Avions. Oceans. Una illa. Mira, el mar. Orient Mitjà. Una muntanya.
De sobte un parèntesi.
( )
(Aquí teniu un esdeveniment brutal. Por. Soledad.)
Un parèntesi que s’assembla a una finestra que talla el cel. Una finestra sense finestra. Una finestra a través de la qual descobrim el contorn de la mort i la malaltia. Hi ha una planta senzilla que decora un balcó, Irguing sense més metafísica que una mica de terra, Una altra petita aigua i una mica de llum. Tan senzill. Tan viu.
Un parèntesi que pot ser un univers petit que, Lluny de romantitzar la pandèmia, Esperem, sobreviu -hi. Perquè el poètic no amaga la lletjor, Tampoc ho deforma; l'acompanya.
I en aquesta supervivència fabriquem viatges mitjançant paraules. Per això escrivim. Per això llegim. Per tractar de sublimar tot això que ens passa, que de vegades no som capaços ni de nomenar.
Per això, ens encanta la vida narrada: Els horitzons pronunciats pels altres són bells. Així recuperem el humà que estem perdent a la militància. Escoltem les oracions com a històries, Comptem actes quotidians com si fossin missatges d’amor.
Les paraules dels altres són ara oceà.
Les paraules dels altres; Noves terres.
Els accents són belles arquitectures i les paraules que no entenem els carrerons de cap ciutat desconeguda.
Per això escrivim. Per això llegim. Per tractar de sublimar tot això que ens passa
El viatge és una trucada de mitjanit.
El viatge és un correu electrònic inesperat: "Digues -me, Com estàs ".
El viatge és ara per demanar a algú que creieu que sabeu quin era el plat preferit a la infància, i per què.
El viatge és viatjar amb els dits les esquerdes de la taula després del sopar, Com si fossin rius, això és.
Ara mateix som milions d’ànimes desconcertades que poblen un planeta
Has d’escoltar més que mai. Heu de parar més atenció. Les paraules són camí. Les històries són terrestres quan la vida està en suspensió.
Perquè ara mateix som milions d’ànimes desconcertades per poblar un planeta. Anomenem "malaltia", "Soledat", "Què", a l'uníson, en diferents idiomes. Alguns parlen de certeses i altres clamen que tota certesa és mentida. Per això hem de seguir viatjant, així, de reüll, així, narrant o escoltant. Traslladar -nos en un parèntesi que ens obliga a reparar -nos en malestar, Als blocs ensopegats, En la lleugera tartamudesa. Vivim un instant fràgil en què un ha de reaprendre com habitar la terra, per evitar ser carn exposada als llops.
Per això aquestes postals íntimes, des de diferents llocs de l'món, que ens parlen de l'universal d'aquest temps convuls.
Per viatjar, potser.
O a fer amb els fragments de la vida una constel·lació de solituds.
Esperem.
Potser. Italià.
"Era la primavera i vaig complir els sis. Bufo les espelmes al costat del pare i la mare. M’agradaria que el meu pare, Conductor de taxi italià, El 2020. El pare li deia a la meva mare cada nit: “Lucia, 2020 ens menja ".
Aquell any va ser la infància, Deixa'm dir -te. Els adults eren tots els calçotets d’aire, De sobte van semblar que havien oblidat les regles del joc. Però llavors ens van mirar, Es van agenollar i es van convertir en autèntics companys de joc. La casa estava plena de "How" i "Why". Els "Sies" i els "Noes" van donar pas a "potser". Magnífica infància.
Recordo haver baixat per llançar les escombraries i aprofitar per donar una o dues puntes a la pilota. Un dia va venir la policia, I creieu -me, La policia per a nens immigrants és les pors més grans. Hem crescut escoltant històries de terror reals d’estats policials. El fet és que ens van detenir i ens quedaven amb l’expressió de “La Piedad”, així, Mirant excuses per morir als nostres braços. Va dir un nen: “Només estàvem jugant. És erroni jugar?"Una de les polis va dubtar: "Sí, bo, a. Potser. Mira nois, Id casa. "I vam anar a casa, va sorprendre que la por més gran dels nostres pares hauria pronunciat un potser.
Érem sandokanes convertits en pirates. Gaudint de les peces de caos que van caure aquí i allà mentre la gent gran intentava mantenir el món que es va ensorrar.
El món va caure. I va fer un soroll temible.
La meva mare va omplir la casa dels segells del Virgen de Loreto. Negre i bell, Com ella. "Disculpeu si hem treballat malament", Vaig jurar. A mi, La imaginació es va escalfar tanta confinament. Cada vegada que s’imaginava més gran i amb una xicota, Em vaig veure amb una noia amb la cara de la Verge. Anys després em vaig enamorar de Sarah, tan negre i tan bonic com Loreto, Però Virgin no tenia res, Gràcies a Déu.
Els més intel·ligents van ser els que mai van perdre la curiositat, Encara tancat entre quatre parets
El fet és que érem nens en un moment en què abraçar -nos, trobar, fer teatre i jugar al carrer va formar el prohibit. Vam fer sants dels importants a les nostres finestres. Anar a comprar pa van ser els premis més grans; Una breu pausa entre aïllats. Les coses clares de la vida van començar a caure, Com les rajoles velles. Va deixar d’importar qui era immigrant i qui no. Va deixar d'importar el "què diran" perquè els altres no eren allà per veure'ns. Els programes educatius de la televisió ens van ensenyar la lliçó més important: L’aprenentatge no vivia en números ni lletres. L’aprenentatge va resultar ser la veu del professor, Els seus cabells grisos, Les seves sabates no contaminades. L’aprenentatge va ser la manera de trepitjar l’escola sobre els tolls. L’aprenentatge amagava el malestar causat per la brutícia dels dolços. No va ser més intel·ligent qui va memoritzar millor. Els més intel·ligents van ser els que mai van perdre la curiositat, Encara tancat entre quatre parets.
La gent va morir. Va si van morir. La nostra infància es va enredar per pèrdues. Li vam preguntar als nostres pares que si demà podríem sortir a jugar. Van dir: potser.
Potser.
Avís, En aquesta paraula, la tendresa s’adapta. Quina sort de créixer entre potser i no entre les veritats absolutes. La nostra infància va ser una abraçada de Prieto. La nostra infància va ser el plaer de veure dir els nostres pares: "No ho sé", Mentre ens prenien la mà per aprendre el nou món junts. "
Estrangera
Estrangera. Alemany.
Segona quarantena en una petita ciutat alemanya. Firy Amasa Sorghum va fermentat per preparar Injera. La cuina fa olor de la seva erythrea autòctona; Una bossa amb chiles secs et recorda la teva infància. De sobte, El seu fill Lamek es trenca plena d’energia i li pregunta si poden anar a l’escola avui.
No. No. Avui també ens quedem a casa.
El nen pren una cullera i demostra el puré de llegums que es refreda al taulell. Allibera una rialla i se’n va.
Quarantena a la terra promesa. Fiorry no pot evitar recordar que fa tres anys va ser empresonat amb els seus dos fills a la presó de l'Estat Islàmic, A Líbia. Recordeu que va aixecar el seu fill de dos anys a la cel·la. Recordeu que va donar a llum a la seva filla a les fosques i a la presa de portes i en silenci, No molestar.
Ara la quietud sona diferent. L’aire fresc entra per la finestra; Fa olor a una barreja d’asfalt humit i pa calent. Proveu de caminar per la mala memòria i tallar -la al costat dels alls; així, Picadito, Picadito, més petit. Però no desapareix. Només cal que les mans tinguin una taca. Només aconsegueix que fins i tot les parets fan olor.
Aquest cop l'aïllament salva. Aquest cop l'aïllament és afable i dolça, d'estómacs plens
Recordeu -vos de créixer el vostre nadó mentre cantaven cançons a Tigrinya al fill gran. Què va ser el que va repetir el vostre fill sense parar? Ah!, sí:
"Semira, Filla de Semira d'Asmara.
Va tancar la porta de la casa. On era??
Vaig anar a buscar -la i no la vaig trobar.
Després el vaig veure al bosc de la riba del llac.
Adéu, adéu, adéu, Et deixo.
Adéu, adéu, adéu, Et deixo.
Adéu, adéu, adéu, Et deixo.
Algú més afortunat del que tindré. "
Van sobreviure a jugar. Van sobreviure a cantar. Va lluitar contra la densitat de la por amb el seu llenguatge ancestral, Això era encanteri, Què era la mitja oració a mig camí.
Reconeixeu la quarantena com el vostre llinatge. Firy sap sobre els recintes. Està dirigit a l’entrada, Dibuixar joguines infantils. Aquell plaer. Aquell plaer d’arribar a la porta i de peu. Acarnissar el pany. Obrir i tancar. Aquesta calma que ofereix la fugida.
Quan els nens s’avorreixen Llegiu llibres de llibres i juguin als bombers. Beuen suc de poma. Canten en alemany. Han oblidat aquests dos anys de foscor, de sufocació.
Aquest cop l'aïllament salva. Aquest cop l'aïllament és afable i dolça, d'estómacs plens. Aquesta vegada té temps. Ella és la que tanca la porta. Cauteritzant el mal. Es van alleujar que els seus fills ploren amb avorriment, I no té por.
?? Meirong
Bellesa. Xinès mandarí.
Ingredients
-Una tassa d’arròs per a sushi. Utilitzeu sempre el mateix, La que té una vora trencada. El que em trenca els llavis. El que fa mal com una lluna disminuint. -Una tassa i una habitació d’aigua. La mesura és en realitat un engany. 3245 Mort per Coronavirus a la Xina. Potser és més, Però l’engany funciona perquè les xifres petites s’alleugen. Com menys morts més lluny ens sembla que ens passa.
-Quatre cebes es divideixen per la meitat. Em vas deixar per ser Xina. Em vas deixar perquè no creies en les relacions interracials. De sobte, els meus ulls esquinçats fan por a la gent. El nom del meu país espanta la gent. Tot el pes de la meva ancestralitat m’allibera dels ximples.
-300 Broccoli Grams Gracked. A les fronteres hi ha abrojos que no es poden iniciar. Aquest amor mal tallat per la tija.
-Quatre cullerades d’oli. Van dir alguns "maleïts xinesos", I vas deixar impregnant.
-200 Grams de tofu tallats a cubs. L’amor és una mena d’unitat. No el talleu a trossos per seguir les regles. L’amor s’hauria de dissentir.
-Quatre cullerades de salsa de soja. Què saps de la Xina, de totes maneres. Més enllà de les etiquetes i els grans d’arròs. Què sabreu de la bellesa i els segles. Què sabràs de gastronomia o tao.
-Un polsim de gingebre. L’abominable de la racialitat picant a la gola.
Preparació
1. Esbandiu l’arròs fins que l’aigua surti clara. Escorreu -lo i poseu -lo en una olla amb aigua. El jing es torna ennuvolat quan es barreja amb el wei, Això va dir la meva àvia. Tot i que mai va deixar la fàbrica. Tot i dedicar tota la seva vida a les gambes de gambes. La meva àvia no va poder comprar la seva llibertat, Però va parlar dels rius per retirar l’esperit. valent. Niça.
2. Cuineu -lo cobert i a foc alt. Quan es trenca per bullir el foc al mínim i es cou durant 12 minuts sense descobrir. Reserva. Tinc disposicions suficients per a aquest confinament. Els grans d’arròs cauen al taulell. Tinc por de morir. Enforteixen la ciutat. El bé comú és la barbàrie. És una simulació de no ser. Fora de calma i vent. Fora de la guatlla a parelles i canyes de bambú afilades. Fora de la vida celebrant la nostra absència.
La puresa és un pes mort a l’oceà. Al final, cada tomba és comuna
3. Salte les cebes i el bròquil al petroli, a foc alt. Afegiu el tofu, Salsa de gingebre i soja. Serveix sobre l’arròs. Estem bons morts a la fam. Tan completament. Tan net. Els grans banquets tornaran. Recordarem que hi va haver un moment en què tots vam assumir la màscara. I dins ens podrien podrir.
Per sobreviure heu de barrejar -vos. Així la ciència funciona, La cuina, Sang i llavor.
No creieu en les relacions interracials, Dius.
Pànic de la Xina, Dius.
La puresa és un pes mort a l’oceà.
Al final, cada tomba és comuna.
