novembre 25 2011 Michoacán: viatge a la utopia del Tata Basc

• Col · lecció de màscares al Museu de les Arts Populars de Patzcuaro

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Coleccion-de-mascaras-en-el-Museo-de-las-Artes-Populares-de-Patzcuaro.jpg

  Tots els mexicans de Michoacán porten a Basc de Quiroga al cor. Vagis on vagis, el Tata Basc, com l'anomenaven els indígenes-tata en tarasco significa pare-, és aquí una figura de primer ordre, un espanyol que cinc segles després de la seva mort és venerat pel model de convivència que va instaurar inspirat en la utopia de Thomas More. A Espanya, però, és un gran desconegut.

• Les ruïnes arqueològiques de Tzintzuntzan

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Ruinas-arqueologicas-de-Tzintzuntzan.jpg

  Tots els mexicans de Michoacán porten a Basc de Quiroga al cor. Vagis on vagis, el Tata Basc, com l'anomenaven els indígenes-tata en tarasco significa pare-, és aquí una figura de primer ordre, un espanyol que cinc segles després de la seva mort és venerat pel model de convivència que va instaurar inspirat en la utopia de Thomas More. A Espanya, però, és un gran desconegut.

• Una casa Paracho el poble de les guitarres

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Una-casa-en-Paracho-el-pueblo-de-las-guitarras.jpg

  Tots els mexicans de Michoacán porten a Basc de Quiroga al cor. Vagis on vagis, el Tata Basc, com l'anomenaven els indígenes-tata en tarasco significa pare-, és aquí una figura de primer ordre, un espanyol que cinc segles després de la seva mort és venerat pel model de convivència que va instaurar inspirat en la utopia de Thomas More. A Espanya, però, és un gran desconegut.

• Monument a Don Basc

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/Monumento-a-don-Vasco.jpg

  Tots els mexicans de Michoacán porten a Basc de Quiroga al cor. Vagis on vagis, el Tata Basc, com l'anomenaven els indígenes-tata en tarasco significa pare-, és aquí una figura de primer ordre, un espanyol que cinc segles després de la seva mort és venerat pel model de convivència que va instaurar inspirat en la utopia de Thomas More. A Espanya, però, és un gran desconegut.

Tots els mexicans de Michoacán porten a Basc de Quiroga al cor. Vagis on vagis, el Tata Basc, com l'anomenaven els indígenes-tata en tarasco significa pare-, és aquí una figura de primer ordre, un espanyol que cinc segles després de la seva mort és venerat pel model de convivència que va instaurar inspirat en la utopia de Thomas More. No obstant això, com sol succeir amb molts altres episodis i personatges de la nostra història, a Espanya és un gran desconegut.

En Michoacán -terra dels peixos- hi ha una ruta turística que porta el nom de Don Basc. Amb el mapa a la mà, el visitant pot recórrer en uns dies els pobles en què aquest advocat espanyol va construir el seu llegat, una història que comença, si es vol, el dia en que va rebre una carta de la reina Isabel en 1530. En ella li proposa viatjar a la Nova Espanya per acabar amb els abusos de Nuño de Guzmán contra els indis purépecha, el poble que habitava en el que avui és l'estat de Michoacán.

El Tata Basc va arribar a la "terra dels peixos" en 1531, quan comptava 64 anys, imbuït de l'esperit humanista i evangelitzador de l'època. En poc temps pacificar la regió i va conquistar el cor dels indígenes. La utopia, per definició, és el lloc inabastable, però Basc de Quiroga va aconseguir fregar-lo amb la punta dels dits. Va fundar comunitats autènticament mestisses ia cada poble li va especialitzar en un ofici (els ceramistes, els treballadors del coure, els de la fusta, etc.), preconitzar una societat regida per la justícia social en què va harmonitzar el cristianisme amb la religió indígena dels purépecha, i va crear les anomenades "huatáperas", edificis socials que feien d'escola, centre d'instrucció missionera, hospital i alberg. Aquestes construccions arquitectòniques tan singulars encara vigents a alguns dels pobles que visitarem; també roman viu el sistema d'organització social establert per l'espanyol i el seu ideari humanista. El Tata Basc no repartir peixos, va ensenyar a pescar. Els descendents dels purépecha ens ho expliquen avui d'aquesta manera: «Sin él, nuestra raza habría desaparecido».

El Tata Basc no repartir peixos, va ensenyar a pescar. Els descendents dels purépecha ens ho expliquen avui d'aquesta manera: «Sin él, nuestra raza habría desaparecido»

Comencem el viatge on va acabar el seu Basc de Quiroga, al municipi de Pátzcuaro, un dels 54 Pobles Màgics de Mèxic, així declarats per la bellesa incòlume dels seus carrers i cases. Després de trobar la mort als 93 anys, les restes del Tata Basc van quedar dipositats en un mausoleu a la basílica que ell mateix va manar edificar en aquest poble.

L'humanista espanyol va fer de Pátzcuaro el nucli central de la seva obra, una comunitat on criolls, indígenes i espanyols van conviure en pau. En el nostre passeig apressat descobrim un lloc vibrant i alegre, amb un urbanisme de carrers empedrats i portals esvalotats. Els nostres ulls tornen una i altra vegada al color vermell profund de les parets de les cases. En Pátzcuaro és parada obligatòria la Casa dels Onze Patis. Els artesans de la regió purépecha mantenen oberts aquí els seus tallers, on treballen i venen joies, tèxtils, joguines i mobles elaborats a mà. D'aquí surten innombrables estàtues religioses cada any per a moltes esglésies de Mèxic. Totes estan elaborades a partir de la polpa de canya, que dota d'una lleugeresa extraordinària a la peça. La tècnica es diu "maquetes" i ja era utilitzada en el passat pels indígenes per transportar còmodament als seus déus en períodes de guerra.

A la plaça principal ens aturem en un celler i fem provisió de tequila: una ampolla per a la maleta i un pessic per a l'estómac. La sonoritat de la paraula Páztcuaro-potser també el "cavallet" de tequila que ens hem pres- fa que la imaginació es posi a treballar recopilant paraules recentment escoltades. Mèxic és una geografia poblada d'esdrúixoles delicioses com "huatápera", «querétaro» (escollida la paraula més bonica de l'espanyol en una votació organitzada per l'Institut Cervantes), «Jácuaro», “Tupátaro” o «Purépecha», i tantes altres que ens anirem trobant en el camí.

En Santa Clara del Coure, altre Poble Màgic, existeixen 1.300 orfebres que treballen aquest metall com ja feien els seus avantpassats abans de la conquesta. Amb l'arribada de Don Basc i els seus artesans espanyols, es va perfeccionar la tècnica de treball. Ens aturem al taller Casa Felicitas. Des del carrer s'escolta el martelleig rítmic de la farga. Orgullosos ens expliquen que aquí es va elaborar el peveter on va encendre la flama olímpica en els Jocs del 68 de México. El ritual de la farga és hipnòtic: quatre homes colpegen amb malls la truita de coure acabada de sortir de les flames per donar-li la forma desitjada. No hi ha soldadures en cap de les peces modelades, només força i enginy.

La modernitat no ha aconseguit erosionar els costums al poble de Angahuan, donde las mujeres visten trajes tradicionales y muchas familias aún viven en «trojes», habitatges construïts amb pedra volcànica, tova i fusta. Dues són les parades en el nostre camí. La primera a l'església de Santiago Apòstol, una bella façana plateresca del temple on Testimonis d'una escena curiosa: Simplicio, un pagès del poble, s'arrossega de genolls des de la porta de l'església fins a l'altar per escenificar un jurament. Ha deixat l'alcohol i vol donar fe del seu acte davant Déu i la seva dona, que l'acompanya en el ritual. El segon atractiu de Angahuan és el volcà de Paricutín, el més jove d'un territori que compta 3.000 cràters, situat al costat del poble. Molt a prop del volcà queda l'església de Sant Joan de Parangaricutiro, abandonada enmig de la natura perquè la lava va voler empassar-hi, i a les cases que l'acompanyaven, durant l'erupció de 1943. Ara queden les ruïnes silencioses del temple acorralades per la roca volcànica. Fins allà vam arribar muntats a cavall durant una travessia de 30 minuts i allà mengem-al costat d'un lloc improvisat al mig del camp- els millors tacs de tota la ruta. La recepta? Carn de Res, formatge i uns xilis picosos que fan més confortable el camí.

De nit arribem a l'hotel. Al pati ens espera un espectacle esglaiador. És la "Dansa dels Viejitos". Veiem a cinc homes amb robes de pagès i la cara coberta amb una màscara de fusta pintada de rosa i faccions de vell desdentat i burleta. El ball comença amb una coreografia lenta, recolzada en el taloneig i el tremolor dels bastons sobre el terra de fusta. La melodia és enganxosa i melancòlica. A poc a poc el ritme s'accelera, els "vellets" s'alliberen qual diablons i esclata la cançó com una traca final. Octavio Paz escriu a "El laberint de la solitud" que les representacions populars mexicanes són sempre un burla de la vida, "Insignificança de l'existència humana". La "Dansa dels Viejitos", amb el seu temps fúnebre, se'ns clava al cap. Reflecteix aquest profund sentiment de solitud-de què parla Pau- "Que s'afirma i es nega alternativament a la malenconia i la joia, en el silenci i el crit, en el crim gratuït i el fervor religiós ", i que defineix la identitat mexicana.

Michoacán, com queda dit, és la terra dels peixos. I si hi ha peixos és perquè hi ha aigua. I si hi ha aigua és perquè Michoacán presumeix de 25 rius, 11 llacs i 214 quilòmetres de costa al mar. Nosaltres ens quedem amb els llacs. Vam visitar els de Zirahuén i Pátzcuaro. Expliquen que quan Basc de Quiroga va veure aquest últim llac va saber que havia arribat al lloc idoni per fundar la seva utopia. El paisatge serrà, verd i boscós que hem contemplem des de la finestreta del cotxe durant el trajecte es magnifica quan orillamos el Llac de Zirahuén i entrem en un autèntic verger.

Aquesta naturalesa generosa i abundant també amaga llocs arqueològics. El més espectacular és el de Tzintzuntan, centre polític del senyoriu purépecha

Aquesta naturalesa generosa i abundant també amaga llocs arqueològics. El més espectacular és el de Tzintzuntan, centre polític del senyoriu purépecha, on s'alcen construccions piramidals en què és possible trobar dibuixos gravats a la roca. Al poble que porta el mateix nom passegem per l'ex convent franciscà impulsat pel Tata Basc. Què feia un seglar com ell en tals menesters? Basc de Quiroga-recordem que era advocat de professió i que abans d'arribar al Nou Món va exercir de diplomàtic-, va ser nomenat bisbe a instàncies de Carles V a 1537, als sis anys d'arribar a Michoacán.

L'endemà al matí posem rumb a Paracho, el poble de les guitarres. Visitem el taller de l'artesà Jesús Zalaga González. Fa cinc anys va entrar al llibre Guiness en fabricar la guitarra més petita del món. L'artefacte mesura 3,2 centímetres i pesa 2,5 grams, poc més d'una ungla. En un tres ens posa al dia. En Paracho hi 18 indústries guitarreres, 400 Tallers i 2.200 persones entre obrers i petits productors. Amb les deixalles de les guitarres grans, ell fabrica cada any 40 guitarres en miniatura per col · leccionistes. A Europa es paguen 300 euros la peça. "Estan fetes amb fusta de caoba, cedro rojo, banús i avet canadenc ", ens explica el mestre. "Però el secret, més enllà dels materials, és que treballem amb l'ànima, li donem vida a alguna cosa que no la té ".

Cau la tarda i posem rumb a Morelia, la capital de Michoacán. Fem gairebé 200 quilòmetres i quan vam arribar, Sorpresa!. A la part històrica de la ciutat l'arquitectura colonial roman inalterada, meravellós. La petjada de Don Basc també és visible a Morelia. Però això és una cosa que l'hi comptem un altre dia.