Abril de 2010
El meu "encertadíssim" Volkswagen Polo que vaig llogar per creuar el sud del Kalahari, anomenat a Sud-àfrica Kgalagadi Transfontier Park, està a punt de demostrar una vegada més que entre improvisació i planificació hi ha un punt mitjà que jo rarament trobada. Recordo que vaig anar a un concessionari de Ciutat del Cap a llogar un cotxe per fer més de 1.200 quilòmetres fins a la frontera amb Namíbia i Botswana. El flamant 4×4 costava 1000, el petit Pol, 100. Em porto el Pol, pensament, que la resta ho gastarem en vi i carn de kudu. No vaig mirar un mapa, no sabia on anava, ni em vaig preocupar d'entendre que l'asfalt allà es fabrica amb grans d'hiena. Era mi primer safari en África. Em dirigia a un parc que la tarda anterior vaig veure en una guia de viatges. "Ningú va i és preciós", vaig llegir. Les paraules exactes per entusiasmar-. Vaig decidir canviar Lesotho pel món desconegut. Dies després el resultat és que vaig punxar dues rodes, travessar pedres de cant de perfil i vaig botar com una pilota caient per una muntanya. A canvi, vaig beure molt vi i vaig provar el kudu. A canvi vaig trobar també el parc més bell de tots els que he tingut la sort de travessar a l'Àfrica.
Els miro de reüll, són petits, fràgils, les seves pells estan arrugades pels cops del temps
Portàvem ja dues hores de ruta. La nit anterior havíem dormit a les espectaculars cascades de Augrabies Falls. Després d'una recta infinita en què s'avorriria fins el pilot automàtic arribem al primer revolt pronunciat a la dreta. Un cartell indica que estem a pocs quilòmetres de l'entrada del Kgalagadi. Just allà, sota un arbre, hi ha un grup de boiximans. Els famosos bosquimans del Kalahari, l'inici de tot, els primers habitants del planeta! Però no, per un avesat viatger com jo aquells tipus que vesteixen taparrabos de pell i porten unes llances són uns clars contistes. Ho són perquè sota l'ombra d'aquell arbre hi ha al terra mercaderies que venen, records. Desaccelerar, una de les meves companyes de viatge em diu que ens aturem. "Això és un engany", li dic, com si estiguéssim davant del Coliseum romà davant d'un home vestit de legionari romà. Els miro de reüll, són petits, fràgils, les seves pells estan arrugades pels cops del temps. La meva decisió és ferma, ni tan sols em fa dubtar que estic enmig d'un desert indomable i que fa ja molts quilòmetres que no he vist un signe de vida.
Arribem al parc. Mi primer safari en África. Tots els somnis de la meva infància s'amunteguen després de la finestreta. Vull creuar ràpid la porta. Trobar lleons, guepards, Tyrannosaurus ... I aquí està, només començar a avançar per un camí ple de cants, a l'esquerra, hi ha un GNU. Està sol, va poc a poc al costat d'un llit sec. Atur el cotxe. Sac la càmera amb el tele per la finestra, està lluny. Em continc, només li faig 1.256 fotos. No podia parar. Crec que hagués estat el mateix amb una cigala, la cosa és que era el meu primer animal salvatge a Àfrica. Deu minuts després arrenco, gir a la dreta i després a l'esquerra. No hi ha més de 300 metres de trajecte. Hi ha una rajada de gairebé 50 nyus i darrere una altra enorme ramat de springbook desvetllen sota l'ombra d'un arbre. Quin, primera lliçó apresa dels safaris a l'Àfrica: saber esperar. No era la primera, la primera ja l'havia rebut però llavors no ho sabia: no jutgis per l'aparent.
Gener de 2013
Arriba a mi una de les històries més boniques que he explicat d'Àfrica. Ha mort Aenki Kassie, l' 71 anys, a Upington, ciutat del nord de Sud-àfrica (vaig dormir-hi la primera nit en el meu viatge des de Ciutat del Cap). Aenki era l'antepenúltima persona que quedava visqui al planeta i que sabia parlar la llengua Nlu, la més antiga de Sud-àfrica i una de les més antigues del món. Ja només queden dues persones en tot el globus capaços de comunicar-se amb aquesta llengua. El curiós és que els dos únics supervivents del Nlu no es coneixen, viuen allunyats, perduts en les immenses terres del Kgalagadi sud-africà. Quan ells morin morirà amb ells un llenguatge. Francament, poques històries em semblen més tristos i belles que aquesta. Em poso a indagar la història.
El curiós és que els dos únics supervivents del Nlu no es coneixen, viuen allunyats, perduts en les immenses terres del Kgalagadi
El Nlu el parlen els Khoisan, anomenats genèricament boiximans. Una tribu ancestral escampada per diversos països del sud d'Àfrica i que conformen genèticament el grup humà més semblant als primers homes que van colonitzar el món des d'aquest lloc del planeta. Serien, per tant, el més semblant a l'inici de tot, els avis de tots els humans. En aquesta part del nord de Sud-àfrica i el sud de Namíbia i Botswana viuen perduts en l'immens desert del Kalahari. Usen la caça i la recol · lecció de fruites per subsistir. Alguns s'han acostat a l'home modern i els venen productes artesanals com collarets i arcs. (De què em sona?).
La llengua Nlu es va donar per desapareguda a 1973. La comunitat internacional va testificar que no quedava ningú al planeta capaç de parlar-. Va ser una reclamació de terres ocorreguda a 1998, a la Sud-àfrica ja democràtica, quan es va tornar a tenir notícia d'aquest llenguatge. Llavors va ser una revolució per a un país que buscava una identitat pròpia. El president Mbeki va ordenar que es rastregés tot el Kgalagadi a la recerca dels parladors del Nlu o N / uu. S'han trobat 25 persones. El Govern va decidir atorgar 400 quilòmetres quadrats de terres dins del parc en 1999 i altres 250 més en 2002.
Va ser una reclamació de terres ocorreguda a 1998, a la Sud-àfrica ja democràtica, quan es va tornar a tenir notícia d'aquest llenguatge
Però el temps els ha anat aniquilant un a un fins només quedar només un parell de persones que sostenen en la seva gola una forma de comunicació ancestral. La víctima Aenki, de fet, treballava amb la Unesco en un programa per no enterrar amb ells aquest llenguatge. Els joves ja no estan interessats en parlar ni aprendre un vell idioma i es decanten pel Nama. Tota la història em sembla una poesia trista de sortir corrent a buscar. Qui no voldria parlar amb aquelles dues persones? Trobar, explicar, que probablement no ho sabran, que són els últims dos humans que queden capaços de parlar un idioma. Imagino que aviat morirà un i llavors hi haurà algú en aquest immens globus que sigui ja la fi d'alguna cosa, incapaç de tenir davant seu un interlocutor que l'entengui en la seva llengua.
I llavors recordo aquella corba del Kgalagadi. La meva estúpida decisió de no parar, de no parlar amb aquells tipus, de no entendre res al seu costat. De no haver-los comprat un collaret i unes polseres. Segur que no eren ells, que no parlaven Nlu. I si ho eren tant era, jo no ho hauria entès ni coneixia la història. Però ara entenc que eren boiximans, Khoisan probablement, arraconats en el seu món de dunes ancestrals i desconeixedors de que ells i només ells, són el principi i la fi.