Aquell dilluns al matí a Mersin va alçar amb una tempesta bíblica. Hi havia tanta aigua als carrers que va ser la ciutat inundada que va menjar el mar. Estàvem de camí al port, on ja havíem estat tres dies abans, amb l'esperança de trobar un vaixell que ens porti a Israel o, En el darrer cas, Poseu el cotxe en un contener a Egipte i anem a un avió.
A Espanya em van tractar molt bé , T’ajudaré en el que puc
Vam anar al port i ens vam topar amb aquell mur ja desesperat que era el llenguatge. Ningú va parlar una paraula en anglès. L’aigua va devorar els carrers al costat de les nostres sabates i érem tres paràies parlant amb el vent. Vaig veure llavors una oficina que semblava més moderna i va deixar Vítor al cotxe un telèfon des de l’oficina de vaixells d’Istanbul. Allà una jove em va assistir, bonic, qui em va dir que “a Espanya em van tractar molt bé , T’ajudaré amb el que puc ”i em va fer cent trucades. "Sembla que hi ha un vaixell a Iskenderun que va a Egipte", Em va explicar entre moltes coses i opcions. Quan vaig tornar al cotxe Vítor havia parlat amb la companyia d’Istanbul i vaig confirmar que hi havia un vaixell a Iskenderum que podríem prendre. Els déus ens van beneir en un bateig amb mànega i vam decidir no fer -los esperar per veure si ens assecàvem.
El port d’Iskenderun és gran i desolat. Ens va costar trobar l’oficina de l’empresa Catoni. Un noi molt alt que parlava un bon anglès va confirmar que teníem un carregador, Això va sortir dissabte i, per tant, vam tenir sis dies més de Türkiye, que va provocar un nou retard inesperat. Coberta 1300 dòlars per al cotxe i els nostres tres passatges a Àfrica. “Tarda 18 hores per fer el viatge ", Ens va assegurar.
I en aquesta espera fins dissabte ens donem la capadòcia. Arribem a Gortame i confirmem que el món pot ser tan estrany que és bonic. Semblava que Gaudí havia esculpit aquestes muntanyes o que aquestes muntanyes havien esculpit les idees de Gaudí. Capadòcia és una qüestió de sorra i pedra. Allà vam conèixer Lorreine, Un canadenc d'alguns 60 anys, que va venir allà com a turista i es va quedar a viure. En realitat estava morint poc a poc a poc. Tot en les seves paraules està cansat, És avorriment, És manca d’il·lusió per a una vida que sembla viure al cos dels altres.
En realitat va morir, Tot i que potser no ho sap
"No sé què faig aquí", L’agradable dona que va treballar al petit hotel on ens vam allotjar. Ho vaig fer amb un noi afganès, Alguna cosa seca i tímida, que va passar les hores davant d’una petita televisió sense obrir la boca. Es va asseure al seu costat sense parlar i, de vegades. "He d'anar a veure la meva família al Canadà", Una vegada ens va dir amb un to de veu que va trair que probablement ho faria. Lorreine era preciosa.
Després de dues grans nits, en què també descobrim les sorprenents esglésies cristianes excavades a la roca de la Capadòcia, Vam veure desenes de globus que van sortir a Stampede de les roques esquivant la sortida del sol, Vam dormir a la nostra habitació dins d’una cova on cobrem amb una roca i circulem amb el nostre cotxe entre les muntanyes mentre sonava a l’heroi de tot volum, Vam tornar a Iskenderum, Al nostre bonic hotel Issos, Amb la sensació de ser els adolescents responsables.
El penúltim matí, el divendres, Vam anar a la frontera amb Síria. (Tot el que va passar hi havia demà en una publicació separada perquè tot mereix la seva pròpia història).
D’alguna manera era una presó que desesperaria una mica
Finalment, Dissabte al matí a 10 Al matí arribem al port d’Iskenderun. Allà érem i 115 camions immensos que esperaven la seva entrada a un vaixell que era la boca de l’oceà. En una mica de Garita, els conductors van prendre fotocòpies de tots els papers que els costums requereixen en dues màquines antigues. Els banys eren stercoleros i al petit queviures vam menjar un kebab que coneixia Glòria. Hem hagut d’esperar que entressin tots aquests vehicles i després pugem el nostre cotxe. No podríem marxar, que d’alguna manera va ser l’inici d’una presó que desesperaria una mica. Estàvem immersos en una presó i no podríem sortir d’aquest port per a cap norma absurda. Només 12 La gent tenia dret a anar al carguero, La resta de conductors van volar des de l’avió fins al port de destinació.
A les 22 hores, Després d’un ballet groller de rodes i motors, Posem el nostre cotxe ara mínim en comparació amb aquests mastodons. Finalment, amb 10 Dies de retard, Vam entrar en un vaixell que ens va portar a Egipte. Vaig compartir una cabina amb un camió turc i Vítor i Leandro van ocupar una altra cabina. Vam passar la nit, Fins i tot al port. Crec que no va ser en aquestes circumstàncies, ja que m’havia imaginat el primer creuer a la Mediterrània.
Les hores del vaixell es van fer en oocasions pesades i en ocasions sublimes. Caminem amb algunes pertinences i ens preparem per ser -hi algunes 20 hores com ens havien dit, Ho érem 72. El menjar era un ranxo en una safata a vegades gairebé desgraciat, Especialment per a Vítor que no li agrada el tomàquet. Altres, Vam mastegar una pizza que tenia el gruix d’una barra de pa. Hi havia una nevera petita amb formatge, Olives i melmelada de maduixes que Leandro manejava amb facilitat i un escalfador d’aigua i els sobres de te i te per sufocar quan voldríem. Tot això al Saló dels Controladors, on també hi havia una televisió i alguns dels nostres companys de viatge van passar les hores jugant a cartes.
Creien que vam qüestionar els dits que tinc a la mà o als camions que s’adapten al vaixell
No vam poder gairebé comunicar-nos amb ells, cap no parlava una paraula d'anglès. Cosa que s'estenia a tot el vaixell i al que ja estàvem acostumats. Preguntàvem quan quedava per a Haifa i ens contestaven que cinc, vuit o cent, El que depenia d’ells creia que vam qüestionar els dits que tinc a la mà o als camions que s’adapten al vaixell.
Després vam anar a una petita coberta per passar les hores mirant el mar. De vegades plovia i de vegades contemplava una posta de sol serena entre els núvols que sense adonar -nos de la nit ens vam baixar. Llavors, Ja freda, Vam caminar per aquells 20 metres obligatment a eixamplar la nau i sentir una mica de la llibertat perduda.
Perquè ens vam bloquejar tot i que sempre estàvem entre bromes i converses a la cabina Vítor i Leandro, on vam amagar una mica de vi i vam fer una petita casa. Em vaig veure a tretze capítols de diverses sèries de televisió que porto a l’ordinador. Finalment arribem al port d’Haifa, I Israel, on el món semblava força ordenat, però va generar certa ansietat per no poder comprovar -ho.
Ens vam entretenir veient submarins i vaixells de guerra de la base militar del port
Allà, Les cinc hores que creiem que ens van dir que l’abocament de camions va durar s’acostava 14 sense que ningú expliqui res. Sembla que alguns camions de Jordània havien de venir o potser el que van explicar va ser que estàvem a Jordània perquè vam perdre alguns camions. No enteníem res i ningú no sabia explicar què passava. El cas és que l’espera era pesada i ens vam entretenir veient submarins i vaixells de guerra de la base militar del port i contemplant el vol de combatents que va exemplificar aquesta peça de terra.
I de sobte es va escoltar el motor i el fum de la caldera ja era de nit i vam sentir una immensa felicitat de saber que Àfrica ja estava a prop. Va ser a les sis del matí l’endemà quan ens vam despertar amb una alba que mai oblidaré mentre entrés al port de Damiatta, Egipte, Es va penjar a aquell immens carregador amb la sensació que aquesta era la meva arribada més especial a aquest immens continent que durant quatre anys és la meva casa. Per fi, Després de molts problemes, Posem les rodes a l’Àfrica, Només el creuava de nord a sud.
