Per a uns, Colòmbia és aquell país d'Amèrica llatina on abunden la cocaïna, les guerrilles i les maragdes, és a dir, un lloc insegur on la vida no val res. Per a altres, es tracta de l'escenari de les novel · les de García Márquez, terra del realisme màgic on mai posaran el peu per culpa de l'esmentada abundància de cocaïna, guerrilles i maragdes. No obstant això, jo m'havia deixat convèncer per Marta, una amiga que feia anys que treballava a l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional a Bogotà i que m'havia jurat que "hi ha una altra Colòmbia que no surt als diaris".
Després d'una breu estada a la capital, ens dirigim cap al nord-oest del país per visitar el Parc dels Nevats, una sèrie de volcans espectaculars coberts de neus perpètues, com l'infaust Nevat del Ruiz, que va arrasar la població d'Armero en 1985. Però el nostre destí es trobava una mica més al sud, a la Vall de Cocora, on les palmeres creixen al gegant 3.000 metres d'alçada. La idea era atravesar aquel bosque surrealista, únic al món, remuntant el curs del riu Quindío fins arribar a les faldilles del volcà Tolima. És clar que no hi havia transport públic fins Salento, la població més propera, de manera que ens passem cinc hores tirats en una cruïlla de la carretera que va a Armènia, en ple Eix Cafeter. Al final algú ens va recollir fent autoestop, cosa que desaconsella als estrangers tant com el practiquen els locals. La veritat és que el més perillós de la sinuosa pista va ser el conductor, que tornava constantment per xerrar amb els que anàvem a del seient de darrere.
La idea era atravesar aquel bosque surrealista, únic al món, remuntant el curs del riu Quindío fins arribar a les faldilles del volcà Tolima
En Salento, un poblet encantador d'estil colonial, vam haver d'esperar l'aparició d'un Willis, un d'aquests 4×4 clàssics que fan de taxis pels senders sense asfaltar de la regió. Mentre, vam dinar truita asalmonada amb patacons de plàtan, el menú inevitable del Quindio. De fet, l'entrada a la vall del Cocorico es troba al costat d'una piscifactoria. A mitja hora de les mateixa, trobem una finca on passar la nit. Mentre preníem un sopar frugal de xocolata calenta amb formatge, vaig preguntar a la cuinera si la zona era segura. "Per aquí està sa ara, però en el Tolima és un altre conte "va respondre. Ens vam anar a dormir amb un fred intens i amb la sensació d'estar-nos ficant en un embolic. De matinada ens va despertar l'eco d'uns trets de fusell, tot i que potser només fos el cruixir de les velles parets de fusta, unit a la nostra imaginació.
Al matí, la visió des del porxo era espectacular; desenes de palmeres de fins 60 metres perforaven els bancs de boira que s'arrossegaven sobre els turons, component un paisatge prehistòric. Algunes vaques incongruents pasturaven als peus de les palmes, descobertes en 1801 pel biòleg i naturalista alemany, Alexander von Humboldt, durant el seu famós viatge per Sud-amèrica. Humboldt les va anomenar Ceroxylon Alpinum, perquè raspant el tronc s'obté una cosa semblant a la cera i perquè les muntanyes del voltant li van recordar els Alps. El seu nom popular és Palma de Cera i és l'arbre nacional de Colòmbia des 1985.
De matinada ens va despertar l'eco d'uns trets de fusell, tot i que potser només fos el cruixir de les velles parets de fusta, unit a la nostra imaginació.
Avancem entre els palmells i el bestiar enfonsar-se al bosc de boira, creuant el riu pels set ponts estesos per la Fundació Herència Verda, que tutela la reserva biològica del Cocorico. El camí s'inclinava més i més, passant costat d'antigues tombes quimbayas i flors en què libaban els colibrís davant la mirada dels tucans. L'alçada es feia notar, però volíem arribar a l'Estrella d'Aigua, una estació biològica per a l'estudi de la fauna i flora andina. Els científics que hi treballen ens van informar que només ens faltava una hora fins al Erm Romeral, una 3.500 metres, mirador privilegiat del Tolima, però ens van aconsellar que estiguéssim atents. En efecte, quan trèiem fotografies del volcà, aparèixer un nodrit grup d'homes vestits de camuflatge. L'exèrcit regular només es distingeix dels paramilitars per la qualitat del calçat. Ens havíem topat amb aquests últims. Per sort, no anaven a la recerca de problemes, sinó de cigarrets.
De tornada a Bogotà, vam llegir a la premsa que aquella setmana havien caigut 4 guerrillers de les FARC a la Operació Cocorico.
