abr 14 2014 Llac General Carrera, blau entre els Andes

"No deixeu d'anar-hi, us desviareu de el camí però creieu-me, valdrà la pena. " Aquell va ser el consell apassionat d'un motorista brasiler, anomenat Felip, amb el qual vam coincidir en una gasolinera recòndita dels camins patagònics a Argentina. Parlava de l'estany General Carrera, que adquireix aquest nom en territori xilè, doncs el mateix llac es coneix com "Buenos Aires" quan banya ribes argentines.

El nom era el de menys. La descripció de Felip era eloqüent: "indi, l'aigua és d'un blau indi ", deia el motorista a l'evocar seu pas pel llac. Per arribar-hi havíem de fer una volta notable, un retard que sens dubte ens castigaria més tard amb jornades interminables sobre camins de rebles, però sempre he cregut que l'aventura rau en confiar en els altres, a deixar-se portar pels relats més vehements d'aquells viatgers que el camí s'encarrega de presentar-te.

sempre he cregut que l'aventura rau en confiar en els altres

Allà ens dirigim doncs, travessant una nit que ni era blau indi ni mitjanament blau. Era negra i incòmoda i entre els sots de la sendera i les hores a l'volant, els juraments i mencions a l'brasiler ens van tenir desperts. Ens allotgem en un casa-hostal d'una localitat el nom mai arribem a saber, però aquell lloc es treia el cap a l'estany i va anar a l'alba quan vam entendre de cop el fervor d'aquell motorista.

Vaig creure haver arribat al Carib en meitat dels Andes. com va dir, Felip, l'aigua era d'un blau indi encès, turquesa en ocasions i amb to maragda en algunes ribes. Avancem cap al llac com qui veu la llum al final del túnel, gairebé per inèrcia, sumits al hipnotisme d'una aigua que brillava entre muntanyes nevades.

com un dement em vaig llançar a l'abraçada de l'aigua i vaig saltar a l'estany amb una tirada animal.

Jo prescindir de la dutxa i com un dement em vaig llançar a l'abraçada de l'aigua i vaig saltar a l'estany amb una tirada animal. La idiotesa em va durar el que va durar el calfred gelat d'aigua glacial. Però estàvem encantats, absorts per aquell resplendor. El que havia de ser una visita fugaç va durar tot el dia. Lloguem una llanxa i ens endinsem al General Carrera. Vam gravar la meravella d'un llac patagònic amb vocació de mar.

Per coronar l'excèntric d'aquell paratge, sorgeixen unes roques de formes tan improbables que sembla un joc d'artifici, un truc de màgia. Algunes se sostenen per pilars fins, burlant-se de la gravetat, altres formen grutes per les quals es colava la nostra llanxa.

La Catedral de Marbre és la més audaç d'aquelles pedres capritxoses. Emergeix com un santuari entre les aigües transparents. Passem el dia gravant les seves formes, el seu context tan fred com bell. Només a l'caure la tarda vam aconseguir deixar de gravar el llac. La carretera pujava per poder brindar un últim adéu a l'General Carrera en tota la seva magnitud. gràcies Felip.