Kathmandú: la massacre de la família reial

Per: Ricardo Coarasa (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Quan visito Kathmandú, la capital del Nepal, el rei Gyanendra està encara trontollant i la ciutat està voltada pels rebels maoistes. La carambola que li va asseure en el tron ​​va ser una matança que va donar la volta al món en 2001. El príncep hereu va matar a trets els seus pares, els reis, i a la flor i nata de la família reial. Després del regicidi, la corona només podia reposar al cap de Gyanendra.

Descendim cap a la vall de Kathmandú a través de barrancs sense fons xops en aigua. La vegetació és exuberant. Huele a humedad, a madera mojada, el tròpic. Els pagesos es passegen en xancletes i pantalons curts, implicant a l'esquena pesats sacs de patata. A la carretera es creuen ramats de vaques i gallines desorientades. Una adolescent es renta el pèl en una canella d'aigua mentre nens despullats es banyen en un bassal del riu Bhote Kosi, que ara exhibeix un cabal pletòric encaixonat entre el congost com una bèstia assetjada. Els nepalesos se les enginyen per salvar el barranc d'una riba a l'altra. Un pont de taules de fusta que bambolean amb les petjades del viatger passa per ser, amb els seus 160 metres, el més llarg del Nepal. No resistim la temptació de creuar a l'altra banda, sortejant fardells que sembla que caminen sols i mirant de reüll al buit que s'obre als nostres peus, més de 200 metres fins a les aigües braves del Bhote. Riu avall, el mètode ideat per passar d'una riba a l'altra és molt més enginyós. Valent-se d'una tirolina, una cistella on amb prou feines hi caben dos adults a la gatzoneta salva els 50 metres de la llera en aquest tram.

La calor es mastega, orenetes. Els controls militars es succeeixen (cinc 120 quilòmetres). Els rebels maoistes estan encerclant la capital del Nepal, obstinats a enderrocar el rei Gyanendra i escriure l'epíleg a dos segles i mig de la dinastia Shah. Gyanendra es va convertir en rei al juny de 2001 després d'una massacre real sense precedents que li va posar el tron ​​en safata. El seu nebot Dipendra, el príncep hereu, va matar a trets als seus pares, el rey Birendra y la reina Aishwarya; als seus germans, la princesa Shruti i el príncep Nirajan; al també príncep Direndra (germà del rei i oncle del regicida); a les princeses Shanti, Sharada (germanes del monarca) i Jayanti (prima de Gyanendra) i el marit de la segona. Tot un arbre genealògic tenyit de sang en un regne remot. Tots els ingredients per copar les portades dels diaris de mig món.

Tot un arbre genealògic tenyit de sang en un regne remot. Tots els ingredients per copar les portades dels diaris de mig món

Pel que sembla, Dipendra estava contrariat perquè els seus pares no li deixaven casar-se amb qui volia, una parent lejanda de la seva mare. El príncep hereu va executar la seva venjança en un sopar real en el Palau de Narayanhity en la qual, notablement borratxo, disparar a tot el que es movia i després es va disparar un tret. Gyanendra, a qui molts nepalesos van apuntar com l'instigador de l'orgia de sang (i qui curiosament no es trobava a palau aquella nit), es va convertir en rei de Nepal. A ell li reservaria la història el dubtós honor de tancar la dinastia nepalesa al juny de 2008, quan els maoistes van obligar a deixar el tron. Al monarca enderrocat no li va tan malament reconvertit en magnat empresarial, doncs els tentacles dels seus negocis (afermats durant el seu regnat) s'estenen a hotels, casinos i la indústria tabaquera i del te.

Per fi a Kathmandú

Entre despreniments i asfalt escrostonat, la carretera segueix descendint els gairebé 1.000 metres Desnivell sala d'Zhangmu i Katmandú. Els avançaments són temeraris i els clàxons, cada vegada més freqüents. Les circumstàncies obliguen. En un moment donat, un carril està ocupat per un ramat de vaques i una mica més endavant dos camions s'avancen a la vegada a un carrichoche, un per cada costat. Prop de Bhaktapur passem l'últim control militar. Com que no tenim pinta de guerrillers maoistes ens deixen passar. Tenim la vall de Kathmandú als nostres peus. Una setmana després de sortir de Lhasa hem recorregut a la fi dels 1.120 quilòmetres entre la capital del Tibet i la del Nepal (ens hem passat, càlcul, 35 hores i vint minuts ficats en el tot terreny, a raó de cinc hores diàries i una mitjana de 30 quilòmetres per hora).

A Kathmandú la simfonia de clàxons és part de la bocinglera partitura del caos que domina la ciutat a mesura que ens acostem al seu centre històric, bigarrat voltant Plaça Durbar. Segons la llegenda, va ser un descendent d' Manjushri, 01:00 beat provinent del nord de la Xina que passa per ser el fundador mitològic del Nepal, qui va il · luminar la ciutat de Kathmandú al 724 de la nostra era. El seu antecessor va clavar un cop de sabre a una de les muntanyes que envolten la vall de Kathmandú, llavors un gran llac on reposava Swayambhu, el Buda primigeni amb forma de lotus, alliberant així l'aigua i donant lloc al Riu Bagmati. El Nepal havia nascut. Però el seu descendent, el fundador de la capital, necessitaria ara no una espasa, sinó una bona escombra per netejar d'escombraries. Les bosses de deixalles, que els veïns de la part vella tiren despreocupadament per les finestres, s'acumulen al carrer esperant que algú els pegui foc per lliurar-se del pudor.

De Thamel a Durbar Square

Caminant per Thamel, el barri més turístic de Kathmandú, aviat t'adones que l'absència de semàfors t'obliga a ser decidit si vols creuar un carrer. Per assolir l'altra vorera no queda altra que esquivar cotxes, bicicletes i motocicletes que serpentegen com si d'un eslàlom de la Copa del Món d'esquí es tractés. En aquesta zona els comerciants de les botigues no donen pressa als turistes, però és una impressió fugaç que s'esfuma quan es posa un peu a la ciutat vella, una amalgama de carrerons plens de gent on, malgrat tot, les motocicletes i els rickshaws se les apanyen per obrir-se pas a cops de botzina. En un cantó,, un nen llardós dorm arraulit sense que ningú li presti atenció. La brutícia salta a la vista, amb els monticles de deixalles que ensumen gossos vagabunds. Homes i dones escupen els seus esputs a terra sense cap mirament. Les voreres brillen per la seva absència i l'asfalt es retorça esquerdat a cada pas. Les papereres són un luxe innecessari, perquè tot es tira a terra. Durant les quatre hores del nostre recorregut a peu pels voltants de Durbar Square només hi veig una. Lee per fer un distribuïdor. "Els carrers són molt estrets i no hi ha lloc per posar", s'encongeix d'espatlles. El millor és que té pinta de creure el que està dient.

L'autèntic miracle d'aquest caos de trànsit és la plaça de Asantol, on conflueixen ¡vuit carrers! Per descomptat, sense cap semàfor per regular la circulació. Les mercaderies, siguin les que siguin-espècies, verdures, menjar calent, artesania, regals Caixmir- s'exhibeixen al mig del carrer, costat de portals estrets d'aspecte ruïnós. Eixuts nepalesos, també nenes, ocasionen enormes i pesats fardells sobre l'esquena subjectes al front amb una cinta. Els ambulants no et deixen viure, els nens captaires et aguaiten i presumptes sadhus (en realitat barruts disfressats de santons) se't donen un cop a la menor ocasió per suplicar unes monedes per una imatge o per imposar el tika al front (el tercer ull, el que veu més enllà de les aparences, un signe de benedicció per als hinduistes).

Escapar de l'enrenou introduint-nos en una petita plaça on es troba el temple de Jaganath. Es tracta d'un pati interior ple de coloms envoltat de cases. Els coloms són, precisament, la principal amenaça per a aquest temple aixecat al segle XVI, doncs els seus excrements estan deteriorant a marxes forçades les talles eròtiques de les seves columnes de fusta. En els altars hi ofrenes de branques de ginebre fumejants. Els ambulants venen encens per cremar i oli per donar llustre a les imatges. En un dels altars, un nen de tot just tres anys grapeja la imatge d'una divinitat, amb la familiaritat de qui acaricia la seva joguina preferida mentre una dona endolada embolicada en un sari blanc li observa amb tendresa.

Una bona opció per prendre una cervesa és el terrat del restaurant Festiu Fer, situat a la part sud de Durbar Squate, a la plaça de Basantapur. Però després d'una setmana de monòtona dieta, avui toca homenatge gastronòmic a Durbar Marg. Triem per sopar el Ghar-e-Kebab, que presumeix de cuinar el millor tandori de la ciutat. Mengem amb l'avidesa del captaire al qual donen una hora per saciar. Els abrics de factures de 3.000 rupies (uns 40 EUR), però el cambrer s'equivoca i ens passa un compte de 5.000. Estem cansats, però no som tontos, i al final es desfà la malifeta. Millor anar a dormir sense perdre la confiança en l'honestedat del proïsme.

Les investigacions realitzades:

  • Compartir

Escriu un comentari

Últims tweets

No tweets trobat.