Pedres que signifiquen orgull, revolució, passat. Carregades una a una per apropar la terra i el cel, per defensar-, per ensenyar que l'Àfrica negra va tenir també el seu gloriós passat. Arribem al Gran Zimbabwe, o les cases de pedra que és el seu significat en la llengua local. Estem davant les ruïnes arqueològiques més importants de l'Àfrica subsahariana, símbol d'una poderosa civilització, el Monomotapa, que abastava fins Moçambic. Avui és destinació turística a degoteig i icona d'un país que va trobar en aquestes restes una identitat en la qual sostenir el seu orgull pre-colonial. Sempre la mítica per construir i destruir, història de l'home. De fet, l'escut nacional té una torre dels palaus de baix i l'àguila sagrada, una escultura tallada i trobada a aquestes terres. "L'àguila comunicava als homes amb els déus", m'explica un guia mentre contemplem des del complex del turó tota la vall.
Més curiós és l'arbre genealògic de la Casa Reial que s'exposa al museu. Connecta a l'últim gran rei amb el dictadorcillo revolucionari que mana al país, el gran alliberador que ha deixat tants morts a matxet com els deixarà per la fam, que va decidir inventar-se un llinatge real que salta diversos segles en el temps. Robert Mugabe, pressent de Zimbabwe, s'ha fet nomenar descendent directe del gran orgull africà. De creador a creador, devia pensar. No sabia que Mugabe era descendent de l'últim rei? "Sí, seva família és d'aquí ", em respon el guia somrient. I on viuen?, ell li respongué. "No ho sé, mai els he vist ", contesta ell amb picardia i somrient més.
Per Àfrica del sud aquest és un lloc important, una demostració que ells també van aixecar ciutats i no eren un grup de salvatges fins que van arribar els occidentals incapaços d'aixecar una ciutat que no fos de fusta. El primer europeu a arribar fins aquí va ser el portuguès Vicente Enganxat, i 1531. Després, a la fi del segle XIX, van ser redescobertes les ruïnes, que daten d'entre el segle XI i XV i es van convertir en objecte de discussió. Els primers intel · lectuals europeus han asseverat sense temblarles el pols que aquella gran ciutat era obra d'àrabs o fenicis, descartant que els primitius negres poguessin aixecar semblant complex. Aviat, ja arqueòlegs, assegurar que eren d'origen africà. Opinió davant certesa.
Per moments es va per un laberint de carrers estrets i murs de pedres petites col · locades 1-1. Cansa només mirar-
El complex es visita des de baix fins a dalt. Jo ho faig només amb Fernando, un sevillà enamorat dels viatges amb el qual vaig fer una ràpida connexió basada en els mapes, algunes cerveses i respecte per l'espai de cada un. Ens perdem per les ruïnes de la vall, que acaben en una mena de gran tancat en el qual sobresurt la torre que és símbol del país. Per moments es va per un laberint de carrers estrets i murs de pedres petites col · locades 1-1. Cansa només mirar-.
Passem per un poblat on es venen souvenirs i es dansa al dòlar qualsevol cançó que satisfaci al turista ansiós de demostrar que ell sí va estar amb locals. No ens aturem i comencem la caminada al palau del turó. L'escalinata té l'estretor de les piràmides maies. Empinada, de pas curt, s'arriba fins al gran palau del rei que es va fer per fregar el cel. Des d'aquí es domina tota la vall en molts quilòmetres a la rodona, Allà hi també un gran banc de pedra natural que era una mena de senat. Els murs estan esquitxats per xemeneies de pedra construïdes per ensenyar a l'enemic que tenien munició per a alguna cosa més que els murs. Veiem també la casa del rei, una barraca des de la qual cada dia feia dir a una de les seves 25 dones. Elles vivien baix i havien de pujar el costerut terreny per dormir amb el seu marit. Suposo que no arribaven tan esgotades perquè el sistema es va mantenir.
Gran Zimbabwe té un halo màgic, històric, contundent. Al vespre em perdo amb Fernando a l'únic hotel proper on compartim algunes cerveses. Comença a refrescar i avui toca nit de tenda de campanya. No refrescar, gelar, i pràcticament cap del grup vam poder dormir aquella nit en què només ens abrigaven les pedres de la gran ciutat que ens donava ombra. Bé, ja saben que això dels freds i sensacions és de caràcter personal. Mentre jo tremolava de fred ficat al meu sac llençol i tirant-me per sobre fins l'escuma d'afaitar, veig Fernando aixecar en calçotets i sense samarreta, sortir de la botiga, orinar sense presses i tornar a entrar com si res per tornar-se a dormir. Jo l'escena la vaig contemplar i escoltar en silenci, atònit. Em va deixar amb el mateix fred que abans i amb la sensació que tot és relatiu. Potser Mugabe sigui hereu legítim del Gran Zimbabwe i pot ser que ho fos Fernando. Tot és possible en el regne de pedra on les àligues murmuren als déus.
Aquest viatge forma part de la ruta de l'agència Kananga per Zimbabwe.
Ruta Kananga: http://www.pasaporte3.com/kananga.php
