Ells esperen, esperen sense identitat, sense papers que ni tan sols acreditin el seu nom. Tenen un, però potser no sigui el seu. Van ser raptats fa molt de temps, reclutats per a la guerra quan eren nens, quan ells no tenien encara prou memòria. No són res. No són ningú. Esperen.
La pobresa d'aquesta gent és tal que es fixen fins en els detalls menors del meu equip, com els meus ulleres de sol. Per a mi ja no existeixen, seva invisible. No són com el meu rellotge suís que ja m'he tret i substituït pel de plàstic que portava en aquesta previsió
Ens copa de vi. És. Les posa a la taula i de cop i volta diu en veu molt baixa "baby is gone" (el nadó s'ha anat). Ho diu a boca de canó, com escopint la tristesa, mentre ens fixem que les seves mans li tremolen compulsivament. No perd el mig somriure fins anunciant que el seu fill s'ha mort.
Potser aquest post s'entengui només amb les vuit fotos i el titular. Hi ha moltes històries per les que passes i algunes històries en les que et quedes. El circ dels nens amb sida és una d'aquelles històries que se't peguen, per Javier BRANDOLI.
M'adono que sóc un passerell a qui li ensenyen la mateixa història de misèria ja repetida per treure-li els diners. És certa la pobresa; n'hi ha a tot el país, però aquí es comercia amb la foto souvenir