Costa dels Esquelets: el desert contra el mar
S'anuncia com s'anuncien els pirates: una cruïlla de tíbies i una calavera. Així es presentava un dels parcs naturals menys naturals d'Àfrica. La costa de Namíbia no vol intrusos ja que la naturalesa lliura la seva pròpia batalla de sorra i aigua.
Els vents arrosseguen les dunes fins a les platges i les marees empenyen els vaixells cap a la costa. No hi ha treves ni transicions. Res no sobreviu aquí. És la bellesa de la mort o del no-res. A la Costa dels Esquelets tots estan de pas.
Els vents arrosseguen les dunes fins a les platges i les marees empenyen els vaixells cap a la costa.
Ens va embolicar la màgia de l'invisible, les llegendes. Hi ha restes semienterrades a les badies perdudes de Namíbia i també és possible veure lleons del desert, asseient al costat de les onades. Aquí tot és estrany, com en un somni que no acaba d'encaixar amb res. Ens va dir un guarda del parc que també és possible veure els elefants del desert, criatures errants que no admeten visites al seu territori. Són agressius i defensen més que res la seva soledat.
Vaig tenir la impressió que aquest lloc és un càstig. Molts homes han mort naufragant a les platges, sense un lloc on anar, sense un poble on demanar auxili. Les foques extraviades també naufraguen, i les balenes, i els vaixells desnortats. La platja és el final del camí, on conflueixen els cadàvers d'espècies marines i rosegadors del desert. Després, només els seus ossos recorden que per allà van passar. Per a molts, el litoral namíbi s'ha convertit en un parany, una darrera emboscada de la qual no hi ha sortida possible.
El litoral namíbi s'ha convertit en un parany, una darrera emboscada de la qual no hi ha sortida possible.
Avui, una carretera creua aquest lloc, però nosaltres amb prou feines vam veure res. La calor espanta els orix i les zebres que s'amaguen a saber quin racó del desert. Però quan es pon el sol, el camí s'omple d'animals. Apareixen com a ànimes en pena, en un lloc que és buit durant el dia i fosc durant la nit.
Passem la nit sencera frenant amb cada centelleig d'ulls a la carretera, amb l'impacte de les ratlles errants i l'emoció de veure, potser, un d'aquells elefants rars, penitents d'Àfrica.
L'alba ens va sorprendre lluny d'allà, al territori dels himbes, on l'home torna a donar sentit als paisatges.
