La vida pot durar minuts, dia mes. La brutal bellesa africana té sempre una rebotiga on es fumiguen els idíl · lics somnis. Àfrica és atroç per moments, més sota aquesta mentalitat occidental en què els problemes són la rutina dels altres. És sorprenent la naturalitat amb la qual s'accepta la mort, seca, sense llàgrimes, de qui sap que el futur es mesura passant altre ahir. La vida es va sense raons, només es va. El mestre Ryszard Kapuscinski ho explica molt bé en alguns dels seus genials llibres sobre aquesta terra.
La meravellosa illa Berrenguerua, de la qual vaig publicar un reportatge en aquesta revista, em va acostar a aquesta dualitat. Per arribar a l'illa ens pugem a una motora que compartim amb una parella, Alberto i Dolç, i dos companys seus de treball. Tots menys ella venien beguts després d'una setmana lliure i una setmana per davant de tall a l'hotel. La situació era més que còmica, amb un tipus gairebé sense poder mantenir assegut l'equilibri i els altres morts de riure mirant-. Al principi intentaven dissimular l'estat etílic, però quan vam començar a fer broma amb ells les riallades eren constants en aquella barca plena de felicitat. Alberto, mentre, no parava de presumir i repetir "aquesta és la meva dona i aquest el meu primer fill", amb els ulls encesos d'orgull. Ella, per la seva banda, somreia amb timidesa i tapava el seu nadó, de pocs mesos, amb una manta. "Està dolent, no sabem què té. A l'hospital ens han dit que li donem aquestes medicines ", explica. El abraçava amb tendresa.
L'endemà ens trobem amb Alberto a l'hotel. Els 40 minuts de barca ens havien convertit en amics de farra i li preguntem pel seu nen. "S'ha passat la nit sencera plorant i Dolç s'ha anat amb ell a Vilankulos. Li han donat tres dies lliures per veure què li passa ", explica. "Espero que es posi bé i torni abans que ens anem", li diem.
Durant els tres dies que vam estar allà fent un reportatge de fotos a un luxós hotel decidim visitar la comunitat nativa de l'illa. Un lloc on els lodges han construït una escola, pous d'aigua i estan construint una petita clínica. Un lloc apartat, fotut, on fora del paradís natural que és l'entorn les esperances són poques. La gent viu de la mar, de l'agricultura i dels hotels. Es diria que viu gairebé del vent. A molts els consumeix l'alcohol que es pren als interminables temps morts de l'illa. Els gairebé 400 nens que hi viuen tenen ara una escola en la qual un dels seus cinc mestres em deia: "Necessitem de tot, però el més important és l'aigua. Quan no tenim aigua no podem obrir " (els pous d'aigua dolça s'omplen de vegades d'aigua de mar i queden durant dies inservibles). La majoria del material escolar és donat també pels tres petits hotels de Berenguerua. L'escola en aquest continent és molt més un anhel de progrés que una realitat. Els nens van a unes classes que caduquen amb l'estómac. Quan són una mica més adults comprenen que l'horitzó s'acaba a saber llegir i escriure i tornen a prendre una arada amb què omplir la panxa. Als hotels hi ha un mirall diferent. Un sou de cambrer, guarda o guia és futur. "Gràcies a ells ara tenim algun treball, alguns diners i infraestructures ", em repeteixen diverses persones. "Abans érem uns ignorants", em diu un altre, amb aquesta forma tan innocent que tenen en aquestes terres de verbalitzar les seves misèries sense complexos.
de cop i volta diu en veu molt baixa "baby is gone" (el nadó s'ha anat). Ho diu a boca de canó, com escopint la tristesa
L'illa la domina un cap que ha de donar el sí perquè algú s'instal · a viure o que acorda amb els lodges les persones de la comunitat que treballaran cada mes en feines poc qualificades com recollir llenya o netejar les platges. "Escolta a tothom els seus problemes i després decideix. Abans de la crisi els hotels contractaven 45 persones cada mes per ajudar-, ara l'acord és que són prop de 30 ", explica Adolfo, que em fa de cicerone. Va ser una interessant tarda que recorrerrimos els 11 quilòmetres d'illa per camins impossibles i vam entendre la relació entre turisme, realitat i esperança, una cosa que a Espanya coneixem bé. Explicaré una última anècdota clarificadora que aniquila molts tòpics: "A vostès els turistes els agraden els xampinyons i les amanides. Per a mi és sorprenent quan paguen per menjar això. A nosaltres ens agrada el pollastre i li peix. Això és menjar. Si quan torno a la casa dels meus pares els va portar uns xampinyons me'ls tiren a la cara. Això ho agafem al camp", em diu Adolfo enfilats a una enorme duna des de la qual es contempla l'illa sencera i un bell capvespre. Poseu a aquest exemple carreteres, cases, telèfons mòbils o televisions i esborrin molts idíl · lics pensaments que la gent aquí es conforma amb viure del que donen els arbres i li horroritza el progrés (no m'estendré més, perquè aquest tema donaria per debatre 30 folis).
L'endemà em llevo. He de fer unes últimes fotos. Veig Albert que treballa a la barra. Li dic que si pot posarme per una foto amb els seus còctels. Bromejo. El tipus somriu, però li noto alguna cosa estranya. Somriu tot i així durant tot el temps en què m'ajuda amb les fotos. Tinc confiança amb ell i no paro de vacilarle cridant model o demanant-li que es faci el pèl de banda. El seu somriure em sembla llunyana, però ho atribueixo a la vergonya. Després, dues hores després, Natasa i jo li demanem dues copes de vi. És. Les posa a la taula i de cop i volta diu en veu molt baixa "baby is gone" (el nadó s'ha anat). Ho diu a boca de canó, com escopint la tristesa, mentre ens fixem que les seves mans li tremolen compulsivament. No perd el mig somriure fins anunciant que el seu fill s'ha mort. Li abracem. Què fas treballant? "Va morir ahir a la nit i l'han enterrat aquest matí. Ja no arribo. Demà aniré a casa meva ". No vessa una llàgrima, encara que els seus mans segueixen balancejant-se amb espasmes que no controla. Es col · loca de nou darrere de la barra, amb el cos encongit i sense perdre el mig somriure li pregunta a un client "què prendrà?". Així ho va fer durant tot el dia. Ni una llàgrima, ni l'ONU vegades Gest, tot i que el seu únic "baby is gone".
