La història de l'indígena que va commoure a Google Earth

imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

De vegades passa que algú s'aixeca amb la intenció de canviar el món. Molt de tant en tant aquest algú persevera contra tot pronòstic. I pot arribar a succeir, que en el desafiament contra l'impossible, aquesta persona ho aconsegueixi.

Aquesta és la història d'un home de la selva, un indígena de l'Amazones que va néixer entre les ceibes i els arbres de cacau de l'estat de Rondonia, al Brasil. Es diu Almir i va canviar el seu cognom per honrar el nom de la seva tribu: Suruí.

Viu a la comunitat del Sete de Septembro i allà esmola les puntes de les seves fletxes i es decora amb plomes en les cerimònies del llogaret. Ha crescut escoltant les històries de l'extermini del seu poble i ha vist massa vegades com anava desapareixent la repobla dels seus avantpassats morts, amb les motoserres de l'home blanc.

Unes vegades invoca la pluja amb els seus balls i altres vegades surt a comprar panells solars per a la seva gent.

Avui, Almir Suruí té un 4X4 i viu en una cabana al costat d'una antena parabòlica. Alguns dies surt a caçar senglars per al sopar, altres viatja al poble més proper a menjar-se una hamburguesa. Unes vegades invoca la pluja amb els seus balls i altres vegades surt a comprar panells solars per a la seva gent. És el cap de la seva tribu però ens va rebre com un amic, amb el riure fàcil d'un home senzill i la determinació d'un líder. Després ens va presentar a un indi simpàtic anomenat Agamèmnon, que ens va convidar a endinsar-nos en la selva i acompanyar-lo en una cacera. Abans que acabés la seva proposta, ja estàvem desenfundant nostre equip de gravació.

Buscàvem micos per a la cassola. A mi se em va concedir el privilegi de portar l'arc i les fletxes. Va ser un desastre. A quaranta graus i amb una humitat insuportable no vam trigar a començar a fer el ridícul. L'arc es em s'embullava entre les branques, foragitant als macacos, tots corríem d'un costat a un altre; Alfonso apuntava amb la seva càmera a l'laberint enramat; José Luis creia veure micos per tot arreu i jo bastant tenia amb no perdre les fletxes. Llavors va aparèixer un grup sencer de micos a les copes d'uns arbres. Li vaig allargar amb emoció l'arc i les fletxes a Agamèmnon, però ell em va mirar com disculpant-se i després d'amenaçar un tret, va treure un rifle i es va esfumar el romanticisme de la caça amb una sola bala. "Els temps canvien" va semblar dir encongint-se d'espatlles. Després d'un parell de trets va abatre a un dels pobres micos, que va caure sobre una palmera, inaccessible, i ens vam quedar sense sopar.

Li vaig allargar amb emoció l'arc i les fletxes, però ell em va mirar com disculpant, va treure un rifle i es va esfumar el romanticisme de la caça amb una sola bala.

Però aquell dia sí vam acabar caçant alguna cosa. En un límit clar d'una de la selva tropical de l'Amazones, ens topem amb un munt de troncs apilats, ocult. Eren troncs de caobes, de ceibes enormes, era la llar dels indis fet miques. La tala il·legal d'arbres, el malson dels suruí.

Llavors vam escoltar el motor d'un camió furtiu i Agamèmnon es va amagar amb un gest de pànic mentre ens cridava que ens allunyéssim d'allà. No podien descobrir que els havíem descobert. En veure a Agamèmnon encongit, entre la mala herba, vaig sentir de cop el desemparament dels indígenes, la por en aquella selva minvant on la cobdícia pot desviar un xut cap a qui protesta. Va passar el camió desbordant troncs robats i vam tornar al llogaret.

Mentre donàvem compte d'un pollastre a la graella amb grans de blat de moro (avui no tocava mico), va arribar Almir amb el seu 4X4 i aquest somriure d'home feliç com pintada.

No sóc menys indígena per conduir un tot terreny. L'indígena ho és pel seu amor a la natura, pel respecte a la selva

"No sóc menys indígena per conduir un tot terreny. L'indígena ho és pel seu amor a la natura, pel respecte a la selva ". Va dir amb els ulls brillants. I llavors ens va explicar la seva història:

"Un dia vaig viatjar a Cacoal -una localitat propera- i vaig entrar a un cibercafè. Va ser allà on vaig descobrir internet i poc després vaig conèixer Google Earth. Em vaig adonar de les possibilitats d'aquesta eina. Vaig pensar en l'important que seria detectar via satèl · lit la tala il · legal de l'Amazones. Però hi havia un problema, A Google Earth, la regió de Rondônia no tenia prou definició per apreciar el desastre. Llavors vaig pensar que podria visitar els responsables de Google per convèncer-los que centressin els seus satèl·lits en aquesta regió del món i poder així denunciar els furtius "

Fins aquí em va semblar el relat d'un somiador, un Quixot de selva, un ingenu amb iniciativa. Però Almir continuar:

"Em vaig assabentar que els responsables de la companyia estaven a Washington i vaig comprar un bitllet d'avió. Em vaig acostar a la seu de Google i al principi no em deixaven entrar. Vaig esperar uns dies a la porta de l'edifici fins que em van rebre, gairebé per enderroc, i llavors els vaig explicar el problema. "

Als responsables de Google Earth els va commoure tant la història que fins i tot van viatjar fins Rondônia, ajustar la definició dels seus programes per satèl · lit i van afegir un sistema de denúncies en línia

Als responsables de Google Earth els va commoure tant la història que fins i tot van viatjar fins Rondônia, ajustar la definició dels seus programes per satèl · lit i van afegir un sistema de denúncies online per localitzar en qualsevol moment la tala il · legal en aquesta part del món. Aquest sistema avui està estès a molts altres territoris.

Almir s'ha convertit en un referent entre els indígenes del planeta. Acudeix a conferències en diferents continents, agita les consciències i explica la seva història. Després torna al llogaret de Sete de Septembro per tornar arbres a la selva i reverdir la seva terra.

El dia de la nostra partida, ens van convidar a plantar un arbre cada un. Sé que hi ha un Mogano més creixent a la selva dels suruí. Aquest honor que em retorna de tant en tant, amb la memòria, a aquesta terra on conviuen les fletxes i els ordinadors, on el progrés s'ha encarregat de frenar el "progrés" i on els indis són capaços d'inventar somnis satèl · lit. I canviar el món.

 

Les imatges (avall) mostren: 1) un retrat de Almir, 2) la desforestació de la terra indígena dels suruí a l'Amazones en l'última dècada i 3) la regió on Google Earth s'aplica avui el seu sistema de denúncies per la tala il·legal d'arbres.

 

  • Compartir

Comentaris (13)

  • Javier Brandoli

    |

    Grandíssim història i grandíssim relat. L'escena de l'indi i l'escopeta és tan divertida com clarificadora. Als indígenes els agrada com a la resta dels mortals els cotxes, els rellotges, la neveres i els ordinadors. Eficaç, la diferència no està en el que posseeixen sinó en com ho posseeixen. Tot el que pot tenir un rifle i té gana, prefereixi Sortir segur per caçar amb ell. Tot el que vol denunciar un tala de centenars de milers de hectáeras, segur que prefereix un satèl · lit i un ordinador. Molt simple.
    Efectivament hi ha tipus que s'aixequen un matí i canvien el món i que meravella és trobar i escoltar. Bravo per Almir!!!

    Contestar

  • Nacho de la Moneda

    |

    Gràcies per aquest relat. Commovedor i ple d'humanitat, em sorprèn en aquesta història va saltar al cinema. El de l'ús de l'escopeta és una pena, per descomptat és més pràctica i no hi ha res a retreure però es perden moltes coses pel camí.
    Felicitats…!!!!

    Contestar

  • Díaz Ozman

    |

    mil benediccions a aquest gran indígena .lo dic amb tot el respecte que es mereix qual se vol ésser viu ,tinc 13 mesos sense menjar cap derivat animal i dono fe que els meus valors avui dia estan millors que antes.tenia mes de 6 anys prenent pastilles per la tensió ,avui dia porto 5 mesos que no prenc cap tipus de pastilla només les que ens dóna la mare naturalesa que els aliments vius com de les fruites ,llegums i vegetals ,explico mentre mes carns comes mes plantacions has conrear per tant més aigua has de gastar que es tradueix a desforestació i malbaratament de l'apreciat líquid etc, concloc fes-te vegà

    Contestar

  • Juan Antonio Portillo

    |

    Fantàstic relat, Daniel. Almir és el viu exemple que cada un de nosaltres fent el que ens toca fer, o el que millor puguem fer, podem canviar el món.
    Moltes gràcies per regalar-nos aquesta història, Dani!!!
    Abraçades

    Contestar

  • Xinnia

    |

    Meravellosa història… gràcies a aquest ésser humà orgullós de les seves arrels, i defensor del que Déu ens va donar per administrar, la naturalesa, que per cert hem demostrat ser molt mal administradors…
    necessitem persones com Almir, que somien, lluiten fins aconseguir els seus somnis, i actua… sin pensar que alguna barrera lo va a detener..
    I gràcies al relat tan divertit, l'equip que hiso aquest reportatge.. en veritat crec que va ser tota una aventura….Felicitats Almir, per ser un habitant exemplar d'aquest planeta.

    Contestar

  • Lydia

    |

    Un relat genial. Demostra com pot compaginar la vida a la selva amb les noves tecnologies, els rifles, un vehicle, etc.
    És admirable la tenacitat de Almir.

    Contestar

  • Mario_roban

    |

    Excel · lent article, és una lliçó de vida i equilibri amb la Terra. Si tots fessis tan sols una miqueta, els resultats serien grans.

    Contestar

  • flor

    |

    són tan merda com els que els exterminen a ells, la caça del mico els descriu de cos sencer. no només són fills de puta els q els estan oprimint, bandejant exterminant, sinó ells q són la mateixa merda amb els éssers que igual q els seus opressors, els consideren inferiors.
    en tot cas, es fa justícia.

    Contestar

  • Daniel Landa

    |

    He decidit no eliminar el comentari de Flor, perquè estic convençut que només atempta contra si mateixa (o mateix). En Viatges al Passat donem per suposada la bona educació. Els insults que has escrit et deixen sola i dissipen qualsevol argument que pretenguis compartir. Això pel que fa a les formes.

    Si parlem del fons, puc afirmar que ho has entès res. Ho afirmo perquè jo hi vaig ser i ho afirmo perquè és evident. Els indígenes de l'Amazones cacen i mengen micos des de sempre, Igual que en moltes altres cultures. És una qüestió tan natural com aquí menjar be o peix, és una qüestió alimentària. No adonar-se'n també atempta contra la teva capacitat de comprensió.

    Aquest rampell ecologista, aquesta defensa mal entesa de la natura, aquesta absència total d'empatia amb aquests homes (que per cert protegeixen la selva i en conseqüència als seus habitants, en l'ésser humà) sí que et descriu bé a tu.

    Contestar

  • monica

    |

    En un tot d'acord amb vostè. Daniel. Meravellós exemple de vida, amb tots els errors que puguin tenir, igual que nosaltres, tenen dret a tenir una bona qualitat de vida. Són respectuosos de la naturalesa, cuideu l'equilibri biològic. Excel · lent el seu treball senyor Daniel Landa, felicitacions!

    Contestar

  • Victor Dopazo

    |

    molt bona nota!!! Felicitacions!!!

    Contestar

Escriu un comentari