Irlanda és un país que es fa estimar perquè, potser, és el més romàntic de tots els països de la terra. I això es nota en les seves dues principals passions: la literatura i la música. No hi ha un territori a tot el planeta on els escriptors siguin tan estimats, fins al punt que les obres de creació estan eximides d'impostos. Perquè a un escriptor no se li mira com a un ciutadà corrent, sinó que se li admira i se li venera. Des l'enterrament de Daniel O’ Connell al cementiri de Glasnevin (Dublín), l'any 1847, mai es va reunir tanta multitud en un acte fúnebre com en la inhumació de Brendan Behan l'any 1964. Noteu que O'Connell és considerat el pare de l'independentisme irlandès i que va morir per causes naturals, mentre que Behan era un jove escriptor alcoholitzat que va deixar molt poca obra i va morir d'un coma etílic ("No sóc escriptor amb problemes d'alcohol", va dir, ", però un alcohòlic amb problemes d’escriptura »). El poble de Dublín els va atorgar a tots dos el mateix reconeixement.
Hi ha poques ciutats al món que puguin presumir d'haver estat bressol de tants escriptors
Quant a la música, Irlanda és un poble que canta sense treva. Les seves cançons tradicionals es compten per milers. I cada nit, En centenars de "pubs" a tot el país, i fins i tot en les llunyanes geografies on habita una comunitat irlandesa-Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units…- les velles balades se senten sense descans: «Wild Rover», «Whisky in the Jar», «Dirty Old Cown», «El despertar de Finnegan»…, i clar, «Molly Malone», una mena d'himne nacional oficiós: "A la ciutat de Dublín", diu la carta, ", on les noies són tan precioses, vaig posar per primera vegada els meus ulls en la dolça Molly Malone…». És la senzilla història d'una bella peixatera que ven mol · luscs en els molls de Dublín i mor de febres.
Tenint en compte el seu nombre d'habitants, crec que hi ha poques ciutats al món que puguin presumir d'haver estat bressol de tants escriptors com Dublín. Mirin la nòmina dels més coneguts entre ells: Jonathan Swift, Brian Stoker, Siguin O `Casey, George Bernard Shaw, Oscar Wilde, Samuel Beckett, James Joyce i William B. Yeats. Tres van aconseguir a guanyar el Premi Nobel (Shaw, Beckett i Yeats) i almenys altres dos ho van merèixer (Wilde i Joyce). Per cobrir la imponent nòmina literària literària irlandesa, cal assenyalar a dos escriptors de primer rang: Lawrence Sterne, autor del clàssic Tristan Shandy, i un poeta contemporani nascut a l'Ulster, Seamus Heaney, també distingit amb el llorer del Nobel.
En doblegar un revolt, distingir una casa en els murs estaven pintats els rostres de Wilde, Joyce i Yeats. No crec que alguna cosa semblant passi en un altre lloc del món
Un escriptor se sent a Irlanda com a casa. O almenys així m'he sentit jo cada vegada que he trepitjat el seu territori, que han estat diverses. Una vegada, viatjava en cotxe per una de les seves petites carreteres-el país amb prou feines té un parell d'autopistes- quan, en doblegar un revolt, distingir una casa en els murs estaven pintats els rostres de Wilde, Joyce i Yeats. No crec que alguna cosa semblant passi en un altre lloc del món.
A Dublín, Durant la festa "Bloomsday", que se celebra els 16 Juny de cada any en honor a les "Ulises" de Joyce, centenars de dublinesos es vesteixen amb robes dels anys vint per homenatjar el llibre i recórrer els escenaris on se situa el pelegrinatge per la capital irlandesa del personatge central de la novel · la: Leopold Bloom. Les festa dura tot el dia i alguns carrers del centre de la ciutat es tallen al trànsit perquè petits grups de teatre representin passatges de la novel · la.
En la majoria de les ciutats, el trànsit es talla per una desfilada militar, una processó religiosa, una marató esportiva, un dia consagrat als ciclistes… Només Dublín es tanca en homenatge a un fill seu que va ser escriptor.
