Sempre li vaig tenir vertigen alhora, ho confesso. Sé que queda bé dir que les doblecs del cuir no fan fallida per dins, i és cert, però sempre vaig tenir més de ruta que de parades i en les rutes cal temps per cobrir distàncies. La distància és temps en la meva ment i el temps m'ha ensenyat que sóc un caos amb les meves pròpies distàncies. Ara que avui compleixo 40 anys, aquesta xifra aterridora que empeny a alguns a fer salt de pont al lavabo, sóc més que mai traços al mapa. Més vitalment ordenat i desordenat que mai, que en totes les meves virtuts s'amaguen els meus principals defectes. La perspectiva de millorar no és bona, però la d'empitjorar sembla que tampoc.
No parlo de perfecció, que ni la va haver ni n'hi haurà, parlo del camí cert en què vaig començar a perdrem
Els 30, per aquesta mania de compartimentar els records per donar-los un espai lògic al que posar una nota, han estat fascinants. No parlo de perfecció, que ni la va haver ni n'hi haurà, parlo del camí cert en què vaig començar a perdrem. Va ser el temps en què vaig descobrir el que m'agraden els trens en què no aconsegueixo dormir i els llocs en què no entenc una paraula. Dit de manera menys retòrica, vaig descobrir que m'agrada veure i conèixer als altres per sobre de a mi mateix, cosa que dono per perdut perquè cada vegada que ho faig m'avorreixo en l'intent. Al més que arribo és a saber el que no vull, perquè en el que vull un mariner filipí entusiasmat en el relat em puja a un vaixell de càrrega camí de Sri Lanka subjectant una xarxa a la mà mentre em pregunto que faig allà completament marejat a la coberta (i probablement també feliç).
Aquests deu últims anys han estat un viatge feia cap part, que només hi va haver impuls, moviment, però mai una brúixola que almenys em indiqués que per allí no hi havia retorn. Avançar per la res per arribar a l'impossible tot. Ara entenc que sempre va ser aquest el viatge. No hi havia pla. va ser lent. No ho vaig fer amb 20, com tants als que en part envejo per portar-me un decenni de distància de món en les parpelles, ho vaig fer quan el caminar va ser natural. Llavors eren escaramusses, petites fugides sempre amb la volta marcada. Sempre vaig tenir un sol objectiu en les meves maletes, divertir-me, gaudir, que és com entenc aquesta cosa de seguir respirant sigui quiet o en moviment.
Sempre vaig tenir un sol objectiu en les meves maletes, divertir-me, gaudir, que és com entenc aquesta cosa de seguir respirant
No vaig viatjar pels altres, per les seves mirades, ho vaig fer per mi mateix. Ja vaig explicar una vegada en aquest blog la meva sensació esquiva amb el fals mite del viatger solitari. Les raons han de ser pròpies per viatjar ja que els canvis impliquen sempre algunes derrotes que se superen només amb la calma d'tenir en ciment les entranyes. Avui, als meus 40, veig camins per caminar i llocs en què reposar. Mi enyorat viatge de Cape Town a El Caire; les aurores boreals que trenquen el cel del nord; Tòquio I La seva Lost in Translation; travessar d'oest a est tot el Sàhara… Però veig sobretot ciutats en què viure un temps. Altres, diferents de les que ja vaig quedar, en què afermar una mica més la mirada. Buenos Aires, Florència, Sydney ... Potser mai passi, són només idees, somnis.
Quedar-m'ha fet entendre la diferència entre estar i passar. El viatger de pas té la virtut d'anar-se'n convençut de les seves idees. No hi ha temps res més que per constatar el que ja se sabia abans d'arribar o per gaudir del món nou, encara caòtic, sense rutines que ho facin vell. Així em va passar en els meus viatges per tants llocs, a l'Amazònia o sota de l'Everest, en què les presses em van permetre veure l'evident sense temps per decebre o entusiasmar per la realitat. Ja deia Oscar Wilde que "la diferència entre un caprici i un amor per a tota la vida és que el caprici dura una mica més".
"La diferència entre un caprici i un amor de tota la vida és que el caprici dura una mica més".
No està malament, m'agraden aquests viatges, en la pràctica jo sempre pensaré que a Malawi tothom somriu perquè així va esdevenir amb la majoria de les 100 persones que hi vaig ensopegar. potser els 10.000 següents es atiborraban a antidepressius i llegien llibres d'autoajuda però com que no els vaig veure vaig poder escriure un relat en el qual parlava del país de les ganyotes a les cares. tan convençut, tan irreal.
I així avanço, mentre ple d'aigua al lavabo per si es trenca la corda, amb la certesa que demà el meu cos i ment seguiran al seu lloc. Ja no hi ha pors. El 12 de desembre tindré 40 anys més un dia i si els maies tenir la deferència d'errar en el pronòstic seguiré esperant el vaixell de càrrega que em maregi donant voltes pel món. Però això és demà, avui bufa el vent camí d'unes illes.
