Sierra Leone: la minúscula història d'un somriure a mitges

Per: Olga Moya (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Abu té tretze anys, el somriure tímid i uns ulls que busquen constantment el sòl. A Abu atrevir-se a mirar el món a, segurament perquè ja ha vist massa. Fill d'una família humil d'un petit poble prop de Makeni, a Sierra Leone, seva vida va fer un gir de cent vuitanta graus el dia que va caure al riu des d'un pont en què es trobava pescant. I en caure, l'infortuni va voler que es perforés la uretra amb una branca.

La seva vida va sense gir de Cent Vuitanta Graus El Dia Que Va caure al riu des de l'ONU pont

Va arribar un Mabesseneh, regió a La que se troba un dels Millors Hospitals del País, Sant Joan de Déu; Que l'hospital, més, no està agermanat amb do homònim a Barcelona,. Res mes Veure-ho, La Voluntària de Barcelona Que el va atendre va reconèixer la Gravetat del Casó: "Un altre nen Cuidam", va exclamar. I van començar amb els Preparatius paràgraf Poder enviar a Espanya. Abu Tenia D'anar sondat permanentment a Través del Forat Que li havia perforat el ventre i Qualsevol Infecció Que No Se li tractés a temps podia Acabar amb do vida. Era sense Cas susceptible de servei emparat porció Cuidam, programa que s'encarrega de tractar a Barcelona als menors amb patologies greus que no poden ser tractats amb els recursos del país d'origen, però Sant Joan de Déu rep cada any tantes sol · licituds que algunes han de ser descartades. Abu esperar a l'hospital el veredicte. I aviat van arribar les bones notícies que anhelava.

A l'octubre de 2008, Abu aterrava a Barcelona. Ho va fer juntament amb Ibraim, un altre nen serra lleonès que anava a ser intervingut d'una malaltia similar-una pedra enorme li havia caigut a sobre aixafant la uretra-, i la tia d'aquest. A Abu no l'acompanyava cap familiar. La seva mare estava malalta, tenia un germà més petit i el pare no podia permetre el luxe d'abandonar a la seva sort per uns mesos. Però Abu no va estar sol. A més de Ibraim, del qual es va fer amic inseparable, va comptar en tot moment amb el suport de molts dels empleats de l'hospital. Marta Millet, representant del Departament d'Economia i Finances dins del programa d'agermanament, recorda com van donar la benvinguda al petit només arribar. "Vam haver ensenyar com s'encenia i apagava l'interruptor de la llum i, sobretot, insistir-li que vigilés amb l'aigua calenta ja que es podia cremar ", explica. D'allò més bàsic al més complex, tot-absolutament tot- canviaria en la vida d'Abu.

Alguns empleats es el portaven a casa els caps de setmana

Va estar onze mesos ingressat a Sant Joan de Déu. L'operació va ser un èxit rotund però a causa de la complexitat de la seva malaltia, els metges van estimar deixar a Barcelona un temps més llarg de l'habitual. A Abu se li il · lumina discretament la cara quan parla d'aquells dies. Recorda que acudia a l'escola de l'hospital, que alguns empleats es el portaven a casa els caps de setmana i que menjava coses que res tenien a veure amb la seva quotidiana dieta d'arròs. "I un dia em van portar al Camp Nou", exclama. Corria juny de 2009 i el Barça acabava de guanyar la lliga. No només va ser testimoni privilegiat de com l'equip oferia la copa a l'afició, sinó que a més va poder fotografiar-se amb alguns dels seus ídols. Tot un tresor per a un nen que, en condicions normals, ni tan sols podria haver-los vist a través de la televisió.

Finalment va arribar el dia en que Abu havia de tornar a Sierra Leone. Carregat de regals i records, va agafar l'avió que havia de portar de tornada fins a la seva petit llogaret sense més futur que el de la supervivència. Però una decisió d'última hora canviaria el seu destí una vegada més. Els germans de l'Ordre de St John of God decidien pagar-li els estudis i acollir costat d'altres nens a les dependències mateixes de l'hospital. Avui en dia, Abu va a l'escola cada dia, té un plat de menjar calent a taula i una habitació per a ell sol en un edifici sòlid a prova de monsó. Ve a su familia durante las vacaciones o cuando su padre puede desplazarse hasta Mabesseneh para hacerle una visita. Y cuando lo hace, siempre lleva una cabra como presente de agradecimiento a aquellos que cambiaron el devenir de su hijo.

Siempre lleva una cabra como presente de agradecimiento a aquellos que cambiaron el devenir de su hijo

Hoy es domingo y Abu no tiene clase. Tras dar un paseo en el que él se mira constantemente los zapatos y yo intento hacerlo sonreír, me acompaña hasta la puerta de mi habitación en las dependencias mismas del hospital. Me despido de él no sin antes preguntarle si se considera un niño feliz. Y responde con un “a veces sí, a veces no” que denota una conciencia muy madura de su situación. Sabe la suerte que ha tenido; pero también la que hubiera podido tener.

  • Compartir

Comentaris (4)

  • Ana

    |

    Olga, boníssim de nou

    Contestar

  • Juan Antonio Portillo

    |

    Em tens encandilao, Olguita!!!!

    Por lo poco que te conozco tienes un corazón que no te cabeTus relatos desprenden humanidad, irradian positividad, arrojan luz sobre las tinieblas imaginariasy sobre todo naturalidad y espontaneidad.

    Ha sido un enorme placer despetar y leerte tomando una taza de cacao.

    Petons

    Contestar

  • Lydia

    |

    És un relat molt emotiu. Tanto Abu como Ibraim han sido muy afortunados, pero me pregunto cuántos casos de accidentes o enfermedades se quedarán sin poder resolver.

    Contestar

  • Olga Moya

    |

    Gràcies per dedicar uns minuts a Abu! Com diu Lydia, hay muchos otros que no corren tanta suerte, fins i tot per malalties simples que es podrien curar simplement acudint a temps a l'hospital. Però a Sierra Leone, la majoria de la població es recorda de la ciència només quan els curanderos no han pogut alleujar les seves malalties-sinó més aviat empitjorar-. Quan hi vaig ser, molts eren els nens que arribaven a Mabesseneh a la vora de la mort després d'haver ingerit beuratges de sospitosa procedència. Algun dia els dedicaré també un post.

    Juan Antonio, paraules belles, com sempre. No sé si sóc tan bona persona com penses, el que si sóc és una tipa que quan viatja es queda més amb les persones que coneix pel camí que amb les postes de sol (i mira que aquestes últimes m'encanten!). Petons als tres!

    Contestar

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.