A la Vall del Cocorico

Per: Josep M. Palau (Text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Per a uns, Colòmbia és aquell país d'Amèrica llatina on abunden la cocaïna, les guerrilles i les maragdes, és a dir, un lloc insegur on la vida no val res. Per a altres, es tracta de l'escenari de les novel · les de García Márquez, terra del realisme màgic on mai posaran el peu per culpa de l'esmentada abundància de cocaïna, guerrilles i maragdes. No obstant això, jo m'havia deixat convèncer per Marta, una amiga que feia anys que treballava a l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional a Bogotà i que m'havia jurat que "hi ha una altra Colòmbia que no surt als diaris".

Després d'una breu estada a la capital, ens dirigim cap al nord-oest del país per visitar el Parc dels Nevats, una sèrie de volcans espectaculars coberts de neus perpètues, com l'infaust Nevat del Ruiz, que va arrasar la població d'Armero en 1985. Però el nostre destí es trobava una mica més al sud, a la Vall de Cocora, on les palmeres creixen al gegant 3.000 metres d'alçada. La idea era atravesar aquel bosque surrealista, únic al món, remuntant el curs del riu Quindío fins arribar a les faldilles del volcà Tolima. És clar que no hi havia transport públic fins Salento, la població més propera, de manera que ens passem cinc hores tirats en una cruïlla de la carretera que va a Armènia, en ple Eix Cafeter. Al final algú ens va recollir fent autoestop, cosa que desaconsella als estrangers tant com el practiquen els locals. La veritat és que el més perillós de la sinuosa pista va ser el conductor, que tornava constantment per xerrar amb els que anàvem a del seient de darrere.

La idea era atravesar aquel bosque surrealista, únic al món, remuntant el curs del riu Quindío fins arribar a les faldilles del volcà Tolima

En Salento, un poblet encantador d'estil colonial, vam haver d'esperar l'aparició d'un Willis, un d'aquests 4×4 clàssics que fan de taxis pels senders sense asfaltar de la regió. Mentre, vam dinar truita asalmonada amb patacons de plàtan, el menú inevitable del Quindio. De fet, l'entrada a la vall del Cocorico es troba al costat d'una piscifactoria. A mitja hora de les mateixa, trobem una finca on passar la nit. Mentre preníem un sopar frugal de xocolata calenta amb formatge, vaig preguntar a la cuinera si la zona era segura. "Per aquí està sa ara, però en el Tolima és un altre conte "va respondre. Ens vam anar a dormir amb un fred intens i amb la sensació d'estar-nos ficant en un embolic. De matinada ens va despertar l'eco d'uns trets de fusell, tot i que potser només fos el cruixir de les velles parets de fusta, unit a la nostra imaginació.

Al matí, la visió des del porxo era espectacular; desenes de palmeres de fins 60 metres perforaven els bancs de boira que s'arrossegaven sobre els turons, component un paisatge prehistòric. Algunes vaques incongruents pasturaven als peus de les palmes, descobertes en 1801 pel biòleg i naturalista alemany, Alexander von Humboldt, durant el seu famós viatge per Sud-amèrica. Humboldt les va anomenar Ceroxylon Alpinum, perquè raspant el tronc s'obté una cosa semblant a la cera i perquè les muntanyes del voltant li van recordar els Alps. El seu nom popular és Palma de Cera i és l'arbre nacional de Colòmbia des 1985.

De matinada ens va despertar l'eco d'uns trets de fusell, tot i que potser només fos el cruixir de les velles parets de fusta, unit a la nostra imaginació.

Avancem entre els palmells i el bestiar enfonsar-se al bosc de boira, creuant el riu pels set ponts estesos per la Fundació Herència Verda, que tutela la reserva biològica del Cocorico. El camí s'inclinava més i més, passant costat d'antigues tombes quimbayas i flors en què libaban els colibrís davant la mirada dels tucans. L'alçada es feia notar, però volíem arribar a l'Estrella d'Aigua, una estació biològica per a l'estudi de la fauna i flora andina. Els científics que hi treballen ens van informar que només ens faltava una hora fins al Erm Romeral, una 3.500 metres, mirador privilegiat del Tolima, però ens van aconsellar que estiguéssim atents. En efecte, quan trèiem fotografies del volcà, aparèixer un nodrit grup d'homes vestits de camuflatge. L'exèrcit regular només es distingeix dels paramilitars per la qualitat del calçat. Ens havíem topat amb aquests últims. Per sort, no anaven a la recerca de problemes, sinó de cigarrets.

De tornada a Bogotà, vam llegir a la premsa que aquella setmana havien caigut 4 guerrillers de les FARC a la Operació Cocorico.

 

  • Compartir

Comentaris (9)

  • Daniel Landa

    |

    Benvingut, Josep, a aquesta trobada de viatgers que anomenem Vap. Amb articles com aquest estem segurs que el teu secció serà tot un èxit. Esperem amb ganes la resta de les teves històries!

    Contestar

  • Jalil

    |

    Molt bona la història. Eficaç, Colòmbia és una mica més que els seus tòpics. Té fins i tot un desert bellíssim

    Contestar

  • Adalberto Macondo

    |

    Seria bo que es col · locarà en quin any va ser escrit l'article. La vall ha estat una de les zones més tranquil · les de la regió, més hi ha un deixo de lloc aïllat que no correspon amb el lloc, és un dels llocs més turístics de Colòmbia i bastant accessible.

    Contestar

  • Josep M. Palau

    |

    Hola Adalberto. Gràcies pel teu comentari. Eficaç, Colòmbia ha donat un gir important en tots els sentits els ñultimos anys. La història fa referència a una viatge realitzat no fa més de 2 – 3 anys, i si bé és cert que l'entrada de la Vall del Cocorico és una destinació popular per al públic interior, no els és tant per a l'estranger que recorre el país, i encara menys si es decideix enfilar cap al Tolima.
    En tot cas, Esperem que vegem sovint aquí!

    Contestar

  • Lydia

    |

    Gràcies per explicar-nos aquesta història. He après coses que desconeixia de Colòmbia. Ha estat una grata sorpresa.

    Contestar

  • Marta D.

    |

    Gràcies Josep, per portar-nos aquestes precioses imatges… encara que la veritat és que cap foto és capaç de fer justícia a l'encant màgic d'aquest racó de Colòmbia. Els moments en què els núvols baixen sobre els palmells, com a càmera lenta, la forma en què la llum del sol es filtra i la catifa verda intensa de les muntanyes sembla brillar, els rierols ocults, les ancorades…
    Per motius de treball, vaig viure 2 anys a Manizales, al peu del parc dels Nevats. Vaig tenir oportunitat de descobrir l'autenticitat de Colòmbia i els seus sorprenents contrastos. Trepitjar el cim del Nevado del Ruiz i contemplar el sorprenent paisatge estès als seus peus, recórrer l'eix cafeter, conversar amb la seva gent, acollidora, treballadora, sempre múrria i alegre. Descobrir la Amazònia i els seus dofins rosats, la Guajira, la serra de Santa Marta i tants altres llocs. Colòmbia és fascinant!! Des de la seva tornada a Espanya, somio tornar… i sens dubte ho faré.

    Contestar

  • Adalberto Macondo

    |

    Gràcies per l'aclariment Josep. Sens dubte, dos a tres anys han estat suficients perquè Salento passi de ser un poblet a la muntanya a un centre turístic en desenvolupament. Que bo que et aventurar pel nevat del Tolima, aquest sí un camí molt poc recorregut.
    Esperaré teus interessants articles.
    Salutacions.

    Contestar

  • Josep M. Palau

    |

    Tota la raó, Marta D. Aquí el que destaca és la màgia del paisatge. D'altra banda, tal com apunta Adalberto, és genial que llocs com Colòmbia es vagin obrint al turisme (sempre que es faci amb consciència i sense massificació).
    Una salutació.

    Contestar

  • Josito

    |

    Com canvien les coses Josep?. Les meves dades del lloc són una mica diferents. Jo he estat la tardor passada i per arribar a Salento des d'Armènia surten busos cada poc, el mateix que de Pereira. La infraestructura hotelera és completa, o gairebé, i hi ha un ambient del carall els festius. Multitud d'agències et porten a la vall, però efectivament, Salento encara manté aquest esperit de poblet i com en tota Colòmbia si hi ha alguna cosa a destacar són les seves gents, amables, acollidores i sempre disposades a donar un cop mà, encara que com en la resta del món puguis trobar algun problema. Yo llegué «un poquito» mas arriba que tú, de fet em vaig passar tres dies per allà, encara que no vaig poder arribar al cim del Tolima perquè el temps no ens va deixar. Els paisatges de les valls superiors són absolutament espectaculars amb aquesta vegetació d'erm que et deixa extasiat entre les boires matinals. Un lloc per somiar despert.

    Contestar

Escriu un comentari