Riu Chubut: la travessa dels gal · lesos
Començava a caure el sol i Roberts va decidir que aquest seria el lloc de acampi. Van posar les poques carretes formant una barrera per defensar-se un hipotètic atac indi a la nit. Els gal · lesos ja havien tingut males experiències sobre aquest tema. Van començar a armar les carpes, les dones van caminar fins al riu per portar aigua i els nens, aliens a tot, van jugar amb els seus gossos i uns pals. Un dels homes va buscar un lloc elevat perquè, al costat del seu rifle, atalaiar l'horitzó. Mentre calava el foc Roberts pensava que les dues setmanes serien iguals, viatjant i cuidant de les famílies. Creuarien gairebé per complet el continent seguint el riu fins on una enorme pedra els assenyalaria el lloc on havien de creuar de marge i girar cap al sud. Poc després trobarien als altres colons.
El lector es podia imaginar que aquest relat transcorre a mitjans del segle XIX als Estats Units d'Amèrica del Nord, però només estaria correcte en part. És cert que podria haver ocorregut en aquella època però aquest relat s'inspira en la cruïlla de l'estepa patagònica que realitzaven els colons galeses per establir-al peu de la Serralada dels Andes.
Poc més de deu anys després del primer desembarcament gal · lès a la desembocadura del Riu Chubut i passades les primeres penúries i desventures, seguir arribant gal · lesos a la Patagònia. Alhora la vall ja no podia acomodar més famílies, no hi havia lloc per a més xacres. Havien de buscar noves terres. El Govern Argentí els incentivava a establir al peu de la Serralada amb la condició que juressin fidelitat a l'Argentina. Era part de la seva estratègia en resposta a les pretensions xilenes sobre aquests territoris.
Cap a l'oest van enfilar els primers exploradors gal · lesos seguint el curs del Riu Chubut. Sabien que a la desèrtica estepa patagònica l'única possibilitat de trobar una vall, apte per a l'agricultura, era en les marges del riu.
Amb la nostra camioneta també remuntem el camí que voreja el Chubut. En cada corba aquest ofereix taques verdes i les seves aigües erosionen l'estepa esculpint formes estranyes aquí i allà. Parem una i cent vegades per treure-li fotos a aquests petits oasis enmig de l'estepa patagònica.
Mil vicissituds van passar els gal · lesos però finalment es van establir en una vall que eventualment va ser batejat "16 d'Octubre" en homenatge a la data en què el Congrés Argentí els va cedir aquestes terres fiscals. El tracte era que a canvi els galeses poblarien reconeixent la sobirania argentina. Les carretes creuaven el territori portant nous colons des Trelew, "La seva" ciutat a la desembocadura del Chubut a l'Atlàntic. El trajecte que demandava entre dues i tres setmanes.
Ens vam aturar a admirar la impressionant pedra de més de 200 metres d'altura enmig d'una plana solcada per les aigües cristal · lines que el riu porta del desglaç
Nosaltres vam fer aquest mateix recorregut, però en menys de dos dies. En el camí passem per un dels pocs passos del riu, anomenat El Pas del Gripau. Gent de la zona em va explicar l'anècdota del nom, em va semblar molt graciosa. Resulta que diversos anys després de l'aventura gal · lesa, es va establir en aquest estratègic encreuament del riu un home tan, però tan lleig, que diuen que la seva casa semblava la d'un gripau. Així va passar a la posteritat, pobre home, per la seva lletjor. Però els gal · lesos no creuaven el riu per allà ...
Pocs quilòmetres més endavant arribem a aquest màgic lloc que avisava la proximitat de la vall 16 d'octubre. Es tractava d'una impressionant pedra de més de dos-cents metres d'altura enmig d'una plana solcada per les aigües cristal · lines que el riu porta del desglaç. Ens vam aturar a admirar aquesta meravella de la natura. Vaig imaginar al meu personatge, Roberts, ordenant acampar allà, en un replec del Chubut, sabedor que allà hi havia un gual per creuar i que només li restaven un parell de dies de travessia. Potser els nois van córrer a investigar el misteriós Cañadón de la Buitrera. Cap allà vam ser nosaltres. Capritxoses formacions, que recordaven torres d'esglésies gòtiques, semblaven consagrar aquest estrany paratge a alguna deïtat desconeguda. Unes antigues pintures rupestres confirmaven que també per als indígenes aquest lloc tenia alguna cosa d'especial. Cap endins del cañadón, les altes parets verticals es tanquen fent-lo més i més estret. Pel centre corre un fil d'aigua que promet major cabal quan arriben les poques pluges que cauen a la zona.
Vam tornar a la nostra camioneta i creuem el riu pel mateix punt que ho van fer aquelles velles carretes, només que ara en lloc d'un gual hi ha un modern pont. Més endavant el camí es fa d'asfalt i empalma amb una important carretera que porta a la vall 16 d'octubre on ara s'assenten dues poblacions d'origen gal · lès: Esquel i Trevelin.
El pla del Govern Argentí per oposar-se als objectius de Xile era bo però es basava únicament en el compromís dels estrangers aventurers. Quan arribés el moment, ¿Complirien ells amb el seu compromís? Lamentablement el diable va ficar la seva cua i alguns legisladors tramposos van votar relocalitzar els colons d'aquelles fèrtils terres a altres desèrtiques i dividir la vall entre famílies de llinatge ... Als gal · lesos no els va agradar molt. Era gent dura i s'acostava el moment decisiu amb Xile. A sobre hi havia un riu que corria en el sentit invers al que necessitava Argentina ... Com actuarien els colons?
Però ... deixem aquesta història per a la propera entrada d'aquest bloc.
Continuarà ...
Contacto@GerardoBartolome.com
Gerardo Bartolomé és viatger i escriptor. Per conèixer més d'ell i el seu treball ingressi a www.GerardoBartolome.com
Comentaris (4)
Pedro Alcántara
| #
No sabia que els gal · lesos havien tingut tanta importància al sud d'Argentina. És el segon post que li llegeixo sobre aquest tema i em sorprèn, potser especialment perquè tinc família que viu a Gal · les i és un lloc que m'encanta.
Una salutació
Contestar
Gerardo Bartolome
| #
En el proper post contínua la interessantíssima història dels gal · lesos a la Patagònia
Contestar
MereGlass
| #
Els colons quina gent més dura! I la penúria que van haver de passar per abandonar el seu bressol i aventurar-se a terres tan remotes. Confien, van i ho arrisquen tot per després ser traïts… Llàstima de les promeses incomplertes. Estic intrigada, moltes gràcies per una gran història que no coneixia. Salutacions.
Contestar
Gerardo Bartolomé
| #
A l'Argentina, els avenços sobre territori indígena sempre van ser finançats per negocis de terres. Així la pampa quedar en mans de 100 familias «patricias» que conservaron su poder económico hasta hace poco sin el menor esfuerzo. En el cas de la Patagonia, els gal · lesos van tenir el seu… però… Ho veiem en el proper post!
Contestar