al principi i que ha anat minvant a mesura que s'han succeït els desencontres, especialment en Rongbuk, on Tenzing es va despreocupar de nosaltres baixant del campament base. El comiat és freda. Ni Betlem ni jo girem el cap mentre ens dirigim arrossegant les maletes per el fang cap al Pont de l'Amistat, al mateix temps que mig centenar de nois brunzen al nostre voltant com mosques sospiten la tempesta. Ens espera el que Alec li Sueur definir com "la infame duana nepalesa, on els agents inspeccionen tots els documents, totes les maletes, per veure què poden confiscar ". No tinc jo el cos per duaners corruptes i la caminada no fa sinó esperonar la meva venjança matinal contra el món.
La litúrgia dels impresos ja omplerts a l'aeroport de Katmandu es repeteix de nou en el galpón que fa de duana del Nepal. Per algun lloc havia llegit que cal estar en guàrdia perquè el principal estafa del tocomocho consisteix en cobrar de nou els 30 dòlars del visat quan la segona entrada al país només costa la meitat. Eficaç, ens reclamen 30 dòlars a cada un. Però no només això, també una fotografia o cinc dòlars de penalització si no n'hi ha. El volcà interior del viatger cansat comença a entrar en erupció, encara que el funcionari que detalla la sagnia institucionalitzada ni tan sols ho sospita. És el que he batejat com la síndrome del capità Haddock.

Avantatgistes uniforme

Com si estigués posseït sobtadament per la còlera de l'entranyable cascarrabias company d'aventures de Tintín, començo a enganxar crits i insultar en espanyol mentre gesticula amb vehemència davant la incrèdula mirada dels funcionaris nepalesos i la resta de turistes. En cap lloc es veuen tants rostres desconcertats com en una frontera. Ara, més, hi ha uns quants estupefactes a compte del boig turista espanyol.

Aquest tipus pretén robar-nos, és evident, però ho fa a més sense cap elegància

Sempre he portat malament que em prenguin per gilipolles, no perquè un es crea més llest que els altres (si hi ha una veritat en la que crec a ulls clucs és que el primer, i potser únic, símptoma d'intel ligència és el reconeixement de la pròpia ignorància), sinó perquè mai he pogut amb els avantatgistes d'estar per casa, especialment si porten uniforme o s'arroguen alguna classe d'autoritat. Aquest tipus pretén robar-nos, és evident, però ho fa a més sense cap elegància. Un sempre espera, almenys, un cert refinament en el saqueig perpetrat per l'Administració de torn.

Pocs llocs hi ha més inadequats per posar-se brau que una duana, terra de ningú on l'autoritat exerceix sense contemplacions, sobretot en països per modelar democràticament. Ho sé, però el turista desballestat sotmès a la despulla no atén a raons i segueix cridant als quatre vents els seus retrets. L'agent d'Immigració li pregunta el jove que ha vingut a acompanyar-nos fins al cotxe que ha de portar a Katmandú que què cony estic dient.
-No tinc ni idea. Parla en espanyol- li contesta encongint les espatlles.
Més assossegat, li proposo a l'agent que em faci ell la foto i que llavors li pago els cinc dòlars que em reclama i, si no és així, que em ensenyi per escrit l'obligació de lliurar una fotografia. Fart de no entendre'l una paraula, li allargo una groguenca fotografia de carnet de Ramon, el meu fillol de quatre anys, que sempre porto a la cartera.
-Sóc jo- li dic amb cara seriosa.
-De veritat?
-Sí, fa uns quants anys. Li Vall?
L'oficial dóna llavors el seu braç a torçar i em retorna els cinc dòlars de penalització i el visat segellat per segona vegada. El capità Haddock s'ha sortit amb la seva.
A les 08:30 (dues hores i quart més a la Xina), amb els nostres passaports a la butxaca, matem l'espera en un brut bar on ni tan sols hi ha cervesa freda per calmar els ànims i reconciliar amb el món. Davant nostre, una parella d'italians que ha presenciat l'escena de la duana ens mira de reüll sense dir paraula, com tement-se un altre rampell. Mitja hora després, estem ja carretera avall camí de Katmandú. El capità Haddock s'ha quedat a la frontera, esperant una altra ocasió propícia per tenir al proper turista extenuat.

  • Compartir

Comentaris (1)

  • Hoyense

    |

    La història de la foto és boníssima, em moro de riure imaginant

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.