Timanfaya: esplendor entre volcans
[pestanya:el viatge]
“El primer de setembre (l' 1730) entre les nou i les deu de la nit la terra es va obrir de sobte a prop de Timanfaya a dues llegües de Yaiza. A la primera nit una enorme muntanya es va elevar del si de la terra i de l'àpex s'escapaven flames que van continuar cremant durant 19 dies ". Qui parla així és el capellà de Yaiza, Andrés Lorenzo Curbelo, testimoni directe de les violentes erupcions volcàniques que van canviar la fesomia del sud de Lanzarote durant ni més ni menys que sis llargs anys.
Sobre les entranyes d'aquests gegants adormits em disposo a fer una caminada insòlita, per senders que s'obren pas entre el mar de lava petrificada, un horitzó desolador que la mà de lhome, sorprenentment, ha estat capaç de conservar pràcticament intacte. És l'última cosa que hom s'espera quan emprèn unes vacances familiars de sol i platja, així que vinc de tot menys preparat per a una excursió d'aquest tipus. Per descomptat, ni rastre d'unes botes de muntanya. M'he de conformar amb unes sabatilles, ni tan sols esportives. Els mitjons també es van quedar a Madrid. Amb aquesta pinta de dominguero imprudent a coll, em sumo al grup guiat per Marcelo, de Canary Trekking, una empresa llançaroenya pionera en oferir als visitants aquesta perspectiva diferent de l'illa. Sóc l'únic espanyol, així que les explicacions, inevitablement, són en anglès.
La majoria dels turistes que aterren a Lanzarote visiten el Parc Nacional de Timanfaya, amb la seva impressionant ruta de 14 quilòmetres pel cor de les erupcions. Quina és la diferència? El visitant no pot tirar peu a terra en cap moment del recorregut i s'ha d'acontentar amb gaudir de les entremaliadures geològiques dels volcans a través del vidre de l'autobús. Per a qualsevol a qui agradi caminar, el recorregut deixa un cert regust amarg que només es pot treure traslladant-se al contigu Parc Natural dels Volcans, on el grau de protecció és menor i un pot viure la inoblidable experiència de caminar fins al cràter d'algun volcà.
El nostre objectiu és el volcà de Pic Partit, de poc més de 500 metres d'altitud. la caminada, tot s'ha de dir, no és gens exigent i és apta per a tots els públics, sempre que es tingui la precaució de mirar on es trepitja (una observació òbvia que no ho és tant quan caminem més pendents de l'objectiu de la càmera que del sender). Una torçada pot fer malbé el matí.
Davant nostre descolquen les siluetes de dos volcans, Caldera Blanca (el més gran de l'illa) i el de Timanfaya, que dóna nom al parc confrontant. D'ambdós cims ens separa un horitzó d'enormes pedres de lava, coneguda com a malpaïsos. És un oceà sinistre, un paisatge petrificat per la ira de la Mare Terra, que cada cert temps treu la seva còlera a passejar per recordar-nos la nostra insignificança, per moderar la nostra insolent arrogància. Sembla com si milers de centaures rabiosos haguessin furgat el terra a la recerca de menjar. A jutjar per la colossal destrossa, no la van trobar.
Per començar, Marcelo ens posa al corrent d'una inquietant efemèride. Els capritxosos cicles geològics dels volcans assenyalen que cada 40 anys es registra algun tipus d'activitat volcànica a les Canàries. “Quan va ser la darrera vegada?", pregunta algú innocentment. "En 1971, a l'illa de La Palma”, respon de impuls. No cal fer gaires comptes. Han passat 40 anys.
Molt aviat, el sender de cendra volcànica em fa trobar a faltar les meves botes muntanyenques. El guia ens ha advertit que està totalment prohibit emportar-se qualsevol tipus de pedra com a souvenir, però al cap de pocs minuts ja porto tal quantitat de còdols a les sabates que bé podria ser detingut per delinqüent geològic.
“Pocs dies després un nou abisme es va formar i un torrent de lava es va precipitar sobre Timanfaya, sobre Rodeo i sobre una part de Manxa Blanca. La lava es va estendre sobre els llocs cap al nord, al principi amb tanta rapidesa com laigua, però ben aviat la seva velocitat es va minorar i corria més aviat espès com la mel”
El relat del capellà de Yaiza és esglaiador, apocalíptic. Resulta impossible imaginar que abans de les erupcions això fossin camps de cereals. Ara, la vegetació és pràcticament inexistent. Tot just alguns líquens i uns arbustos coneguts com “vinagreres” (que es van reproduir exponencialment després d'una gran tempesta tropical a 2005). La fauna, imperceptible, també és present: llagostes, sargantanes, conills, corbs, perdius i falcons pelegrins se les han arreglat per fer d'aquest territori hostil casa seva.
Porto tal quantitat de còdols a les sabates que bé podria ser detingut per delinqüent geològic
Seguim pujant sortejant l'escòria i les pedres de totes les mides llançades al seu dia pel volcà, dispersos ara pel terraplè com a projectils abandonats al camp de batalla. Caminem entre canals d'un metre de profunditat erosionats per les llengües de lava baixant la muntanya a vint quilòmetres per hora. En realitat, sota els nostres peus s'acumulen una enorme quantitat de bombolles de pedra que es poden enfonsar en qualsevol moment. Un bon motiu per no abandonar el sender.
Després d'una hora i vint minuts arribem al cràter de Pico Partido, una gran olla d'aspecte pacífic que resulta difícil imaginar expulsant les entranyes amb fúria. Estem envoltats de sis volcans més i les vistes són espectaculars. S'arriba a veure la costa oest de la illa i, en la llunyania, el tranquil municipi de Tinajo, on els veïns van aixecar l'església de Sant Roc en agraïment per haver salvat la vida després de les erupcions. Una turista francesa, una mica acalorada, decideix posar punt i final a l'aventura. La recollirem a la tornada.
Mitja hora després ens enfilem a un segon cràter a la carena inferior de Pico Partido, un coll també conegut com La Cassoleta. Després de vorejar-lo, tornem per un altre camí entre roques roges (fruit de l'oxidació i el sofre), els característics “fornets” (xemeneies de pedra que al seu dia van ser sortides secundàries de la lava enfurismada) i lava cordada, que s'assembla a un llençol arrugat que hagués estat petrificat.
Al desembre de 1731, els volcans de la illa seguien fent de les seves. “Els habitants van començar a desesperar de no veure mai cessar aquests desastres horribles, van abandonar l'illa amb el seu capellà per refugiar-se a la Gran Canària. L'acció volcànica no va parar de produir-se de la mateixa manera durant cinc anys consecutius, no acabant les erupcions fins al 16 d'abril del 1736”, va escriure el rector de Yaiza. Ese día, una tercera part de la superfície de Lanzarote havia quedat convertida en un erial. Encara que dotze petites poblacions van ser destruïdes i més de 200 llars es van veure afectades, no es van haver de lamentar víctimes mortals.
Més informació sobre aquesta i altres rutes a Lanzarote: www.canarytrekking.com
[pestanya:el camí]
A Timanfaya i el Parc dels Volcans s'hi accedeix per la LZ-67 que uneix Yaiza i Tinajo. L'entrada al Parc Nacional de Timanfaya costa vuit euros (precio de guiri, doncs els illencs paguen molt menys, una cosa incomprensible tenint en compte que no crec que quan visiten la resta d'Espanya se'ls cobri més que als peninsulars per entrar a un museu), mentre que per recórrer el parc natural no cal pagar res.
[pestanya:a taula parada]
El restaurant “El Caletón”, al municipi costaner de El Golf, és una visita obligada a l'illa per a qui vulgui gaudir d'un bon àpat, a un preu raonable, i dels millors capvespres de Lanzarote. “El Caletón” està situat al final del passeig marítim (literalment, doncs la carretera acaba només uns metres més enllà). El cambrer et dóna a triar entre una safata plena de peix fresc. Ens decantem per un botiguer. Molt aconsellable escalfar amb unes llapes, uns gueldes (pescaíto fregit) i les inevitables papes arrugàs amb mojo. Per alegrar la vetllada, un blanc sec malvasia.
[pestanya:molt recomanable]
-Si un vol pujar un volcà pel seu compte, el més accessible és Muntanya Roja, a Platja Blanca (el sud de l'illa). El sender surt molt a prop de l'hotel Rubicón Palace i en només mitja hora es fa cim. Les vistes des del cràter mereixen la pena, amb Fuerteventura de banda i la costa oest de Lanzarote a l'altre. El sender voreja tot el cràter, cosa que permet ampliar encara més la panoràmica.
-La carretera LZ-30 de Teguise a Yaiza vertebra la zona de La Geria, una ruta vinícola en què se succeeixen els cellers i les vinyes parapetades darrere murets de pedra volcànica, característics de la illa. A Teguise, a l'ombra del Castell de Santa Bàrbara (sobrevolat pels avions que s'enlairen del proper aeroport d'Arrecife) encara hi ha terrasses al carrer principal (reis catòlics) que et reconcilien amb l'euro, on un terç de la cervesa local, Tropical, cobra a ¡1,5 euros! Ja dic, com si les manetes del rellotge s'haguessin aturat fa anys.
[pestanya:FINAL]
Comentaris (2)
Noeli
| #
Bon dia 😉
A mi em va encantar timanfaya i en realitat tot Lanzarote, que vaig recórrer de punta a punta; el pitjor (encara que lògic per altra banda…) és que la visita a timanfaya es realitza amb autobús i la sensació no és la mateixa que la de caminar sobre el terra volcànic. Preciós, M'agrada Molt milles.
Una salutació
Contestar
Anònim
| #
[…] destrossa, no la encontraron". Llegeix el reportatge d'aquest recorregut entre volcans a VaP: https://www.viajesalpasado.com/timanf…ntre-volcans/ […]
Contestar