Cap de Forns: on el vent rugeix
Calia despertar d'hora per tenir possibilitats de desembarcar abans que es desencadenés el vent. Dempeus a la popa del vaixell esperàvem que tornés la llanxa d'avançada i saber si estaven donades les condicions per baixar. Estàvem a un quilòmetre del Cap de Forns però era molt possible que no poguéssim trepitjar-lo.
Un cop més jo estava seguint els passos de Charles Darwin, l'autor de la Teoria de l'Evolució, aquesta vegada a l'extrem sud del continent americà. El jove Charles, a bord del Beagle, havia esperat diversos dies per desembarcar en aquest mateix lloc però el mal temps allà és molt obstinat. Prova d'això són les desenes de naufragis que van ocórrer en les proximitats. Una vella llegenda diu que els albatros que solen volar a la zona són les ànimes dels marins que van morir allà. Per aquesta raó es va triar la imatge de l'albatros per al monument de Forns, una manera de recordar als que van perdre la vida intentant l'encreuament dels oceans.
Va tornar la llanxa d'avançada aixecant escuma per totes bandes. "Com està?", preguntar el contramestre al costat meu. "El temps. Ones i vent. Però, al qual no li importi mullar pot venir "va contestar el mariner. Jo volia anar, no m'anava a perdre l'oportunitat de superar a Darwin, No?
La nostra llanxa avançava en contra del vent donant forts panzazos davant de cada onada. Ens acostàvem a la costa de l'illa que no és altra cosa que un altíssim penya-segat
Cap a la nadal de 1833 l' Beagle capejava un fort temporal a doblar el cap i desembarcar un grup de la tripulació a l'illa d'Hornos. Una onada gairebé doblega el famós vaixell, pel que el capità Fitz Roy va decidir retirar a l'illa Hermite i esperar allà millor temps per tornar a "atacar" el Cap. Però van passar vint dies sense que els vents li donessin un minut de pau. Fitz Roy va decidir deixar el Cap per a una altra oportunitat i va portar el vaixell, per entre les illes properes, cap al nord. El seu amic Darwin es va quedar sense trepitjar el Cap de Forns, jo no.
La nostra llanxa avançava en contra del vent donant forts panzazos davant de cada onada. Ens acostàvem a la costa de l'illa que no és altra cosa que un altíssim penya-segat els peus es troben enormes roques que alguna vegada hauran caigut del cim. En acostar-nos el vent va parar, estàvem a l'abric del penya-segat. Aprofitant una onada el mariner va fer gala de la seva experiència a l'encallar la llanxa en la petitíssima platja de còdols. "Baixin abans de la propera onada!"Ens va ordenar. Obeir immediatament. Estàvem xops però sans i contents d'haver-ho aconseguit.
Una escala de molts trams ens va portar al cim del penya-segat on, sense l'abric de la seva paret, ens va castigar un vent increïble. Immediatament em vaig imaginar el dolent que seria per a un vaixell a vela enfrontar un temporal entre aquestes pedres mortals. Quants van ser derrotats en l'intent de creuar d'un oceà a l'altre!
La inclemència del Cap de Forns explicava per què Espanya, l' Magallanes en endavant, ho havia descartat com a ruta per arribar al Perú i altres colònies sobre la costa del Pacífic. La ruta de l'or americà triada per Madrid era creuant l'istme de Panamà a llom de mula en lloc que els galions s'encaressin les perilloses aigües de Forns. En canvi els corsaris anglesos si optaven per aquest perillós camí per enxampar i piratejar els ports de l'Amèrica espanyola.
L'illa només té vegetació rastrera, l'única que aguanta l'insuportable bufada del vent. Però entre les roques costaneres, aquí i allà, nien algunes aus i descansen alguns llops marins. Això explica que encara en aquesta illa inhòspita visquessin, o sobrevisquessin, alguns indígenes fueguinos. Em costava entendre com en els seus piragües podien enfrontar un mar tan brau. Quants d'aquests albatros que ens sobrevolaven representarien les ànimes dels fueguinos desapareguts.
Avancem contra el vent per un prolix sender elevat que protegeix les mates rèptils del pas dels turistes i vam llegir la placa que recorda el pas de Fitz Roy a Cap d'Hornos en 1830. El capità en el seu primer viatge, abans de viatjar amb Darwin, havia desembarcat al Cap i fins i tot deixat un recordatori. Pocs anys enrere un marí xilè el va buscar per l'illa i el seu esforç es va veure coronat per l'èxit. Va trobar, al cim del turó, el mateix Cap, un forat cobert amb pedres. Va excavar i va trobar una placa de ceràmica amb la inscripció "HMS Beagle", una bandera britànica i diverses monedes. Era el "testimoni" que Fitz Roy descriure en les seves memòries de viatge i que em va inspirar a escriure el conte "El testimoni" en el meu últim llibre.
"Benvinguts a l'illa d'Hornos" ens va saludar amablement la dona del marí a càrrec del far
Arribem al monument de l'albatros, des del qual es té una vista privilegiada del famós promontori: el Cap de Forns. La fortuna ens va somriure i un raig de llum es va colar per entre els núvols per donar-li una pinzellada de color a aquest trist però superb paisatge. La meva dona ho va aprofitar per fer unes fotos estupendes. El raig va desaparèixer i vam desfer els nostres passos enfilant al far de l'illa. Una ràfega ens va clavar un fi calamarsa a la cara. Està bé! No podíem pretendre tenir sol i calor al Cap de Forns. Seria impropi!
En obrir la porta de la casella al peu del far entrem en un altre món, sense fred, ni vent, ni pluja. "Benvinguts a l'illa d'Hornos" ens va saludar amablement la dona del marí a càrrec del far. S'escoltava l'aldarull de fons dels seus dos fills, una nena i un nen, jugant i lluitant alhora. Els nois són iguals fins a la fi del món. La família del faroner estava destinada a aquest remot lloc durant un any de servei. Els falta només un parell de mesos abans de tornar a Santiago.
Mentre la meva dona manava una postal als nostres familiars des d'aquesta estafeta postal, la més austral del continent, jo deixava una salutació en el llibre de visites. De sobte es va obrir la porta i va treure el cap un dels guies. "El temps empitjora. Diu el capità que hem de tornar al vaixell immediatament. "De broma gairebé li pregunto si es referia al Capità Fitz Roy, com si jo fos Darwin, però em vaig adonar que realment plovia fort. "El Forn no està per orgues vaig pensar", li vaig dir a la meva dona sense poder dominar la meva dolentíssim sentit de l'humor.
Sortim als apurones. El sender ens va portar pel costat d'un helicòpter i contenidors militars. La marina xilena estava traient les mines que es van col.locar allà a la trista època en que els nostres països germans gairebé van a la guerra.
Baixem amb compte l'escala del penya-segat i vam pujar a l'últim bot. Tot just vam donar la volta una ona em va mullar fins a les dents. El motor va rugir però l'udol del vent era més fort. Mentre galopábamos un mar indomable recordar una frase del diari del Darwin. Que deia alguna cosa així: "A les 15:00 dobleguem el Cap però poc després aquest ens va fer pagar tribut enviant-nos una tempesta dret als nostres dents." Em vaig volta per donar-li una última mirada al mític Cap d'Hornos.
Contacto@GerardoBartolome.com
Gerardo Bartolomé és viatger i escriptor. Per conèixer més d'ell i el seu treball ingressi a www.GerardoBartolome.com
Comentaris (4)
javier
| #
Gran relat, gairebé se sent el vent a la cara i el fred en el cos. Donen ganes d'anar immediatament Alli. Gràcies
Contestar
eva
| #
Que bonic el que va explicar! És d'aquells llocs plens de mites amb els quals somiem que no ens atrevim a emprendre viatges tan arriscats. Felicito al web per tan belles històries
Contestar
MereGlass
| #
Sempre hi ha un far en la fi del món suportant la ventada, testimoni del agosarat aventurer… Tota una gesta, Gerardo, la meva enhorabona.
Contestar
Gerardo Bartolomé
| #
Gràcies pels comentaris. Desembarcar 5 vegades al Cap Forns (algunes altres no vaig poder fer-ho) i sempre em exerceix un magnetisme per la seva inclemència i la seva història. No deixa de meravellar que vaixells de fusta ia vela s'hagin aventurat a aquests vents.
Contestar