Enganxats a les parets hi ha bancs de fusta amb estores de palla, i molt a prop del foc el llit dels amos de la fonda. Calendaris, imatges de Shiva i Durga, un petit altar familiar ple d'encens, arròs, pols de vermelló, i pètals de flors.
Diuen els que saben de la muntanya que, per poder creuar el pas de Thorung La, cal arribar abans de les 09:00. Després es deslliga un vent tan salvatge que no hi ha forma humana de travessar sense posar en risc la vida. És per això que l'última escalada, la definitiva, comença a les tres de la matinada.
Mentre demanem la primera ampolla de racksi2 pregunto a Rohit perquè els bars newaris estan molt més bruts que una sabateria o una botiga de queviures. Com que no sap què respondre encongeix les espatlles i beu un glop de vi d'arròs.
Molts pensaran que els alpinistes estan bojos per obstinar-se a pujar muntanyes posant en perill les vides però jo els entenc més enllà del que es pugui explicar amb paraules. Hi ha alguna cosa allà dalt. Assolir el cim ha de ser semblant al que sento quan aconsegueixo una destinació llunyà ...
La carrossa està preparada. D'aquí a unes hores, la Kumari, la nena deessa, sortirà en processó pels carrers de Kathmandú, una arrelada tradició que ni tan sols els maoistes s'han atrevit a liquidar. Però a la petita li espera un futur ombrívol quan s'esvaeix el seu halo diví.
Llangueixen a les portes del temple com parracs. El seu aspecte és famèlic i la seva mirada, trist. Cap carícia, cap mà que els allargui una mica de menjar. Moriran de fam o sacrificades a Shiva. Aquestes cabres que vaguen com ànimes en pena carreguen amb les culpes de devots hinduistes i són considerades impures.
La immaculada Bhaktapur és la nena bonica de la Vall de Kathmandú. Aquí no hi ha escombraries pel carrer, ni ambulants que s'enganxen a la teva ombra, ni motocicletes sortejant vianants entre clàxons. Passa que si ja has recorregut abans el centre de Kathmandú, no pots evitar una certa sensació de polida irrealitat.