Les Ñatitas de la Pau: un diumenge entre les calaveres
Tot just s'han apagat els ulls resplendents de les carabasses, les flors comencen a marcir lentament sobre les tombes, i un horrible barret de bruixa vola oblidat entre els carrers de La Paz. Han acabat la Festa de Tots Sants i la revetlla impostada i cridanera de Halloween. ¿Adéu als difunts fins l'any que ve?, Fins després a aquests dies de convivència reverencial i tristoia amb la mort? En absolut, i Bolívia i sobretot en una ciutat com La Pau, sòrdida i màgica, despietada i sorprenent, espiritual i pagana alhora, la festa de Tots Sants se celebra fora de l'abast, i dóna començament quan de el catolicisme oficial i les xicalla americanitzada es dissolen. Una setmana més tard comença la Festa de les Ñatitas i la majoria indígena de la ciutat es llança als cementiris a celebrar un banquet macabre i festiu en què el principal comensal és la mort. Benvinguts a un dels majors espectacles del Món.
la majoria indígena de la ciutat es llança als cementiris a celebrar un banquet macabre i festiu en què el principal comensal és la mort
Una vegada que el nouvingut a La Paz ha aconseguit habituar-se a agradables sensacions com haver de caminar arrossegant un parell de boles d'acer, que els seus pulmons es vegin reduïts a la meitat tot i atiborrarte de mat de coca, o que el fet de pujar una escala provoqui ganes de tirar-te a terra i plorar. Aquests i altres són els entranyables efectes que en alguns visitants provoca el soroche o mal d'altura (La Paz està situada a 3.600 metres).
Un cop superats ja aquestes habituat per recórrer la ciutat i la manera més pintoresc i econòmic de fer-ho és sens dubte "la Mobilitat". Camionetes de particulars que recorren tots els racons. Perquè així sense boliviana (10 cm euro), em veig encastat entre dues gegantines dones aimares i la muntanya de papaies que porten a l'mercat. Dos nois van baladrejant el recorregut i exhibeixen tanta potència pulmonar que el seu "Miraflores Villafátima" acaba taladrándote els ossos. La desmanegada furgoneta escala treballosament les rampes que es despengen de la imponent caldera que dóna forma a la Pau mentre escup i acull un interminable tràfec de passatgers.
Al meu costat s'asseu un homenet amb barret calat fins a les celles i jaqueta endiumenjada. Guarda gelosament el que al principi em sembla una espècie de peixera. Capta la meva curiositat i obre els braços mostrant-me el que al final es revela com una urna. En el seu interior els ulls impenetrables d'una calavera es claven en mi.
-¡Es Aurelia Chura!, ¡Mi mama!- em presenta somrient el meu company de seient.
En arribar al Cementiri Principal de La Pau, situat al barri de Villafátima, un remolí de color i música ens engoleix. Centenars de aimares s'arremolinen brandant desesperadament seus urnes davant un rector que ensotanado va escampant aigua beneïda sobre aquestes, mentre murmura lletanies en aimara i castellà. José Mamani, que així es diu el meu nou amic, s'ofereix a fer-me de guia pel cementiri un cop Aurelia ha rebut els seus corresponents benediccions.
En arribar al Cementiri Principal de La Pau, situat al barri de Villafátima, un remolí de color i música ens engoleix. Centenars de aimares s'arremolinen brandant desesperadament seus urnes davant un rector
L'espectacle és fabulós: centenars, milers de calaveres s'exhibeixen orgullosos, gairebé amb mandra davant el tòrrid sol andí. Tancades tot l'any a les cases dels seus amos, la setmana després del dia de Tots Sants és el seu moment, seus familiars els treuen de les urnes, les cobreixen de fulles de coca i expliquen a qui vulgui escoltar-les història de les seves vides. "Aquí podeu contemplar al meu pare Marc Choquehuanca, adorava menjar un bon plat silpancho i el fals conill!". "Aquest és el meu germà Romualdo com li agradava el glop, encara li encanta donar-se una vueltita pels antres de l'Alt!"" Al meu mama Paula li il · luminava la vida tirar les seves bailecitos de morenada!". I, en efecte, seva diligent i atent fill l'ha contractat tota una banda de música tradicional boliviana els membres enfilats sobre una tomba emprenen desenfrenadament un tema rere l'altre. I fins a la calavera de la difunta Paula sembla gronxar-se al compàs de la seva música preferida.
Els túmuls i tombes es veuen coberts per famílies senceres que amb els seus Aguayos multicolors, que mengen, beuen i ballen en perfecta comunió amb els seus avantpassats. A poc a poc van apareixent cigars encesos en les ennegrides dentadures de les ñatitas, com una ofrena. Compro un paquet de la marca local Derby vermell i vaig repartint cigarretes entre els uns fumadors impertorbables ja davant els efectes nocius de l'tabac. La imatge sembla treta d'una campanya del Ministeri de Sanitat, però aquí lluny de provocar por, els familiars celebren cada calada impossible dels seus difunts.
La festa continua sota l'impressionant teló de fons d'alguns dels mes escarpats pics de la Serralada Andina, com el Illimany o el Huayna Potosí. Les famílies celebren amb els seus ñatitas com un membre de la família més i alguns nadons juguen entre les calaveres. No puc evitar pensar en la radical diferència respecte a la nostra relació amb la mort. La tristesa, distància i allunyament simbolitzats en l'enterrament, es converteixen aquí en alegria, celebració i naturalitat. El que a molts, de primeres, pot semblar una macabra exhibició, no és -en la cosmovisió andina acostumada a l'eclecticisme religiós i la dualitat de l'ànima- més que una exaltació de la vida per acceptació i contraposició a la mort.
Thomas Seient costat de José Mamani i La seva mare Aurelia, i després oferir a la seva ñatita una bossa de coca i una cigarreta de Derby xerro amb el nostre veí. Román García, m'explica, té un petit paradeta de fruita al Tambo del Carrer Rodríguez, S'espera que les ofrenes al seu ñatita ajudin al seu fill a acabar la carrera de Dret. Intrigat li pregunto si la calavera pertany a algun familiar.
-No, a, a! És clar que no, La he comprat!
-Però es poden comprar les ñatitas?
-És clar, si saps en què tomba buscar-diu mentre em fa l'ullet-. ¡Aquesta es diu Amílcar, és un estudiant de Dret que va morir fent la carrera!Espero que ajudi al meu fill amb els exàmens , em va costar molt aconseguir-la.
Encara impactat per la conversa, prossegueixo la festa fins ben entrada la tarda quan m'acomiado de José.
-Bona continuació de la festa! ¿I la resta de l'any on guarda a la seva mare, José?
-Doncs a casa En la seua urna al costat del televisor nomás, Està colgadísima amb les novel · les!
Surto del cementiri i busco una mobilitat que em torni a laberíntic calder de la Pau. Encara em dóna per llançar una última mirada amb què congelar el record i …¡Juraria que els ulls sense fons d'Aurelia acaben me un gest de complicitat de picardia!
Comentaris (5)
Culte a les calaveres per recordar als morts
| #
[…] Culte a les calaveres per recordar als morts https://www.viajesalpasado.com / les-natitas-de-la-pau-un-diumenge-i… per VAP fa res […]
Contestar
Bernardo González
| #
Jo les vaig viure allà també. És tan espectacular com compte aquest article. Grans records d'aquell moment i aquell viatge.
Bernardo
Contestar
Noeli
| #
Impressionant història de costums.
Ha de ser especial contemplar totes aquestes famílies celebrant d'aquesta manera als seus morts.
Com bé dius, Enrique, res sembla que té a veure el seu concepte sobre acomiadar els morts i recordar amb el que tenim per aqui.
Fa tant de temps somiant amb anar a Bolívia a veure el Salar d'Uyuni…
Una salutació
Contestar
Noeli
| #
Només em va faltar veure la pel · lícula Blackthorn (m'encanten els westerns) per saber que aquest pais mereix un viatge 😉
Contestar
Enrique Vaquerizo
| #
Noeli , les ñatitas, és un espectacle increïble. I Bolívia un país espectacular que bé val una visita o perdre anys allà. Espero que aviat hi hagi post sobre el Salar d'Uyuni.
Una salutació
Contestar