Cartagena d'Índies al ritme de la llum
Arribem en un veler al port de Cartagena d'Índies, com conqueridors a la recerca de ciutats noves. Havíem recorregut el Carib a bord del Alsa Craig, un vaixell escanyolit incapaç de contenir les nostres il · lusions, una vegada amarrat a les portes de Sud-amèrica.
El primer passeig per la ciutat barrejava l'olor dolça de les amanides de fruita, amb els ritmes de carrer al so dels tambors i la festa de colors pintada a les façanes. Llum i flors ens van donar la benvinguda, perquè Cartagena es vesteix d'alegria quan es fa de dia i ja no descansa mai.
La ciutat té la seva fortalesa, el Castell de Sant Felip, però avui els canons que apunten al mar només serveixen per emportar-se una fotografia del passat dels audaços. Una gran bandera colombiana oneja l'orgull d'una ciutat de la qual Gabriel García Márquez va arribar a dir que és el lloc més bell del planeta.
Una gran bandera colombiana oneja l'orgull d'una ciutat de la qual Gabriel García Márquez va arribar a dir que és el lloc més bell del planeta.
Aquest és un lloc allunyat de l'interior, aliè als conflictes d'un país que sobreviu armant entre les selves. Potser les seves muralles de pedra els aïlla d'una altra realitat, la que eviten els turistes, la qual no té platges, ni xiringuitos, ni batidos de papaya. Cartagena d'Índies nega la tristesa, perquè entre tanta llum no hi ha espai per a la desesperança.
Vaig tenir la sensació d'estar estrenant les seves places, perquè a cada racó vaig trobar un verger de fonts i de tests, de roses i violetes, com recentment posades. Cartagena es mira des dels balcons. La gent es treu al carrer perquè resultaria obscè romandre a casa mentre la vida balla a les voreres, mentre els homes caminen sense pressa amb carros que desborden plàtans i pinyes i les dones transporten sobre els seus caps tot el sabor de Llatinoamèrica.
En una terrassa qualsevol presenciar l'aparador viu de les seves habitants, amb aquest ritmillo imparable que tots els fa caminar com ballant. No vaig poder evitar la desfilada ambulant de venedors d'ulleres de sol, per filtrar una mica aquest rampell de llum, ni els guies espontanis, encara que ningú pot guiar-te en un laberint on la gràcia resideix en perdre. Alguns venen trucs de màgia, les postals, les pintures, els flotadors, alguns no venen res, però s'aturen a parlar amb l'estranger a veure què treuen. I no obstant això el setge dels vilatans va acompanyat sempre amb un somriure tan natural com els seus sucs de taronja. I marxen sense més, sense molestar.
Cartagena d'Índies nega la tristesa, perquè entre tanta llum no hi ha espai per a la desesperança.
Els homes saluden des dels balcons i les mulates dansen a peu de carrer, en una primavera perpètua, en la qual només vaig descansar un parell de mandrosos, aquest animal com un peluix, que algú va arrabassar als arbres, per portar, precisament, a una de les ciutats amb més activitat de Llatinoamèrica.
Nosaltres ens vam allotjar en un hotel 5 estrelles, privilegis de la promoció turística, però el minigolf o les gandules em van semblar massa impersonals en una ciutat que es mor per viure als carrers.
És millor escoltar el pas de les calesses per terra empedrat, o sopar al costat d'una estàtua de Botero, o seure en un banc qualsevol i veure com els homes llegeixen els diaris, o com es parteixen de riure les dones.
I només quan el sol anuncia l'ocàs, la ciutat es calma i l'estranger s'obre al mar, que entre tanta gent i tanta alegria passa gairebé desapercebut. I és llavors quan un se'n va a dormir i espera que vagi passant la nit de calor del tròpic i entre les escletxes torna a il · luminar el dia i sonen els tambors i la ciutat desperta una altra vegada al ritme de la llum.
Comentaris (1)
martin
| #
i recordar d'aquest coix borni anomenat Blas de Lezo mentre ens asseiem al castell de Sant Felip a veure la posta de sol
Contestar