Surto de l'estació de tren a Nàpols. Comença el teatre.
De primeres, m'he de donar un cop tot el que puc a la paret, de puntetes i amb els talons en alt, perquè un moto-tricicle no només ve en direcció contrària, sinó que també ha envaït la minúscula vorera on jo estava. A més, els murris napolitans, entesos en les arts escèniques, saben portar l'espectador a la catarsi col · lectiva i et fan passar a tu, pobre aprenent de murri, per inoportú i incívic davant la mirada de tots.
Com si d'una pel · lícula de Berlanga es tractés, les escenes corals es van succeint.
Els murris napolitans, entesos en les arts escèniques, saben portar l'espectador a la catarsi col · lectiva
No falta la típica senyora abocada al seu balcó engalanat que, a plens pulmons, va seguint a base de decibels a no se sap qui, què, on o quan.
Els gossets de carrer semblen riure del transcórrer dels episodis còmics.
La, simplement, estan feliços de viure aquí.
El món al revés, i ells ho saben. Els napolitans són grans actors i grans operistas: quan parlen tots alhora comproves com, sota de tot aquest enrenou verbal, subjacents unes bases mínimes d'harmonia i cant. No és d'estranyar! No lluny de Nàpols, i molt a prop de Pompeia, hi havia una antiga polis grega: Elea. Per això els vindrà, en part, el gust per la tragèdia; bo, podria millor dir, tragicomèdia. Una tragicomèdia que, com a casa dels espanyols, han sabut adoptar a la seva filosofia de vida.
Els gossets de carrer semblen riure del transcórrer dels episodis còmics. La, simplement, estan feliços de viure aquí
Sabedors del que li passava a Aquil quan perseguia la tortuga (que per les successives divisions de l'espai que hi ha entre ells no pot mai assolir), nostres cosins napolitans es conformen amb gaudir amb el que poden pescar ara mateix, no confiant a jubilacions futures.
