Com deixa un viure en un lloc on un és un estrany i és la teva casa alhora? Per què? ¿Costa? És evident que no tinc una resposta clara per als altres, tinc la sensació que la vida en el meu cas té molt de camins sense càrregues, de fugides, d'errors i encerts, i de mapes per pintar per després perdre. Porto un any i mig per aquestes terres i una tarda qualsevol, que podria haver estat una altra, vaig obrir el meu ordinador i vaig comprar un inimaginable bitllet que deia que el meu següent vol aterrava a Espanya.
Que estrany se m'ha fet. De vertigen, gairebé hi ha un cert pànic a acceptar el retorn a enlloc, és com si fugís de mi mateix. Et quedes mirant una estona la pantalla i tens l'esperança que aquella màquina que devora somnis et mani un email en el que digui: "Accés denegat de retorn. Ha de vostè quedar-s'hi i deixi de donar per sac ". Són uns minuts eterns de dubtes, encara que en realitat en el sol moviment ja hi ha una raó evident. "Les coses quan canvien és per alguna cosa important, el més natural és assentar-se i no trencar amb les coses ", em va dir una vegada Juancho, un amic que es deixa veure alguna vegada per aquestes pàgines. Un altre descerebrat com jo que s'aplica el natural per goter. És cert, aquest és el problema, que sempre vaig somiar amb tornar-me sense voler-me tornar. No obstant això, Ciutat del Cap se m'ha desfet ja en els peus. El dolent, Espanya no és el meu lloc ara.
Llavors un tanca la seva petita ordinador, surt al carrer, va per llocs que formaven part de la seva vida i comença a entendre que creua per la bugaderia en la qual ja mai tornarà a rentar la roba; el bar on mai més es queixarà de que el vi blanc no està fred; contempla aquella dona de cos de banana que dorm al carrer i porta 18 mesos mirant des del balcó ... Veus passar la teva vida, perquè Ciutat del Cap era la meva vida, difuminant. Coses de nostàlgics que un pràctic resol amb un "ia tu que pilotes t'importa, tot això ja és passat ". L'argument és tan racional i positiu que no perdo ni un segon a rebatre i tampoc perdo ni un segon a fer-li a un costat i anar-me'n a acomiadar-me fins de les foques que neden al costat del moll.
Aquí està just la clau de la nostàlgia, en l'art de convertir en acceptable el que detestes, en sublim que és acceptable i en deïtat el sublim. És un mal com un altre qualsevol que es pateix en silenci i que dóna beneficis a la llarga distància, quan recordes amb molt afecte el primer taxi que vas prendre a la ciutat obviant que la vesteixes gairebé completa i per duplicat (comences a dubtar de l'honestedat del conductor la quarta vegada que passes per la mateixa plaça). A la curta, produeix una incòmoda torticoli de tant girar el cap per acomiadar-per penúltima vegada de cada lloc del qual t'emportes un mos en els budells. (Una qualitat indispensable dels nostàlgics és la nostra memòria, tan capaç de retenir records de fa 60 anys com d'oblidar-nos del que hem de fer dins 60 segons). Els pràctics només cometen un error de judici amb els notálgicos, el de creure que viuen del passat. La passió per generar records, podria haver dit per gaudir, et fa sempre avançar, encara que de vegades sigui d'esquena. Els nostàlgics, generalment inquiets, necessitem un munt de coses noves que enyorar (gaudir), que com va dir Joaquín Sabina "no hi ha nostàlgia pitjor que enyorar el que mai més va succeir".
Els nostàlgics, generalment inquiets, necessitem un munt de coses noves que enyorar (gaudir), que com va dir Joaquín Sabina "no hi ha nostàlgia pitjor que enyorar el que mai més va succeir"
Així va arribar el meu últim sopar (la frase imposa) amb els meus amics del sud del sud. Vaig quedar amb Gustavo, Avelino, Rodrigo, Borja, Rafa, Elena, Julián i David (colònia espanyola); abans ja m'havia acomiadat d'Ariane i Miguel; Cheryl Douglas del sud del sud ... (sento que se m'oblidi algun nom) i sopem en Wakame, a Mouille Point, restaurant de sushi exquisit. Va ser una nit bonica, en la qual em van assaltar tants dubtes de la meva decisió com vegades vaig saber que "toca tornar". Dotze hores després estava a l'aeroport, mirant per la finestreta d'un avió i pensant que "Àfrica va ser ...". (Continuarà).
