Mar 24 2014 Zambezi: navegar pel Edèn

Una canoa va ser suficient per travessar ullals. Aquest era el pla, navegar el riu més poblat de bèsties que hi ha al món, remar entre hipopòtams i acostar amb sigil als búfals i els cocodrils. Viure àfrica arran d'aigua proporciona al viatger una sensació de tensa harmonia, el plaer del bosc.

L'hotel Royal Zambeze és un refugi de selva que convida a la trobada dels animals, al sobresalt sense barrots ni filats. Demanem als responsables del lodge una jornada de riu, per gravar de prop la naturalesa del Baix Zambeze, al meu entendre un dels parcs més desconcertants del continent.

A diferència d'altres racons d'Àfrica, aquí un té la sensació d'aventurar sense reserves allà on l'home està de més. No hi ha cues de turistes, ni rutes asfaltades. Cadascú busca la seva dosi d'emocions als marges del riu o en els racons de la selva.

Cadascú busca la seva dosi d'emocions als marges del riu o en els racons de la selva.

En caure la tarda, molts animals es treuen el cap a les aigües del Zambeze en una processó nerviosa de babuïns buscant el sopar o facoceros en estampida. Tots es vigilen i s'encallen a l'hora de l'aperitiu, doncs ells mateixos són susceptibles de ser aperitiu d'altres. Tots menys nosaltres i aquí rau la màgia. La canoa suposa als ulls dels animals un ésser incomestible, que ni molesta ni amenaça. El silenci dels rems ens mimetitzava.

En una de les ribes vaig veure el cocodril més gran que havia vist a l'Àfrica, apostat com un tronc abans de submergir-se en les mateixes aigües que estàvem transitant. En aquest tipus de safaris resulta tan emocionant la visió d'un cocodril com la sensació que sota d'un hi ha més cocodrils invisibles, a pocs metres, en algun lloc. No eren ells i nosaltres, érem tots a un temps compartint l'aigua i l'espai. Per aquesta raó a cap de nosaltres se'ns va acudir testar la temperatura de l'aigua amb les mans, doncs aquell riu estava ple de gola.

Un cap esplèndida de hipopòtam va sorgir de l'aigua a uns dos metres de nosaltres

Quan esgotava ia la tarda, nostre guia va canviar de rumb i va començar a remar nerviós cap a la riba. Jo li vaig imitar sense entendre una maniobra que gairebé ens treia de la llera. De fet va començar a remar sobre el fang com si volgués obrir un llit nou terra endins. En aquest moment un cap esplèndida de hipopòtam va sorgir de l'aigua a uns dos metres de nosaltres, amb aquesta espècie de ronc sord capaç d'agitar el cor del més aguerrit dels exploradors. Llavors vaig ser jo el que va remar sobre el fang i hagués obert camí fins a l'hotel, si no fos perquè l'hipopòtam va tornar a desaparèixer per deixar-nos en pau.

Així va transcórrer aquella tarda màgica, aquell safari africà sense 4X4 ni camins de terra. El Baix Zambeze es va anar apagant amb l'ocàs per albergar noves bèsties a la llum de la lluna, doncs ningú descansa al costat salvatge del món.