L'arxipèlag de Bazaruto: la brutal bellesa d'un adéu
La barca de l'Hotel Villas do Índic surt d'hora. La mar està en calma, el que aplaca la meva por perenne a que la meva oïda em jugui una mala passada. Surto a navegar amb la meva petita "família" portuguesa. Tres amics, Bernardo, Vítor i Ana Paula, amb els que tinc la sensació de compartir un temps detingut, el nostre, el que va crear alguna cosa més que efímers llaços de viatge. Es coneix molta gent quan et perds pels mapes, però la majoria són de pas. Hi ha un pacte de viatgers eventuals que és bo admetre: a les cruïlles de camins s'acaba l'amistat, tal qual, i et converteixes en agradable record. Aquí hi ha una excepció.
Les sis ínsules formen un Parc Nacional Marí protegit a què poc a poc els dòlars van llevant terreny salvatge a canvi de lodges. És realment un paradís encara desconegut
Al grup s'uneix un altre jove portuguesa que està de pas, viatja sola. Naveguem cap al cor de l'arxipèlag de Bazaruto, a la seva illa principal. Les sis ínsules formen un Parc Nacional Marí protegit a què poc a poc els dòlars van llevant terreny salvatge a canvi de lodges. És realment un paradís encara desconegut, un altre més, que albiro des de la proa amb l'aigua pegant a la cara La mirada se't perd observant les velles barques d'estil suahili, les seves xarxes caient al mar o, potser, veient passar un grup de dofins que caminen sobre les ones.
La nostra primera parada em torna a l'illa de Benguerra, en la qual vaig estar a l'abril. "Prendrem una cervesa al luxós hotel Azura", proposa Vítor. Jo llavors li vaig fer un reportatge fotogràfic a l'altre gran hotel de l'illa (hi ha tres), el Marlin Lodge. Em quedo amb aquell primer. Potser és pel concepte: el Azura transporta als seus adinerats clients, acabava d'allotjar Harrison Ford, en helicòpter des de l'aeroport. Com pot un creuar el planeta per dormir en un lloc en el qual no estàs disposat ni a recórrer els seus carrers ni les seves aigües? De l'hangar del velòdrom a la pista d'aterratge de la teva mansió de luxe. Sense olors, sense contactes, sense sorolls de cotxes, ni assaborir el caos del port, sense gent… Sense viatge al cap ia la fi.
Tornem a la barca i ens dirigim a la gran illa, Bazaruto. Li demano als meus companys de travessa que ens apropem a un sorral on recordava haver vist grups de flamencs roses. Seguien allà, com si no s'haguessin mogut en tots aquests mesos, andando en hilera con sus patas de alambre. Me gusta contemplarlos con su aire despreocupado, sabedors que són amos d'una platja sense ombres, d'humans. Després, ens dirigim a la gran duna. Parem la barca i mengem en un petit arenal, davant de l'illa, nascut de les entranyes de l'Índic. No hi ha ningú, res, només nosaltres, els nostres entrepans i unes cerveses encara fredes. De tant en tant s'acosta alguna au a observar els estranys. No queda lluny l'espectacular barrera de coral que envolta l'arxipèlag, ni la zona on és fàcil bussejar entre taurons balena o la possibilitat de veure cinc espècies de tortugues en perill d'extinció. Aquesta és àrea de bussejadors i pescadors que ve de tot el món (recentment, Moçambic ha estat elegit el tercer millor destinació de platja mundial pels lectors del diari Sunday Times).
No queda lluny l'espectacular barrera de coral que envolta l'arxipèlag, ni la zona on és fàcil bussejar entre taurons balena
Després de dinar vam decidir, tots menys Ana Paula, escalar la gran duna. No és fàcil escalar la sorra, però a la cresta ens espera una d'aquestes imágines inoblidables. No porto la càmera de fotos el que converteix el moment en íntim. A un costat tinc un mar de mil colors, a l'altre una illa esquitxada de petits rierols i una vegetació salvatge. L'única vida que s'observa és un ramat de cabres que devora la vegetació fins a la frontera entre el verd i el blanc. La duna avança cap a dins, a passos lents i centenaris, deixant algun arbust enterrat entre la seva sorra. La resta són branques, més o menys frondoses, que es perden fins a l'horitzó. No em dono compte, però diversos minuts després em va quedar profundament adormit, hipnotitzat per l'estampa. Bellesa.
Em desperten uns crits. És Vítor que baixa a salts l'enorme duna a buscar la seva dona. Ella ha decidit unir-se a la festa. Són una parella formidable, envejable. Viuen l'amor respectant espais i acortándolos per iniciativa pròpia. Riuen, s'abracen, pugen l'arenal de la mà. Aquesta vegada vam seure tots, en silenci, senyal que sobren les paraules. Es fa tard, cal tornar. Torno una i altra vegada el cap, detinc meus passos i torno a girar-me fins que ja deixo de contemplar aquell petit paradís. Una altra vegada el mar colpejant-me a la cara s'encarrega de sacsejar els meus pensaments. Arribem a casa, a l'hotel, a aquest meravellós lloc que deixo fa temps per a mi de ser un negoci per convertir-se en una petita llar. Fa tard. Un grup de pescadors, nois, tira d'una enorme xarxa que porta tot el dia esperant. Bernardo els ajuda mentre jo, aquesta vegada, me dedico a tirar alguna foto y contemplar mi última puesta de sol en Vilanculos. Sé que toca volver a Ciudad del Cabo.
Aquella última nit s'omple de grans converses, íntimes, plenes de rialles, d'anècdotes de persones que somiem amb veure el que hi ha sempre a l'altre costat. Al matí següent Vítor i Ana Paula ens porten a Bernardo i a mi als nostres llocs de partida. Ell farà el mateix viatge que vaig fer jo a l'abril, en xapes (autobusos locals) fins Maputo. Vam intercanviar consells, sento ganes d'anar-me'n amb ell i seguir l'aventura, però els meus temps personals m'obliguen a tornar. Enmig d'aquell caos de furgonetes de sisena mà ens acomiadem amb una forta abraçada. Em separo del meu amic, el meu confident, meu company de ruta a què fa 24 dies no coneixia i ara sento tan proper. Després toca l'aeroport. La mateixa escena. Vítor i Ana Paula m'ofereixen que em quedi amb ells el temps que jo decideixi. M'ho diuen al cotxe. Lo dicen sinceramente. Otra duda. Vull quedar-me; he de marxar. El comiat ens humiteja els ulls entre abraçades. Surt l'avió mentre penso que mai a la vida havia ensopegat amb tres persones que en tan poc temps em oferissin tant. Tanta generositat aclapara. Tinc un deute de per vida que ningú em exigirà pagar.
Comentaris (5)
Gerardo López
| #
El lloc sembla idíl · lic i la història que comptes sentida. M'encantaria anar-hi a veure aquesta duna i aquesta illa.
Salutacions
Gerardo
Contestar
ricardo
| #
El aclaparador delit de la senzillesa. Quanta veritat hi ha en aquest reportatge de camins que es separen per no separar mai. Això l'hi ha perdut Harrison Ford per molts milions de dòlars que tingui al seu compte corrent.. Enhorabona per la història Javi
Contestar
Mero
| #
M'ha semblat que el viatge s'acabava… Molt agraïda per una joia de reportatge amb vivències senzilles i autèntiques. Llegir-lo, tot un privilegi i tant de bo, Javier, que ho publiquis algun dia. Salutacions.
Contestar
javier
| #
Gràcies a tots i totes. Mero, la idea d'aquest bloc és explicar la part senzilla d'un viatge, el dia a dia i de tant en tant parlar de temes socials i polítics més complexos d'Àfrica. Viatjar és conèixer gent, barrejar-se i quan escrius d'això, explicar. M'alegra que us agradi i potser, tant de bo, serveixi perquè algú s'animi a viatjar i entendre que a l'altre costat esperen coses fascinantment normals.
Contestar
La revista de viatges amb Història » Villas do Índic: el llindar del Paradís
| #
[…] Si voleu conèixer més d'aquest lloc recomanem la lectura de l'article de Javier Brandoli: L'arxipèlag de Bazaruto: la brutal bellesa d'un adéu. A més, podeu trobar informació sobre l'impressionant lodge: Villas do Índic, punxant […]
Contestar