Les esglésies apunten al cel, els indígenes resen a la Pachamama i els turistes envaeixen les terrasses. Cuzco s'embolica seus credos amb la mateixa facilitat que barreja pedres amuntegades en segles. Fa 3000 anys un grup d'aimares decidir instal · lar aquí, estenent l'Imperi Tihuanaco entre les muntanyes dels Andes, el moment en què el 3.400 metres d'altitud s'estava més a prop dels déus. Després van arribar els inques, que també volien expandir el seu imperi i més tard vam venir nosaltres, els espanyols, que teníem el nostre propi Imperi, faltaria més. Era el que es portava.
El llegat de tot això és un lloc reconstruït mil vegades, amb temples cristians, símbols inques, peces aimares, places castellanes, alpaques, trenes, muntanyes, llegendes, pisco sour i fulles de coca per combatre la falta d'oxigen.
Em vaig perdre per la ciutat habitada més antiga d'Amèrica per descobrir la seva història en un passeig-gosadia d'un viatger amb presses- que em va portar fins al carrer Hatun Rumiyoq, on els inques van aixecar el Palau d'Inca Roca, avui convertit en Palau Arquebisbal.
Potser la veritable catedral es troba en els fonaments de l'Església del Triomf, edificada, suposo que per fotre, sobre el principal templo inca: el Palau de Viracocha
El labertinto de carrers sempre desemboca en la Plaça d'Armes, on Francisco Pizarro va entrar victoriós per certificar la conquesta de Cuzco. Avui, el visitant dubte de quina de les dues esglésies és la catedral de la ciutat. Potser la veritable catedral es troba en els fonaments de l'Església del Triomf, edificada, suposo que per fotre, sobre el principal templo inca: el Palau de Viracocha. Aquesta mania d'imposar símbols sobre altres, aquest revenja etern en les conquestes, aquest greuge constant que destrueix l'ànima del perdedor.
No obstant això, la conquesta espanyola, malgrat la seva fama de sanguinària - què conquesta no ho ha estat?- mantenir certa convivència racial, un eufemisme que potser no arribi al grau de "respecte". Avui, cal endinsar-se en el mercat per entendre l'essència dels seus habitants. Als mercats hi ha sempre una dosi de veritat que no pot disfressar. Allí estan els cuzqueños amb els seus gipons, Pans suspensions, els seus fruits. Allí estan els peruans sense esglésies, les dones amb els seus barrets forts sense complexos, les seves fruites gegants, les seves màquines de cosir roba de mil colors per oblidar les guerres. Allí estan ells amb les seves coses, sense pensar en Machu Picchu, ni en Pizarro, ni en els tresors dels inques. Allí estan i estaran sempre, deixant anar una oració a la Mare Terra o un parenostre a les muntanyes, perquè encara avui, una 3.400 metres s'està més a prop del cel.
