La nostàlgia del viatger (Puc associar-me)
Com deixa un viure en un lloc on un és un estrany i és la teva casa alhora? Per què? ¿Costa? És evident que no tinc una resposta clara per als altres, tinc la sensació que la vida en el meu cas té molt de camins sense càrregues, de fugides, d'errors i encerts, i de mapes per pintar per després perdre. Porto un any i mig per aquestes terres i una tarda qualsevol, que podria haver estat una altra, vaig obrir el meu ordinador i vaig comprar un inimaginable bitllet que deia que el meu següent vol aterrava a Espanya.
Que estrany se m'ha fet. De vertigen, gairebé hi ha un cert pànic a acceptar el retorn a enlloc, és com si fugís de mi mateix. Et quedes mirant una estona la pantalla i tens l'esperança que aquella màquina que devora somnis et mani un email en el que digui: "Accés denegat de retorn. Ha de vostè quedar-s'hi i deixi de donar per sac ". Són uns minuts eterns de dubtes, encara que en realitat en el sol moviment ja hi ha una raó evident. "Les coses quan canvien és per alguna cosa important, el més natural és assentar-se i no trencar amb les coses ", em va dir una vegada Juancho, un amic que es deixa veure alguna vegada per aquestes pàgines. Un altre descerebrat com jo que s'aplica el natural per goter. És cert, aquest és el problema, que sempre vaig somiar amb tornar-me sense voler-me tornar. No obstant això, Ciutat del Cap se m'ha desfet ja en els peus. El dolent, Espanya no és el meu lloc ara.
Llavors un tanca la seva petita ordinador, surt al carrer, va per llocs que formaven part de la seva vida i comença a entendre que creua per la bugaderia en la qual ja mai tornarà a rentar la roba; el bar on mai més es queixarà de que el vi blanc no està fred; contempla aquella dona de cos de banana que dorm al carrer i porta 18 mesos mirant des del balcó ... Veus passar la teva vida, perquè Ciutat del Cap era la meva vida, difuminant. Coses de nostàlgics que un pràctic resol amb un "ia tu que pilotes t'importa, tot això ja és passat ". L'argument és tan racional i positiu que no perdo ni un segon a rebatre i tampoc perdo ni un segon a fer-li a un costat i anar-me'n a acomiadar-me fins de les foques que neden al costat del moll.
Aquí està just la clau de la nostàlgia, en l'art de convertir en acceptable el que detestes, en sublim que és acceptable i en deïtat el sublim. És un mal com un altre qualsevol que es pateix en silenci i que dóna beneficis a la llarga distància, quan recordes amb molt afecte el primer taxi que vas prendre a la ciutat obviant que la vesteixes gairebé completa i per duplicat (comences a dubtar de l'honestedat del conductor la quarta vegada que passes per la mateixa plaça). A la curta, produeix una incòmoda torticoli de tant girar el cap per acomiadar-per penúltima vegada de cada lloc del qual t'emportes un mos en els budells. (Una qualitat indispensable dels nostàlgics és la nostra memòria, tan capaç de retenir records de fa 60 anys com d'oblidar-nos del que hem de fer dins 60 segons). Els pràctics només cometen un error de judici amb els notálgicos, el de creure que viuen del passat. La passió per generar records, podria haver dit per gaudir, et fa sempre avançar, encara que de vegades sigui d'esquena. Els nostàlgics, generalment inquiets, necessitem un munt de coses noves que enyorar (gaudir), que com va dir Joaquín Sabina "no hi ha nostàlgia pitjor que enyorar el que mai més va succeir".
Els nostàlgics, generalment inquiets, necessitem un munt de coses noves que enyorar (gaudir), que com va dir Joaquín Sabina "no hi ha nostàlgia pitjor que enyorar el que mai més va succeir"
Així va arribar el meu últim sopar (la frase imposa) amb els meus amics del sud del sud. Vaig quedar amb Gustavo, Avelino, Rodrigo, Borja, Rafa, Elena, Julián i David (colònia espanyola); abans ja m'havia acomiadat d'Ariane i Miguel; Cheryl Douglas del sud del sud ... (sento que se m'oblidi algun nom) i sopem en Wakame, a Mouille Point, restaurant de sushi exquisit. Va ser una nit bonica, en la qual em van assaltar tants dubtes de la meva decisió com vegades vaig saber que "toca tornar". Dotze hores després estava a l'aeroport, mirant per la finestreta d'un avió i pensant que "Àfrica va ser ...". (Continuarà).
Comentaris (13)
Cristóbal
| #
Amic, la teva pàtria són les sabates…
Contestar
Noeli
| #
Ayyyyy (vénen ganes de pagar-te un bitllet perquè tornis!!) i ara que ja no estàs a l'Àfrica….¿Sents la mateixa nostàlgia o aquesta sensació que ens comptes en el post ha canviat?.
Conec una persona que de tant viatjar i no estar a la seva ciutat natal més que de tant en tant….quan torna no sap ni per on tirar, sent desarrelament i li costa molt adaptar- (la major part de les ocasions no ho aconsegueix i torna a fer les maletes).
Un petó
Contestar
Ganxo
| #
La nostàlgia ben entesa: «el arte de convertir en aceptable lo que detestas, en sublime lo aceptable y en deidad lo sublime». M'identifico amb aquesta sensació, perquè darrere de la nostàlgia hi ha un punt d'optimisme, no de pena. La meva pàtria en les meves sabates (que diu Cristóbla) «mis manos son mi ejército», que remata un tal García. Genial aquest article, aquesta reflexió, aquest Viatges al Passat que ens fa mirés a un futro ple de mapes amb creus per descobrir.
Contestar
Nayara Menezes
| #
Hola amic volgut! Que bonic text! Jo em vaig emocionar amb les teves paraules tan sensibles. Quants bons records… Jo estic aquí a pensar s'haurà algun lloc en el món tot que el teu sentis la mateixa nostàlgia que d'Àfrica. Difícil no? És un lloc encantat, que només els que van viure allà poden comprendre les marques que es queden en les nostres ànimes. Potser no és allà teu lloc al món? Si vagis, penso jo, que hauries tornar… No és tot dia que aconseguim ens identificar tan bé amb un lloc, una ciutat… Però, abans, espero que conegui el Brasil. No sé se li encantarà tant com Àfrica. Penso que no… Mas estic segura que el li portarà també bones nostàlgies… petons en el teu cor, volgut… El que segueix el teu ens proporcionen Bells textos tals. Et trobo a faltar!
Contestar
javier
| #
De Hola Nayara!!! Com bé saps, tu ets part molt important de tots els grans moments que vaig passar a Ciutat del Cap. Àfrica és el meu lloc, però ho va ser per compartir també amb gent com tu. En tot cas, el món és meravellós i hi ha centenars de llocs on ser feliç. Tornaré a l'Àfrica 2012, encara que serà viatja (es preparen per tornar a Moçambic, Zàmbia i Sud-àfrica, on si hi ha sort passaré el cap d'any). Potser ens veiem al Brasil, Espanya o qualsevol lloc de globus. Et estrany amiga!!! Segurament tornarem a veure'ns i Bon beure un vi que recorda els grans moments. Petons, T'estimo.
Noeli, sí que hi ha un cert desarrelament en la meva tornada, però no perquè Madrid no m'agradi, que aquí tinc la meva família i els meus amics a qui estimo molt, sinó perquè hi ha altres coses que m'il · lusionen més que tenir aquí una rutina. El desarrelament de la volta és normal, li passa a tothom, et sents com en el tornar QUAN. Per a mi viatjar és gaudir i viatjant gaudeixo molt, anem que m'ho passo genial. Per tant, intent repetir el que més somriures em provoca. Petons i s'agraeix la contribució per al tiquet de tornada.
Ganxo, per descomptat que la nostàlgia té un punt positiu i que t'ajuda a avançar, encara que a molts els sembli el contrari. Abraçada i gràcies.
Cristóbal, Bones has triat que em recorda a un gran cançó. Gràcies
Contestar
Mero
| #
Javier, jo ho veig així: A Madrid no hi ha forasters, tots caminem per aquí una mica per casualitat i la nostra vida es reescriu cada matí. Tanques portes, obres altres i la destinació el canvies tu al teu antull sense que ningú et jutgi ni interfereixin. Condicions, dóna-li una oportunitat a aquesta gran ciutat on no hi ha prejudicis i el passat no deixa efecte perquè per sort o per desgràcia a ningú li importa. En tot cas i decideixis el que decideixis, bona sort en el teu nou rumb. Segur que encertaràs, ho veuràs clar abans del que imagines BSS
Contestar
Eduardo
| #
Un text fascinant. La forma de descriure els sentiments, les sensacions o la nostàlgia del viatger, sublim. Enganxat al relat i esperant la 2 ª part.
Contestar
Juancho
| #
«Los nostálgicos, generalment inquiets, necesitamos un montón de cosas nuevas que añorar». Quina gran frase, alaba «otro descerebrado que se pone lo natural por gotero». Entrar a Viatges al Passat és com posar-li piles al pepito grill que tots portem al costat de l'orella, preparat per dir-nos ves, abandona la comoditat i Apunta't al que hi ha fora… Fins quan parleu de la nostàlgia de casa entren ganes de viatjar! Enhorabona, Javier
Contestar
DL
| #
Sigui búfal, el meu amic.
Contestar
javier
| #
Mero, Madrid és la meva ciutat, un lloc que vull, sens dubte. És el lloc on no quedar-me per sempre tornar. A Eduardo i Juancho, gràcies. A Dani, Búfal per sempre, a la prada em sento bé.
Contestar
Julián
| #
Molt boniques paraules campió! I per més que en Facebook diguis 'Últim dia de la meva vida a Ciutat del Cap’ no ho crec, amb tantes portes obertes, no ho crec. Gran abraçada Amigazo!
Contestar
Inés
| #
No es on caminaran els teus passos ara, els meus es dirijen a la montaña.La Gran Muntanya. Himàlaia i després tot un Sud-est asiàtic per descobrir, seguint un consell que un cop em vas donar.
Veurem que ens ofereix la terra del Sol Naixent i si realment tinc ànima de viatgera.
Una constricció d'Àfrica….
Contestar
Javier Brandoli
| #
Hola Costri,
Febrer segle Nepal? És un país brutal que t'encantarà. M'alegro de veure que compleixes amb els teus somnis. L'última vegada que et vaig veure estàvem a Cascades Victòria, potser la propera sigui en un altre racó del món. Cuéntame de tant en tant com et va. Petons
Contestar