Morelia: tacs, tuna i temps…

Té nom de princesa àrab, sabor mexicà i semblant espanyol. Morelia és una ciutat amable, uns llimbs afable que contrasta amb la realitat convulsa de la capital, a tan sols 300 quilòmetres d'allà.

El General José María Morelos, artífex de la independència mexicana, llegar el seu cognom a aquesta ciutat, que avui canvia rifles per guitarres. Potser per això un no acaba d'associar el seu nom a un militar. Arribem amb una frenada a l'estrès, com qui esbossa un somriure davant el somriure estudiantil que domina els carrers.

A la plaça principal, al costat d'una catedral alegre, la tuna cantava a l'amor ia la bravura, a la nostàlgia i al despit, aquests temes tan recurrents en el cor dels mexicans, però sonava a Espanya i per confirmar-ho van començar a cantar als toreros, perquè Morelia porta sang hispana, com tantes altres ciutats colonials, només que aquí em va semblar que ho recordaven a cada racó.

Arribem amb una frenada a l'estrès, com qui esbossa un somriure davant el somriure estudiantil que domina els carrers.

Passejant sense rumb, que és la forma més coherent de passejar un lloc bonic, arribem un aqüeducte sense aigua, que entreté als vianants que intenten explicar les seves 253 arcs. Està envoltat de jardins i fonts i mànigues de camisa, sense la solemnitat de l'aqüeducte segovià, però amb la lleugeresa d'una primavera més clement. Havíem arribat durant la Setmana Santa i allà les processons si apaguen l'ambient festiu del dia, per dignificar la devoció i el dol. Una altra vegada la sensació de tornar a aquesta versió de Mèxic que torna amb dignitat a les seves arrels, fent seves, les tradicions importades.

Però a la cara fosc dels seus habitants, un entén que a més de les façanes i la música o el ritual religiós, la ciutat alberga la cultura callada dels indígenes. Ells no fan soroll, s'adapten, sobreviuen i apareixen són les seves robes de colors al costat del mercat dels dolços i venen les seves artesanies amb el gest seriós de qui se sent una minoria a casa.

La major part dels latinoamericanoss són indígenes i espanyols, perquè el pas dels segles ha anat vinculant races i amb això ha ampliat les seves arrels.

La major part dels latinoamericanoss són indígenes i espanyols, perquè el pas dels segles ha anat vinculant races i amb això ha ampliat les seves arrels. Per descomptat, hi ha diferència de classes-una mica més acusat que el racisme aquí-, però en general, el mexicà no discuteix el seu origen ètnic. El seu orgull és un orgull compartit. I en aquesta comunió d'herències, un descobreix la veritable essència de Morelia.

L'interior del temple de San Diego és una barreja d'estils, que han aconseguit mexicanizar el barroc, cubriendo la bóveda, las columnas y la nave central con filigranas de barro cocido pintadas con dorados y rojos. Es una ofrenda floral a la virgen de Guadalupe y un regalo para cualquier visitante.

Morelia necesita tiempo, porque no se puede recorrer con prisas un lugar empedrado.

A boca de nit, la magia de la ciudad se transforma, volviendo más tenue la algarabía, pero con el mismo sonido de los cánticos y con los restaurantes abiertos, para servir tacos y quesadillas con picante que nos hacían regresar de Europa a América constantemente.

Estuvimos grabando sus esquinas para llevarnos un poco de su encanto, pero Morelia necesita tiempo, porque no se puede recorrer con prisas un lugar empedrado. Lleva siglos definiéndose. Dejémosla así, con su tuna, sus tacos y su tiempo, dejémosla indefinida, porque en eso radica su personalidad.

  • Compartir

Comentaris (1)

  • Elena

    |

    Caldrà tornar a Morelia a menjar uns bons tacs,a disfrutarla sin prisas.

    Contestar

Escriu un comentari