Les muntanyes blanques, el país sagrat, un adéu

Per: Juan Ignacio Sánchez (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació


Quan començo a escriure aquestes línies han passat cinc mesos des de la meva arribada a Madrid. Un temps en què he hagut de adaptar de nou a una vida de comoditats i compromisos que arribi a tenir gairebé oblidada, i en el qual he procurat pensar poc en el llarg periple asiàtic, per tal de deixar que els pòsits s'allotgin amb calma al fons del tot del meu enteniment i comencin a dir-me de què ha servit, en què m'ha canviat, com notaré tot el que ha passat.

Els dos últims mesos del viatge han estat, probablement, els més intensos. Nepal i les seves meravelloses muntanyes sagrades van revelar en mi un plaer per la natura que desconeixia. Pujar sense parar centenars de metres amunt cada dia, apuntant a un destí incert de neu, fred, i les millors postals del món, em generava una barreja d'inseguretat i goig difícil de descriure.

Vaig pujar al camp base de l'Annapurna. Amb Ro i amb Goretti. El vaig baixar, i vaig començar un periple encara més llarg, el de l'Annapurna Circuit, un recorregut circular en el qual envoltem, veient sempre de prop, escoltant els gemecs dels seus salvatges tempestes, els grans colossos nevats.
Allà vaig haver esprémer fins l'últim gram d'energia del meu cos per coronar, una 22 d'abril que mai oblidaré, el pas de muntanya més alt de la terra per a aficionats a l'alpinisme. Vaig arribar, sense oxigen i sense forces, després de dos dies de insomni pel mal d'altura, al Torungen La Pass, 5.416 metres de poderosa naturalesa.

Ho vaig fer, més, després d'haver trobat un magnífic grup de madrilenys, la majoria bombers, amb els que trobem per casualitat, com en els grans trobades, i amb els que vam decidir convertir uns dies de repte a la muntanya en una amistat perdurable. No sé què hagués estat de nosaltres sense Gustavo, Alberto, Java, Quique, Sara i la Mari. No sé, de debò, què hauríem fet sense les seves atencions, sense les seves cures, sense el seu riure.

Si els dos mestres del periodisme que escriuen Viatges al Passat ho tenen a bé, em encantarà explicar més extensament la ruta de les muntanyes, i donar-vos noms i fins atrevir amb algun consell i alguna recomanació. Per endavant em mullo: l'Himàlaia són un d'aquests llocs als quals cal venir, si es pot, alguna vegada a la vida.

Una capital embogida

Quan per fi vam tornar a l'univers de la capital més embogida que he trepitjat a la vida, Katmandú, ens esperava una altra sorpresa: una vaga general que ens impedia la sortida cap a l'Índia. No puc expressar amb paraules el xoc que suposava veure la ciutat presa pels piquets, les botigues tancades, el tràfic brutal silenciat.

Mai vam passar por, però no hi havia manera de sortir d'allà, així que ens vam tornar a les muntanyes. Un últim contacte abans de marxar, a la fi, cap a l'últim destí del viatge: la misteriosa Índia.

Com explicar el que suposa estar a la ciutat sagrada, Varanasi, mirant al riu Ganges mentre milers d'indis cremen els seus morts i reverencien les aigües miraculoses amb balls i incendis d'encens?

També d'això escriuré més extens. Però no em faig il.lusions: ¿Com es poden resumir les sensacions que deixen en l'ànima la ingent quantitat d'hectàrees i hectàrees dedicades al cultiu del millor et del món, el de Darjeleem? Com explicar el que suposa estar a la ciutat sagrada, Varanasi, mirant al riu Ganges mentre milers d'indis cremen els seus morts i reverencien les aigües miraculoses amb balls i incendis d'encens? Com explicar les marques que deixa el marbre del Taj Majal a les mans obertes de curiositat del viatger? Quines paraules podrien descriure l'assetjament dels 50 graus previs a l'arribada del monsó a la intolerablement superpoblada Nova Delhi?

Si puc, també us parlaré de Calcuta, el lloc impossible en el que conviuen amb sorprenent pacifisme, l'empara de l'inesborrable record de la mare Teresa, les grans avingudes i els palaus colonials dels temps de la Reina Victòria amb la insuportable marea de carrerons que componen la ruïna i la misèria de la pobresa hindú.

Ho intentaré, és clar. Tractaré de posar aquestes sensacions en paraules, tot i la consciència precisa del fracàs. Però serà en un altre lloc, fora ja d'aquest bloc que tantes alegries m'ha donat, i des del qual tan orgullós m'he sentit de participar en el naixement de VAP, una web imprescindible per a qualsevol que vulgui saber què hi ha més enllà de les parets de casa.

I vosaltres no deixeu de visitar-. Pujar-vos al tren d'il • lusió de Ricardo i Javier. El viatge que us ofereixen està ple de màgia. No hi ha molts llocs així. Amics, ha estat un plaer. Fins sempre.

el viatge

  • Compartir

Comentaris (3)

  • Javier

    |

    Gràcies per regalar-nos un viatge

    Contestar

  • ricardo

    |

    Ja saps que el que més envejo de viatge és el trekking pels Annapurnes. Crec que alguna cosa vaig tenir a veure i me n'alegro moltíssim que despertés en tu l'amor per les muntanyes. Et emplaço que el proper estiu ens pugem junts el Mont Perdut (total 3.300 metres de res) ¡Però no fent footing! Fantàstic del teu Bloc (a risc que això s'acabi convertint en una barra lliure d'afalacs) només puc dir-te: GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES. Ha estat un veritable delit llegir les teves cròniques per Àsia.

    Contestar

  • Adrian

    |

    Quina emoció, Juancho, llegir en paraules el que vivim un dia: Llunyà o cercar? depèn de com es evoqui.
    Rodi cap amunt en mi, que per això ja faig ús i abús del meu blog, simplement dir que m'alegro molt d'haver compartit un trosset d'això amb tu, amb Ro, amb Tango, i amb tots aquests somriures índies i nepaleses; i també m'alegro saber que ets viu, i almenys, encara conserves alguns dits, pq fa la tira que no sé de tu.
    Un petó de Borneo, bon camí!

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.