Afganistan: porta vençuda

Per: Vicente Plédel i Marián Ocaña (Text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Fa 25 segles, el cèlebre viatger Herodoto va comprendre que per descriure i entendre el món hem de sortir del nostre entorn quotidià i viatjar. Conèixer llocs i persones que ens relatin les seves històries al seu propi ambient. Seguint la pauta d'aquest gran historiador grec ens traslladarem a un país insòlit d'Àsia Central. Experiència que ens permetrà submergir-nos en una realitat aclaparadora de sensacions i emocions.

Afganistan està aquí mateix, als nostres peus, però igual que en un mal somni, l'immediat esdevé inabastable. A la nebulosa d'el somni viatger que tenim davant nostre regna el caos. Els victoriosos mujahidins, ara esperits confusos embriagats de lluita, es destrueixen entre ells i aniquilen tot el que es mogui en el seu territori tribal. Miro l'hora al rellotge… marca 1992. El minuter assenyala tardor. En l'afany de voler trencar el somni viatger amb un despertar a l'Afganistan, ens haurem despertat massa aviat? Davant del que és inevitable, deixem que els nostres ulls es tanquin lentament i la dolçor de la foscor ens envaeix tot esperant un despertar menys torbador mentre sentim com es tanca la porta.

Pels talibans tot està prohibit excepte el prec.

El somni és agitat, estem incòmodes, el cos ens reclama un nou despertar i obrim de nou els ulls lànguidament. Mirem el rellotge i l'hora assenyala l'any 2000, el minuter indica primavera. Com a bon somni recurrent, ens trobem al mateix lloc, al pas de Khyber: Pakistan a les nostres esquenes, Afganistan als nostres peus. El país no està en flames, la pau impera, el Regne del Caos ha acabat però el poder que ho ha aconseguit és el costat fosc de l'Islam… sumint el país en un Regne de Tenebres. Pels talibans tot està prohibit excepte el prec. La música, el cinema i la televisió han estat proscrites per degenerar els cigars, és delicte taral·lejar una cançó, totes les celebracions són condemnades per immorals, les dones enterrades vives entre murs per impures, les efígies dels museus destruïdes per heretgia, el riure controlat per si implica depravació, els col·legis tancats, els llibres cremats, les constants execucions convertides en actes socials educatius… i els viatgers estrangers tenen prohibida l'entrada perquè res no ha de pertorbar el «nou ordre» tancant-nos bruscament la porta als nostres nassos.

Els viatgers estrangers tenen prohibida l'entrada perquè res no ha de pertorbar el «nou ordre»

Novament una porta infranquejable, de nou el malson infantil de córrer i córrer i mai avançar. Un cop sec ens sobresalta. Serà el despertador? Quina hora és? Obrim els ulls ràpidament. Un home d'uniforme ens lliura oberts uns quadernets granats amb un Welcome to Afghanistan!». Mirem els nostres passaports i aquí hi ha els segells recentment encunyats que marquen el moment històric que ens obre una complexa porta després d'una llarga nit de molts anys. Per fi aconseguim entrar a l'Afganistan!

A la polsegosa cruïlla a 1080 metres d'altitud del Pas de Khyber sona música al chamizo que fa les vegades de duana afganesa. Hi ha revistes sobre la taula, rialles de fons, moltes dones amb burca però altres tan sols amb un vel sobre els cabells, els comerços són extremadament bulliciosos i les dones poden desplaçar-se soles. Els talibans van mossegar la fruita prohibida l'onze de setembre de l'any 2001 i una força internacional va enderrocar fulminantment un sinistre govern que terroritzava la seva pròpia població i amenaçava amb la seva violència indiscriminada massa països.

Estem en una regió molt inestable, fins i tot al Pakistan l'estat ha hagut d'arribar a un acord amb els insubmisos pashtuns

El pas de Khyber, insalvable faralló en anteriors ocasions, s'ha mutat en una porta oberta gràcies al visat que hem aconseguit a l'ambaixada de l'Afganistan a Islamabad. Estem en una regió molt inestable, fins i tot al Pakistan l'estat ha hagut d'arribar a un acord amb els insubmisos pashtuns als territoris de la Federació Tribal a l'oest del país. Els pashtuns es comprometen a respectar les lleis pakistaneses a les carreteres i en una franja de 15 metres a banda i banda però més enllà el govern no té dret a intervenir i la llei és regida pel pathanvali -codi tradicional dels pathans des de l'edat mitjana- basat en l'honor, la llei de talió i l'hospitalitat. Los pashtuns, majoria a l'Afganistan i als territoris tribals occidentals del Pakistan, confien molt en si mateixos i molt poc en els altres. Es comprèn bé en veure tota la ruta al pas de Khyber plena de «q’ala», grups d'habitatges tancats sobre ells mateixos, amb altes parets de fang i grans reixes de ferro.

La Ruta de la Seda va creuar aquest indòmit territori deixant al seu pas els vestigis ètnics de tots aquells que van trepitjar les terres

Cap estranger no es pot desplaçar sense escorta des de Peshawar fins a la frontera afganesa i, mentre recorrem una vegada més el llegendari pas, pressionats en un petit microbús amb el nostre escorta armat i dotze passatgers més, visualitzem entre corba i corba els il·lustres espectres del passat que van solcar durant la seva densa història la sinuosa ruta. Darío, el persa i Alexandre, el macedoni, que van aconseguir creuar-lo amb els seus poderosos exèrcits; el temut i demolidor Genghis Khan i les seves arrasadores hordes fins a inoblidables viatgers com Marco Polo. Però van ser els musulmans els que, després de mil anys de presència, han deixat la petjada més fonda a la seva heterogènia població. La Ruta de la Seda va creuar aquest indòmit territori deixant al seu pas els vestigis ètnics de tots aquells que van trepitjar les seves terres i van decidir quedar-s'hi.

Ens baixem del cotxe però sobtadament desorbita els ulls recitant tot el seu repertori en anglès: «No, a, no vagis, no vagis, problema, problema»

A la parada de microbusos de Torkham, una frenètica aldarull de gesticulants conductors que vociferen els seus destins, lloguem un vehicle privat per a nosaltres sols amb la idea que el conductor no tingui pressa per arribar a destinació. Vestits amb indumentària musulmana ens aturem en bulliciosos mercats, accedim a petits pobles, alternem amb nòmades als seus colorits campaments que engalanen el riu Kabul. Asseguts a terra de desvencijadas barraques, que indulgentment el nostre conductor anomena «restaurant», mengem incerts estofats que surten de crostos olles fumejants. Els mesos al Pakistan ens han d'haver blindat l'estómac, tot ens sap a glòria i res no ens indisposa. Quan assenyalem un espectacular meandre del riu Kabul el conductor ens apropa, baixem del cotxe però sobtadament desorbita els seus ulls recitant tot el seu repertori en anglès: «No, a, no vagis, no vagis, problema, problema»… No sabem ni mai sabrem el que havia vist però li fem cas, ens fiquem raudos al vehicle i deixem el lloc. Afganistan no és un país per passejar-se alegrement i ja estem arriscant massa. Una mica més enllà… entrevem Jalalabad, enclavament neuràlgic que s'entesta a controlar la porta a muntanyes i valls incontrolables.

  • Compartir

Comentaris (2)

  • Javier Brandoli

    |

    Gran relat i gran història. Viatjar pot ser una voluntat i un desig. Afaganistan és especial per maleït per negar això, la voluntat i el desig del viatger. Felicitats!

    Contestar

  • Raúl

    |

    Pendent tinc aquest país, per a mi, desconegut. bon relat.
    Una abraçada!

    Contestar

Escriu un comentari