Què et va semblar Boston? …preciosa i molt europea

Per: Nacho Melero (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació



Passejant pels seus carrers vaig pensar que un trosset d'Europa va creuar també l'Atlàntic acompanyant les il · lusions emprenedores d'aquelles famílies d'emigrants anglesos a principis del segle XVII. Pelegrins que van anar a buscar millor fortuna en una terra plena d'oportunitats a la qual van batejar com Nova Anglaterra. Actualment a la Costa Est infinitat de llocs tenen el seu "nom bessó" en la gran illa d'Europa.

En un Airbus 340 d'Iberia viatjava amb la meva dona, i el petit que busseja en el seu interior, quan Laura em va dir; "Quantes embarassades hauran creuat a vela aquest oceà i quants perills hauran afrontat. És al · lucinant pensar que ara ho fas a 1000 km / h "

El món és avui un mocador de dimensions reduïdes. La llàstima és que hi hagi uns quants canalles que s'entesten a omplir de mocs.

L'aeroport és a molt poca distància del centre de la ciutat. El "skyline" bostonià és més aviat baixet, i et donen la benvinguda edificis de més de 300 anys. "És això EUA?"Un agent duaner amb 150 quilos de sobrepès i mobilitat reduïda m'ho va recordar. De tota manera en el Nou Continent ¡Boston destil · la un aroma ranci!

El món és avui un mocador de dimensions reduïdes. La llàstima és que hi hagi uns quants canalles que s'entesten a omplir de mocs.

A la enjardinada Commonwealth Ave, vaig trobar una excepció per no odiar l'esclavitud. Phillis Wheatley, va néixer esclava en 1753 i va morir 31 anys després sent la primera escriptora negra a publicar un llibre. Seus amos li van donar accés a aquesta educació que sempre necessita la llibertat i amb la seva obra "Poems on various subjects" va atreure inclús l'atenció d'un tal George Washington.

Eren els temps en què els "patriotes" debatien sobre com combatre l'opressió anglesa. El "Freedom Trail", aquell 16 punts neuràlgics de la ciutat històrica amb una línia vermella aladrillada, connecta els edificis laics i esglésies on es coïa la revolució que marcaria el principi d'un nou país.

En aquest recorregut trobem un concert de carrer d'estudiants d'òpera de Berklee College of Music. Molts cantants inundaven amb les seves veus l'espai obert de la petita plaça Paul Revere Mall. Ens vam asseure, apaguem el rellotge intern que acompanya al viatger, i ens deixem portar per aquella deliciosa casualitat.

Parlar de Boston és a més invocar als déus innovadors, científics, alguns humanistes i sobretot tecnològics.

El nostre hotel estava a Back Bay, una zona de moda pels seus acuradament atrotinats cafès.

Parlar de Boston és a més invocar als déus innovadors, científics, alguns humanistes i sobretot tecnològics.

Des d'allà vam caminar més de vuit hores en anar i venir a Harvard, no per preguntar si hi havia places disponibles en els seus llars d'infants per al nostre petit, sinó amb la finalitat de tafanejar en la seva acadèmic ambient. La Universitat es troba a Cambridge, un clar exemple d'aquests "noms bessons" de Nova Anglaterra.

Els estudiants anaven precipitats d'un costat a un altre amb les seves carpetes, ordinadors i gots de Starbucks. Intentem parlar amb algun d'ells, però el seu temps era limitat. Era juliol i els cursos d'estiu han de ser molt intensos.

Harvard i el seu escut VERITAS se centra més en carreres humanístiques, de lletres o ciències socials i mou un pressupost anual superior al PIB de República Dominicana.

De l'aparell tecnològic s'encarrega llavors el MIT, el Massachusetts Institute of Technology, formant així amb Harvard una sinergia perfecta que serveix de Olimp a aquests déus de diferents disciplines.

MIT és font d'intrigues en moltes novel·les i d'inspiració real per a la Humanitat. Llar d'el doctor Edgerton, qui fa 50 anys va congelar la imatge d'una bala travessant una poma. Avui de Ramesh Raskar que va aconseguir el mateix però amb un raig de llum a través d'una ampolla de Coca-Cola, ¿I com es congela un raig de llum? La resposta és femto, una tecnologia capaç de crear un trilió de fotogrames per segon. Pel que si apliquessin femto a la bala i la poma ¡¡¡trigaríem més d'un any a veure la pel · lícula sencera!!! Amb femto es podrà veure a través de les cantonades i l'interior del cos sense raigs-X (recomano el vídeo de Ramesh en www.ted.com per assimilar millor aquest gran avanç)

Imagineu que aquest mocador reduït que algú vol omplir de mocs ho intentés fer sense anestèsia? Uf, quin dolor! vaig saber per la meva germana que la primera anestèsia amb èxit va tenir també lloc a l'Hospital General de Massachusetts. Crec de cor que en aquest Olimp que és Boston i voltants hi ha llista d'espera per entrar.

Des MIT si creues el riu Charles per "Harvard Bridge" tornes al centre de Boston per "The Esplanade", un immens espai verd que ocupa diversos quilòmetres de la ribera i on tots els bostonians es reuneixen el 4 de juliol. Banderes, corones, diademes, faldilles, tops, sabatilles …valen per lluir el vermell, el blau i el blanc aquest dia tan especial.

Crec de cor que en aquest Olimp que és Boston i voltants hi ha llista d'espera per entrar.

Ens havíem comprat un pícnic, portàvem un pareo immens per seure a la gespa i ens vam trencar les mans a aplaudir quan els F-18 dels "Blue Angels" van donar una sonora passada sobre el riu. Complíem "gairebé" tots els requisits per ser uns bostonians més el dia de la Independència, i dic "gairebé" perquè jo lluïa la Roja amb la seva estrella al pit. Molta gent em feia gestos de complicitat sent conscient de la força d'aquell color en solitari. Va ser en el famós Cheers on el meu orgull va arribar al seu clímax. Un vilatà va exclamar; "Felicitats Bro!! This colour means pure Domination "Em vaig girar amb el somriure d'un nen a la recerca de Laura, ella reia sense parar veient la meva tremenda il · lusió. Gràcies Vicent i gràcies equipàs! per aquesta estona que em brindásteis a l'altre costat de l'Atlàntic.

Boston no ens va defraudar a cap dels tres. Incloc a la petita Mario perquè va ser passejant per Newbury St, quan per primera vegada vaig notar les puntades del meu fill. Segur que demanava que li deixéssim veure aquell lloc d'on brolla tanta energia, però la saviesa maternal li va dir que seguís allà dins fent-se cada dia més forta. A canvi li va prometre que tornaríem. Qui sap si a posar en la llista d'admissió dels que volen heretar i aportar part del gran coneixement que es respira per allà.

  • Compartir

Comentaris (7)

  • Gundi

    |

    Molt ben escrit i descrit Nacho!! Jo vaig estar per allà com ja saps però passejar no era tan agradable a15 graus sota zero…segueix cultivant així a la gent;perquè els que no hagin fet els teus viatges els viuran i els que els hagin fet…els reviuran…una abraçada!

    Contestar

  • Juan Antonio

    |

    Gràcies Nacho pel teu meravellós relat ¡¡¡¡¡Realment transmets sentiments, emocions i experiències. I és un enorme plaer acompanyar-te en els teus viatges ¡¡¡¡Segur que Mario des de la seva plàcida i acollidora estada també va compartir amb tu el teu orgull pel comentari del vilatà.

    Contestar

  • Nacho Melero

    |

    Gràcies Gundi!!!! bé saps la passió que tinc per viatjar, així que si assoliment transportar de nou i pel mòdic preu de zero euros. Ni la Ryanair podrà igualar!!!
    Gràcies Juan Antonio!!!! és cert que va ser un viatge molt especial i m'alegra que t'hagi agradat i que hagis connectat amb aquests sentiments i emocions que he intentat plasmar. M'afalaga de cor que sigui així

    Contestar

  • Meli

    |

    Llegir-te sempre és inspirador…molt bonic relat i molt descriptiu,és com viatjar a Boston i estalviar el jet lag!!!! Que el MIT se per a la arribada de Mario. Enhorabona per l'article 🙂

    Contestar

  • Pablo

    |

    Genial article, Nacho. Ho expresses tan bé que sembla que ja ho he viscut! 🙂

    Contestar

  • Mariasun

    |

    Boston té moltes a veure, però no hi ha dubte de poder visitar amb tu deu ser un luxe i un gran plaer, perquè poses tota la teva passió pel que comptes. M'he somrigut al teu comentari sobre l'esclavitud, perquè m'ha fet recordar aquell altre viatge a la Louisiana, quan la teva germana (l' 13 anys) lucinava amb aquelles mansions dels meridionals i el teu tot indignat li deies: “Carmen no se t'oblidi que tenien esclaus!!!!” Ja des de molt jove no has pogut amb la injustícia. Això et fa gran. No canviïs.!!!!!!

    Contestar

  • el vilatà de Ciutat Rodrigo

    |

    Nacho ets incoparable,després del reportatge del meu noble Ciutat,ara et superes comentant el del nostre nét a la seva àvia i am.

    Contestar

Escriu un comentari