Blau: reflexos de París a la Pampa argentina

Per: Gerardo Bartolomé (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

"Ella és descendent d'una Louge" - li vaig dir a la propietària de l'estada presentant a la meva dona. "Ah! Han de parlar amb Jorge. A ell li va a interessar ", respondre referint al seu marit Jorge Louge, qui havia heretat el camp del seu rebesavi.

Havíem decidit prendre'ns un cap de setmana llarg en una zona important per a la història dels indis de la pampa, ja que jo estava investigant aquest tema. La localitat de Blau havia estat el seient de la famosa tribu del cacic Catriel. Buscant estades que rebessin passatgers havíem trobat La Isolina, que ens va atreure per dos motius. El primer era l'aspecte de petit hotel francès que tenia la casa principal del camp, y el otro era que el apellido de los dueños era el mismo que María Louge, la bisabuela de mi mujer, de quien su familia había heredado campos cerca de Azul. ¿Serían familiares lejanos? Intuí una historia interesante y hacia allá fuimos.

La localidad de Azul había sido el asiento de la famosa tribu del cacique Catriel

En 1860 la Argentina no era todavía un destino de inmigrantes europeos. La mayor parte de la enorme planicie de la pampa estaba disputada con tribus indias. Pero una de ellas, la de Catriel, había acordado con el Gobierno asentarse en las afueras de Azul y proteger el poblado del ataque de otros indios a cambio de que el Gobierno le entregara mensualmente cientos de cabezas de ganado. Pocs confiaven en la lleialtat de Catriel pel que no eren molts els que s'animaven a fer que aquests fèrtils camps produïssin. La terra valia poc, el risc era altíssim, però les oportunitats eren altes. Blau era territori només apte per audaços.

Ens vam asseure a prendre un te amb escones a l'elegant porxo davanter de la casa i l'estona va aparèixer un home vestit amb boina, mocador al coll, botes de muntar i els típics pantalons gauchos anomenats bombatxos. Jorge Louge era un enamorat del seu camp i la tradició, però també un home viatjat que parlava diversos idiomes i s'acurava a fer que l'estada dels seus hostes fos perfecta. Després de presentar-, la meva dona li va explicar una mica de la història de la seva besàvia. "Tenia un camp en 16 de juliol que la meva família va acabar de vendre fa uns 30 anys ", li va explicar. Ell sabia d'uns Louge de per allà. La seva avantpassat, Etienne Louge, havia tingut quatre filles però cap d'elles era la "María Louge"De la meva dona. "Segurament van venir altres Louge del poble d'Etienne", va dir ell, deixant la porta oberta que tinguessin un parentiu llunyà.

La situació als voltants s'havia fet molt difícil. La tribu de Catriel havia tornat a ballar-; robava i atacava els camps

A la nit vam compartir el sopar amb els amos del camp i una altra parella que també s'allotjava allí. Després d'un dinar simple però exquisida ens asseiem davant del foc de la llar perquè Jorge ens expliqués la història d'Etienne Louge. Ell havia arribat de França i 1854 amb 14 anys, només i sense un pes. Buscant nous horitzons no va tenir millor idea d'establir en Blau. Va treballar a Ramos Generals, com li deien en aquell temps als negocis que venien de tot. Però la situació als voltants s'havia fet molt difícil. La tribu de Catriel havia tornat a ballar-; robava i atacava els camps. ¡Van segrestar a Etienne quan portava mercaderia en una estada! Però el francès va saber guanyar-se al cacic. A indi li interessava la carn i al francès els cuirs. ¡Es van fer amics! Etienne va comprar un camp a preu d'ocasió i la seva estada es va convertir en l'única que Catriel no assolava. Fins es deia que Etienne venia cuirs de bestiar robat pels homes de Catriel. Em vaig imaginar que el francès no havia de ser molt popular en Blau. "Li deu haver costat aconseguir núvia", vaig dir jo, mentre assaboria un riquíssim Cointreau. Però aquesta part de la història quedaria per al dia següent.

Vaig ser a prop del rierol Tapalqué. Mentre disparava el meu teleobjectiu a destra i sinistra imaginar que en aquestes aigües devien haver abeurat les caballadas de Catriel

Em vaig aixecar molt d'hora per aprofitar la millor hora per fer fotos. Vaig ser a prop del rierol Tapalqué, que vorejava el camp, buscant fotografiar ocells. Mentre disparava el meu teleobjectiu a destra i sinistra imaginar que en aquestes aigües devien haver abeurat les caballadas de Catriel. Després d'una estona vaig tornar al casalot just a temps per seure a la taula d'esmorzar mentre Jorge comentava la cavalcada que faríem.

"Tordillo, alatzà, motxilla ... ", deia ell pronunciant el nom crioll de cadascun dels diferents pelatges dels cavalls que ens ensillaban. Sortim al pas amb un parell de gossos seguint-nos. La disparada d'una llebre els va fer sortir corrent en aquesta direcció sense que tinguessin la menor probabilitat d'atrapar.

Etienne se hizo traer una mujer de su pueblo de Francia. Su única exigencia era que fuera trabajadora, "Sense importar la seva bellesa"

"Per allà eren els tendals de Catriel", dir Jorge apuntant cap a les Serres Baies que es veien al lluny. I mentre avançàvem cap a un racó del rierol ens va explicar que Etienne es va fer portar una dona del seu poble de França. Sona estrany, No? Però és així. Va demanar una dona amb l'única exigència que fos treballadora, "Sense importar la seva bellesa", escriure als seus parents. Així va arribar Germaine Picot, amb qui va tenir vuit fills.

De sobte, ¡Altra llebre! Dejé galopar a mi caballo siguiendo a los perros en su inútil carrera. Luego de la jineteada todo el grupo volvió al “castillo”. En breve estaría listo el asado, infaltable en cualquier visita al campo argentino.

Con los años el Gobierno argentino venció a los indios y los reubicó a cientos de kilómetros de distancia. De repente aquellos campos de poco valor pasaron a ser mucho más atractivos; bajaba el riesgo y aumentaba la producción. Etienne, quizás sin saberlo, se hizo rico pero siguió viviendo en su rústica casa y trabajando de sol a sol.

En los años veinte se formó una nueva clase social con aquellos jóvenes ricos, hijos de estancieros, que importaron el estilo de vida parisino

Vam menjar el rostit del migdia en el que quedava del ranxo original de l'estada. Sostre sota, parets de tova, pis de terra ... la típica construcció rural del segle XIX. Jordi ens va explicar la història d'una famosa baralla entre gauchos que havia esdevingut en aquest mateix ranxo. A pur facón es van trenar fins que un va acabar amb els seus budells a l'aire, "Achurado", com se li deia llavors. ¿El motiu d'aquesta mortal baralla? Un tenia bones cartes (o faria trampa) i tots dos tenien diverses copes de ginebra de més. Una història comuna en la pampa argentina que tan bé va explicar el nostre Jorge Luis Borges.

Però amb el canvi de segle també va canviar la societat argentina. Els immigrants arribaven per centenars de milers, els camps van passar a comptar amb molts treballadors i les ciutats amb moltes boques per alimentar. Els terratinents es van fer multimilionaris. Si bé la vida dels vells pioners no va canviar molt amb la riquesa, seus fills van tenir una actitud totalment diferent. A Buenos Aires es va formar una nova classe social amb aquells joves rics, hijos de estancieros, que importaron el estilo de vida parisino. Va ser en els anys vint que la ciutat es va omplir de palauets i mansions dissenyades per arquitectes francesos o italians, moblades íntegrament a París, Londres a Roma. Alguns d'aquests joves, davant la mort dels seus pares, van haver d'assumir el maneig dels seus camps i molts van decidir construir-hi palauets europeus. Així va ser que un dels fills d'Etienne construir la impressionant casalot de la Isolina. Una mica de París enmig de la Pampa argentina.

Ens acomiadem de Jorge Louge i la seva dona per pujar a la nostra camioneta seguint les petjades del cacic Catriel. Abans de deixar la Isolina em vaig aturar per treure una última foto del casalot.

  • Compartir

Comentaris (1)

  • louge jean

    |

    Hola! que lindo viaje en Azul; me gusteria haber la direccíon de este lugar por mis proximas vaccaciones en Argentina . Me parece no estar lejo de el pueblo louge tambien . Los Louge de Coronel Suarez son tambien parientes de ellos .yO SOY DE UNA RAMA LOUGE DE FRANCIA, Me interesa mucho la historia de los Louge en el mundo .

    gracias por algunas informacíons.

    Contestar

Escriu un comentari