Pedregada a l'Índic

Per: Javier Brandoli (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

A Moçambic vaig arribar més corrent que volant. Carreres per passadissos i 13.000 "Excuse me" amb els seus corresponents 13.000 empentes en cadascun dels aeroports que vaig travessar. Sempre la sensació que no arribava i sempre un últim cop de colze que em feia buit. Tot va passar ràpid, sense temps per pensar que em lava tan lluny, fins que l'avió de les línies aèries de Moçambic va parar a Inhambane, una escala tècnica abans d'arribar a Vilanculos.

Jo estava a Moçambic sense poder ser. Si hagués començat a caminar ningú m'hauria detingut

Llavors vaig baixar de nou en aquell aeròdrom antic, petit, ple d'encant, on es camina per la pista i s'arriba a una garita on et donen una targeta que ensenyar per sortir i entrar a la zona d'embarcament (un cau vell). Legalment jo no havia entrat encara a Moçambic, seguia sense visat. Vaig decidir sortir del cau i anar-me'n fora. El guarda no va mirar ni em va demanar l'acreditació. Vaig sortir de l'aeroport. Jo estava a Moçambic sense poder ser. Si hagués començat a caminar ningú m'hauria detingut. Vaig encendre un cigarret i després un altre. Vaig mirar aquell petit sense sentit que funciona i vaig entendre que estava de nou a l'Àfrica. No hi havia en aquesta escena res a mitificar. No va passar res important. Només va passar que en aquell moment vaig percebre que m'havia anat a viure lluny, cosa que li passa sempre en un instant a tots els viatgers. Sentí la emoción de las nuevas cosas.

Vaig arribar finalment a Vilanculos. Em vaig retrobar amb els meus amics Víctor i Ana Paula. Amb Melissa i Paulo. Amb George, un tipus de món que coneix bé l'entorn. Res m'ha estat difícil. En aquest lloc des del primer moment em vaig sentir com a casa quan vaig arribar fa més d'un any per primera vegada. Avui ho és, qui m'ho anava a dir llavors. HAVER Sopars, copes, rialles i converses llargues.

Mirava amb els ulls gairebé tancats per l'aigua i gel que se'ns queia a sobre i tot semblava salvatgement bell voltant

Dos dies després, un matí, sortim amb quatre clients, entre els quals es trobava un important dissenyador italià, a navegar a les illes de Bazaruto. El dia va començar tancat. Els núvols, tot violentes, semblava que marxaven cap a l'interior. Vam decidir partir a la barca a navegar per l'Índic. A mig camí, de sobte, el cel es va fer opac, el vent colpejava amb una mica més de força i va començar a descarregar una ferotge tempesta de calamarsa. Inesperat moment, que feia anys que allà no passava, i que va convertir l'horitzó en una gamma de colors intensa. El mar es va encendre verd i el cel gris fosc. Mirava amb els ulls gairebé tancats per l'aigua i gel que se'ns queia a sobre i tot semblava salvatgement bell voltant. L'embarcació remolcava ones. A la llunyania, la isla de Benguerra. Arribem a la platja del luxós hotel Azura. Bajamos a su arena fina, mirem enrere i el mar no semblava pertànyer a aquell lloc.

  • Compartir

Comentaris (8)

  • Ana

    |

    Sembles un altre… Fotons!

    Contestar

  • Ana

    |

    El que sembles un altre no es refereix a les fotos.. jajaja. Les d'abans també eren fotons…. 🙂

    Contestar

  • Javier Brandoli

    |

    Sort que ho has aclarit… (jajaja). No sóc un altre, només que aquí sóc més jo… Petons

    Contestar

  • Dani Landa

    |

    ¡¡¡Gran començament!!!! ¿Així que vas aconseguir arribar sense perdre ni un sol avió!?M'alegro molt que estiguis al paradís, així ens vas acostant Àfrica tan bé com en aquest primer relat, m'ha encantat. Estic d'acord amb Ana: genials les fotos. No cal dir-te que saludis a tota la gent de bé de per allà! Espero veure't aviat… i no serà a Espanya.

    Contestar

  • Javier Brandoli

    |

    Sort que ho has aclarit… (jajaja). Petons i gràcies

    Contestar

  • Mayte

    |

    què envidiaaaa!!!! jo vull tornar a tenir aquelles sensacions que tan bé descrius, olorar l'Índic, sentir les sorres fines d'aquestes platges, veure els somriures de la gent…. Molta sort a tot Javier!!!

    Contestar

  • Javier Brandoli

    |

    Abraçada als dos, Mayte i Daniel. Vosaltres sabeu bé el bella que és aquesta terra. Per aquí ens veurem

    Contestar

  • pikachu

    |

    Home!!!, fes-te una foto en què se't vegi a tu. El teu públic ho demanda.
    La propera vegada li dónes la camara al VIP i li dius que faci una foto del grup però amb tu dins.

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.