Vaig creure haver arribat al Carib en meitat dels Andes. L'aigua era d'un blau indi encès, turquesa en ocasions i amb to maragda en algunes ribes. Avancem cap al llac com qui veu la llum al final del túnel, gairebé per inèrcia, sumits al hipnotisme d'una aigua que brillava entre muntanyes nevades.
És irremeiable, la imatge d'un llac convida a la migdiada dels sentits, transmet pau i l'esperit inquiet d'un viatger sol trobar l'assossec en les seves ribes. Els llacs són un bon punt de partida i un final bonic.
"No coneixen la carretera austral?"- Ens va preguntar la propietària d'una estada quan, fa molts anys, vam fer la nostra primera travessia a la Patagònia. (...) Alguns anys després, li vaig dedicar tres setmanes per recórrer-la en gairebé tot el seu llarg.