Les estranyes històries d'un dia normal a l'Àfrica

Per: Javier Brandoli (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació


Aquell matí Ana Paula m'ofereix que vagi amb ella a comprar a Vilanculos. Condueix el seu 4×4 per un camí impossible de sorra i roques com si el temps no pogués esperar. No botava el cotxe, botava al volava. M'encanta la seva vitalitat. Anem al banc, on ella entra per l'entrada vip, la reservada als que de tant en tant taquen el formulari d'ingressos. Sala d'aire condicionat totalment buida i un director cerimoniós capaç de convertir una simple operació en 30 minuts d'espera inevitable en les formes africanes. Surto a fumar una cigarreta. A la porta del costat, la de la resta, en el mateix banc, hi ha una llarga cua de gent sense aire amb el qual refrescar. Al davant per a un tipus amb una bicicleta de la qual pengen peixos que encara boquean. Al costat, un grup de dones ofereix una fruita, que hi semblés que plou del cel, sobre unes fustes. No venen una sola peça, es dediquen a lisarse el pèl ia dormir a les cadires. Aquella estampa, en aquella calle de arena rodeada de palmeras, podria ser un resum perfecte de la localitat.

Decideixo llavors anar a comprar tabac al supermercat. El preu el calcula el venedor al moment pel pes de les meves xancletes i la manca de bronzejat. "Nou i engañable", Pensa amb encert pesen em regateig. S'acaba per fi el banc, el director després 300 trucades ha aconseguit efectuar la complicada operació d'un ingrés a un altre compte. A l'pujar-nos a l'cotxe s'abalancen sobre nosaltres un grup de nois que ven marisc acabat de pescar. El porten en neveres de plàstic, entre gel. Ana Paula negocia, tria i es desenvolupa el sublim espectacle de la compravenda: "És millor que mai, acabat de treure ". "L'altre dia no era bo, no tenia gust ". "No em digui això senyora, jo mai engany ". "Això em dius sempre". "El 30.000". "Jo et enganyi volent. Te doy 15.000”. "Amb això no pagament el que em costa sortir a la barca" .... I així fins que s'acorda un preu i Ana Paula diu que no porta diners suficients avui i que l'hi paga demà. Moltes suspicàcies per negociar, però cap per fiar. "No es preocupi, demà estarem aquí i ens ho dóna ", diuen els nois que saben que en aquella cantonada és probable que siguin enterrats. No hi ha temps ni distàncies a Àfrica. Res els espera a més de deu quilòmetres a la rodona. Per a nosaltres una presó, per a ells la sublim llibertat de saber que només viuen en el present, en la realitat en què els somnis no generen decepcions pel no assolit. La cantonada és només el lloc on venen el peix. La cantonada és la resta de la seva vida.

La cantonada és només el lloc on venen el peix. La cantonada és la resta de la seva vida

Ens anem després a veure a uns amics d'ella Zimbabwe. Creuem el Vilanculos més rural, de carrers estrets, cases de palla i vides que es torren al sol. Parem en un primer taller que sembla un desballestament. Vítor va deixar allà fa una setmana un cotxe perquè l'arreglessin. L'aspecte del negoci, en què les gallines i els gossos es barregen amb embragatges i tubs d'escapament, et fa creure que en aquest lloc els cotxes es reparen en corrals. "És una màquina", em diu Ana Paula del somrient mecànic que no para de fer broma. El cotxe no està llest, ni ho estarà probablement en cap dels 20 terminis pactats, fins al moment en què ho estigui potser perquè ho ha reparat el gall. Ho farà. Realisme màgic. Enmig d'aquell destrossa es reparen eficientment les coses.

Arribem al negoci del matrimoni zimbabuès als quals Mugabe va fer sortir al galop del país i instal · lar en aquestes platges. Això del galop no és metafòric; ell creuo el país, amb el seu ramat de cavalls, que era el seu negoci a Zimbabwe, i va passar la frontera. Va salvar el poc que va poder per començar una nova vida. Al seu país eren rics terratinents, aquí regenten un petit hotel que van obrir amb prou feines i ofereixen rutes a cavall. Se li humitegen una mica els ulls quan parla de la seva pàtria, mentre ella prefereix no tocar el tema. Somia amb tornar a casa. Mengem i després d'hora i mitja de bona conversa ens anem.

Tornem a la carretera de girs que Ana Paula converteix en autovia. De sobte ens trobem amb una família suïssa que va al nostre hotel i els cotxes s'han quedat atrapats a la sorra (el mateix que li va passar al nostre camió). Apareixen uns joves de la res s'ofereixen a ajudar. D'on han sortit? Cavem, fiquem fustes, discutim opcions i vam decidir canviar maletes a altres cotxes i deixar aparcats els seus. Passa un veí que s'ofereix a dur-se a gairebé tot el grup fins al Villas do Índic. Cinc minuts després torna Ana Paula. En un trajecte de quatre quilòmetres, terrible, li dóna temps a avançar al tot terreny que havia sortit abans.(No he vist ningú conduir més ràpid que a ella). També tenim temps que un noi, al qual coneix, es pengi de la porta de darrere del vehicle i suport les envestides dels sots. Es baixa enmig de la frondosa res, sense que la vista em abast a comprovar si hi ha alguna cosa lluny habitable.

Arribem a l'hotel, ja gairebé a les 17:00. Descarreguem el marisc i una mica de verdures i fruites que hem comprat. Aquesta serà la nostra sopar. El sol amenaça amb anar-se'n i el cel comença a tenyir-se d'impossibles. M'assec davant del mar contemplar un llenç sense marc. Quantes coses han passat i històries inversemblants he escoltat en aquest lloc en el qual mai passa res? Ha passat un dia a Vilanculos.


  • Compartir

Escriu un comentari