La carretera des Cascades Victòria fins a l'embarcació en la qual creuarem el Llac Kariba ensenya un Zimbabwe diferent. És una mica més sec, més rural. El ciment dels voltants de Harare muta aquí a palla i fang. Els camins tenen més pols que línies dibuixades al camí. Poblacions els habitants recorren fines fileres en l'horitzó carregant amb aigua en galledes.
El Kariba és un llac artificial que divideix Zimbabwe i Zàmbia. La gran presa construïda entre 1955 i 1959 va inundar una extensió de 280 quilòmetres de llarg per 40 de llarg. Llavors es va fer l'operació anomenada "Arca de Noe", traient milers d'animals salvatges d'una zona que va quedar negada per les aigües i que també es va portar, malgrat l'esforç, per davant moltes vides.
La navegació pel llac va ser potser el meu moment favorit del viatge. Una embarcació de somni en què acabem dormint sobre matalassos i en sacs sota la llum de la lluna. Jo vaig baixar fins a la part de darrere del vaixell, només, escoltant el silenci d'aquella immensitat d'aigua i veient una alba inoblidable. De sobte va ser una mica de claredat, després una taca vermella i després una bola immensa surant sobre les aigües.
Van ser 36 hores tranquil · les, divertides, d'absoluta pau. El vaixell aconseguia una velocitat límit de 20 quilòmetres per hora, cosa va fer que semblés que gateábamos sobre l'aigua. Donava temps a veure els animals baixar cap a terra a mullar la gola, a contemplar les barques de pescadors i, fins i tot, a perdre la barca que portàvem lligada i rescatar amb compte, molta cura, que aquelles aigües estan infectades d'hipopòtams i cocodrils. Van ser temps de compartir cerveses, prismàtics per contemplar búfals i elefants i relax prenent el sol a la proa.
El vaixell aconseguia una velocitat límit de 20 quilòmetres per hora, cosa va fer que semblés que gateábamos sobre l'aigua
El que no oblidaré va ser la conversa amb el capità zimbabuès (vaig oblidar el seu nom i tampoc ho vaig apuntar). Un noi blanc, grassonet, amb 30 anys al carnet i 40 a la cara. La van amb mi a la proa i vam començar a parlar. Per als que hagin llegit l'anterior post d'aquest bloc sabran que estava en un moment de dubte en què començava a plantejar-me si s'acabava l'any i mig de la meva estada a l'Àfrica. Li pregunto al tipus per la seva vida. Vols estar aquí recorrent el llac de dalt a baix amb el teu vaixell?
Llavors, el capità em diu amb la rotunditat que tenen les veus en calma. "Jo he decidit que navegaré amb aquest vaixell deu anys més i després em compraré una furgoneta que ja he vist i viatjaré cinc anys per tots els països de l'Àfrica, tots ". Va dibuixar els propers 15 anys de la seva vida amb seguretat. No tinc cap dubte que només una hecatombe pot evitar que el seu pla es modifiqui alguns mesos. Perquè no el porti a terme gairebé donava la sensació que ha d'ocórrer l'apocalipsi. No pestanyejar, no va modificar la veu, no va posar un to de gesta. Només un pla que realitzar. Llavors, el capità em mira i em diu ¿I el teu? El vaig mirar i encara calculant el que suposen 15 anys li contesto: "No sé què faré els propers 15 minuts ". Vam riure i vam seguir gaudint de batre d'unes aigües que començaven a aixecar pel vent. "De vegades arriben a ser de tres metres, em diu.
Van passar així les 36 hores en aquell vaixell de somni. Arribem llavors al parc de Matusadona, un altre lloc únic, autèntic, on cada racó d'aigua era una postal. Aquí començaré el meu relat en el proper post.
Aquest viatge forma part de la ruta de l'agència Kananga per Zimbabwe: Ruta per gran Zimbabwe
Ruta Kananga:http://www.pasaporte3.com/africa/viajes/zimbabue-mozambique/zimbabue-mozambique.php
