A Moçambic vaig arribar més corrent que volant. Carreres per passadissos i 13.000 "Excuse me" amb els seus corresponents 13.000 empentes en cadascun dels aeroports que vaig travessar. Sempre la sensació que no arribava i sempre un últim cop de colze que em feia buit. Tot va passar ràpid, sense temps per pensar que em lava tan lluny, fins que l'avió de les línies aèries de Moçambic va parar a Inhambane, una escala tècnica abans d'arribar a Vilanculos.
Jo estava a Moçambic sense poder ser. Si hagués començat a caminar ningú m'hauria detingut
Llavors vaig baixar de nou en aquell aeròdrom antic, petit, ple d'encant, on es camina per la pista i s'arriba a una garita on et donen una targeta que ensenyar per sortir i entrar a la zona d'embarcament (un cau vell). Legalment jo no havia entrat encara a Moçambic, seguia sense visat. Vaig decidir sortir del cau i anar-me'n fora. El guarda no va mirar ni em va demanar l'acreditació. Vaig sortir de l'aeroport. Jo estava a Moçambic sense poder ser. Si hagués començat a caminar ningú m'hauria detingut. Vaig encendre un cigarret i després un altre. Vaig mirar aquell petit sense sentit que funciona i vaig entendre que estava de nou a l'Àfrica. No hi havia en aquesta escena res a mitificar. No va passar res important. Només va passar que en aquell moment vaig percebre que m'havia anat a viure lluny, cosa que li passa sempre en un instant a tots els viatgers. Vaig sentir l’emoció de les coses noves.
Vaig arribar finalment a Vilanculos. Em vaig retrobar amb els meus amics Víctor i Ana Paula. Amb Melissa i Paulo. Amb George, un tipus de món que coneix bé l'entorn. Res m'ha estat difícil. En aquest lloc des del primer moment em vaig sentir com a casa quan vaig arribar fa més d'un any per primera vegada. Avui ho és, qui m'ho anava a dir llavors. HAVER Sopars, copes, rialles i converses llargues.
Mirava amb els ulls gairebé tancats per l'aigua i gel que se'ns queia a sobre i tot semblava salvatgement bell voltant
Dos dies després, un matí, sortim amb quatre clients, entre els quals es trobava un important dissenyador italià, a navegar a les illes de Bazaruto. El dia va començar tancat. Els núvols, tot violentes, semblava que marxaven cap a l'interior. Vam decidir partir a la barca a navegar per l'Índic. A mig camí, de sobte, el cel es va fer opac, el vent colpejava amb una mica més de força i va començar a descarregar una ferotge tempesta de calamarsa. Inesperat moment, que feia anys que allà no passava, i que va convertir l'horitzó en una gamma de colors intensa. El mar es va encendre verd i el cel gris fosc. Mirava amb els ulls gairebé tancats per l'aigua i gel que se'ns queia a sobre i tot semblava salvatgement bell voltant. L'embarcació remolcava ones. A la llunyania, la isla de Benguerra. Arribem a la platja del luxós hotel Azura. Bajamos a su arena fina, mirem enrere i el mar no semblava pertànyer a aquell lloc.
