Vall 16 d'octubre: el plebiscit de la escuelita
"No és per aquí", li vaig dir a la meva dona en tornar a pujar a la camioneta. Quan vaig preguntar al poble m'havien assegurat que la pedra era fàcil de trobar per això no havia insistit a aconseguir les coordenades per al GPS. Estàvem anant i venint per aquest camí de terra per un pla amb les pastures alts. En teoria, per aquí a prop hi havia la "Pedra Holdich". Però no hi havia cas, no la trobava.
Els gal · lesos s'havien establert en aquesta vall longitudinal que tenia la serralada d'un costat i l'altre a un menor i més antic cordó muntanyenc. Pel centre de la plana corria un riu que van cridar Percy. Tal com ho havien fet en Gaiman, prop de l'Atlàntic, van cavar rases i canals per aprofitar les seves aigües i regar les seves plantacions. La Vall 16 d'Octubre era pura productivitat, la colònia gal · lesa prosperava. Però no tot era alegria. El Perito Moreno sabia que les aigües del Riu Percy corrien cap al sud i després doblaven cap a l'oest, encarant la Serralada i travessant per un estret congost per, finalment, desembocar en el Pacífic. Moreno sabia que això era un gran problema.
La meva dona i jo havíem recorregut gran part del trajecte que cobrien les carretes dels pioners gal · lesos. Ens quedaríem uns dies al poble de Trevelin visitant el meravellós Parc Nacional dels Alerces, però també volia visitar alguns històrics llocs relacionats amb l'arbitratge limítrof de 1904, tot això com a part de la investigació per al meu llibre "El límit de les mentides".
Per als xilens la vall estava en zona muntanyosa; per als argentins era part de l'altiplà patagónica. Al coronel no li va costar prendre la decisió: ¡Aniria al lloc!
L'acord signat entre Argentina i Xile declarava que si bé el límit entre els dos països serien els Andes, la frontera seria específicament la divisòria d'aigües. Les conques que desaguaran a l'Atlàntic serien argentines i les que ho fessin al Pacífic, per a Xile. La vall gal · lès els corresponia perquè el famós Riu Percy anava a parar al "seu" oceà. La tesi argentina sostenia que la vall estava fora dels Andes, pel que no corresponia el criteri de divisòria d'aigües. No hi va haver acord, i abans d'anar a la guerra, ambdós governs van decidir portar el cas a la Reina Victòria d'Anglaterra. La bona senyora va nomenar un experimentat militar a càrrec del cas, El coronel Thomas Holdich, qui ja havia resolt un cas similar a l'Himàlaia, entre l'Índia i Afganistan. Les parts van portar els seus mapes a Holdich qui, amb sorpresa, trobar que no coincidien. Per als xilens la vall estava en zona muntanyosa; per als argentins era part de l'altiplà patagónica. Al coronel no li va costar prendre la decisió: ¡Aniria al lloc!
A la tornada del viatge en vaixell pels llacs que porta als làrixs mil · lenaris, em vaig treure fotos als carrers Perito Moreno i Holdich. També vaig passar per la Secretaria de Turisme perquè m'indiquessin com arribar a la famosa escuelita i també a Pedra Holdich. Allà pensava treure la foto de la portada del "Límit de les mentides". Em van marcar el camí en un fullet amb un mapa molt bàsic, semblava fàcil.
L'expedició tripartida (Gran Bretanya, Xile i Argentina) recorreria els innombrables punts de conflicte. Un dels principals era el de la colònia gal · lesa. Moreno intuïa que la clau passava per la població gal · lesa. El Pèrit argentí havia estudiat el passat de Holdich i sabia que ell valorava l'opinió dels pobladors per sobre de tot.
Però els gal · lesos podien ser un problema. Estaven en conflicte amb el Govern Argentí. D'una banda, volien que l'escola ensenyés gal · lès i, d'altra, segurament el més important, exigien que se'ls s'atorgaran per llei les terres que els havien promès, ja que alguns vivillos de Buenos Aires havien convençut a les autoritats de que se les s'assignaran. Moreno va moure terra i terra perquè es complís el promès.
El primer que havíem de trobar era l'escuelita. Segons el mapita havíem de tenir-la enfront de les nostres nassos, però no hi havia cas, no la trobàvem. Després de moltes anades i voltes (i ningú a qui preguntar) em vaig ficar per un sender que sortia del camí principal i aquí, darrere d'uns arbres, la vam veure. Estava canviada del que es veia a les fotos de 1902, però un petit cartell assegurava que era allà.
Quan l'argentí i l'anglès van arribar els nois van cantar l'himne argentí. Holdich, entre intrigat i emocionat, preguntar en veu alta si preferien ser d'Argentina o de Xile. Tots van respondre a l'uníson "¡Argentina!"
La Comissió de Límits va arribar a la vall dels gal · lesos. Holdich constatar que el riu corria per al Pacífic, això era indiscutible. "Però no estem en els Andes", sostenia Moreno. El representant de Xile argumentava que estaven en una vall longitudinal entre la serralada principal i un cordó secundari a l'est. Per a Moreno aquest cordó era, geològicament, diferent dels Andes. I que deia Holdich? Callava. Moreno va decidir jugar-se-.
L'escola estava refaccionada, però hi havia diversos elements en exposició que dataven de la famosa data del plebiscit. Per exemple, la campana amb què diuen que van congregar a la comunitat, o l'estable on els gal · lesos van deixar els seus cavalls. Encara més moderna, l'escola mantenia les mesures i la galeria davantera que jo podia veure en aquesta antiga foto.
En el matí del 30 d'abril de 1902 Moreno va convèncer Holdich per anar a la escuelita de la vall. Allà, secretament, un dels seus homes havia reunit a totes les famílies de la vall, gal · lesos gairebé totes, tehuelches unes poques. Com reaccionaria aquesta gent? Impossible saber-ho del cert. Quan l'argentí i l'anglès van arribar els nois van cantar l'himne argentí. Holdich, entre intrigat i emocionat, preguntar en veu alta si preferien ser d'Argentina o de Xile. Tots van respondre a l'uníson "¡Argentina!", encara que amb un marcat accent estranger. Holdich va anotar alguna cosa en el seu quadern i després tots es van treure una foto que recordaria el plebiscit de la escuelita.
Trobar la pedra em va costar més de trobar l'escola. Els pastures altes amagaven aquest gran bloc erràtic que les glaceres van dipositar allà 15.000 anys enrere. La meva dona ho va veure quan ho passàvem per enèsima vegada. Ens baixem. Vaig llegir la inscripció que recordava al primer de març de 1902. La meva dona em va treure la foto amb la Pedra Holdich que aniria a la portada del meu llibre.
Encara no convençut de la decisió que adoptaria Holdich, Moreno va convèncer a un grup de gal · lesos a fer un últim treball. L'endemà del de la escuelita el va portar a l'anglès a un lloc proper. El sol il · luminava una roca solitària a la plana, com si es tractés d'un sentinella de pedra. Tres homes acabaven de treballar sobre una de les cares. Moreno va acostar al coronel perquè veiés. Els gal · lesos esculpien un record del pas de Holdich pel lloc. Les lletres en aquesta pedra mil · lenària mantindrien el nom del coronel i la data del seu pas per diversos milers d'anys més. L'anglès va somriure i va anotar alguna cosa en el seu quadern, però no va avançar res de la seva decisió.
Amb la mateixa càmera que m'acabava de treure la foto meva dona va enfocar una família d'ànecs que passava pel petit rierol d'allà al costat. En veure'ls vaig somriure recordant de la famosa anècdota que va tancar el pas de l'àrbitre per la Vall 16 d'octubre.
La Comissió de Límits va deixar la colònia en direcció sud ia la nit van acampar encara a la vall, bastant a prop. Van cuinar al foc uns ànecs que havien caçat en un rierol proper. Quan van acabar de dinar, Moreno va servir uns gots de whisky i protocol · làriament li va preguntar a Holdich què li havia semblat el menjar. "Molt bons aquests ànecs argentins", va dir l'anglès amb un ampli somriure. Moreno, amb una barreja d'alleujament i alegria, repetir "Sí, els ànecs argentins ... ". Ara sabia quina era la decisió de Holdich.
Després de tres dies a la zona, la meva dona i jo vam carregar maletes a la nostra camioneta i també seguim cap al sud, rere les petjades de la Comissió de Límits, només que 108 anys més tard.
Contacto@GerardoBartolome.com
Gerardo Bartolomé és viatger i escriptor. Per conèixer més d'ell i el seu treball ingressi a www.GerardoBartolome.com
Comentaris (6)
Ana
| #
La figura de Perit Moreno és entranyable. No la coneixia. És un buscavides, un mentider, un home llançat per endavant. Un d'aquests cercadors de fortuna a la manera antiga, com tants dels que hem vist en les pel · lícules americanes del llunyà oest però amb un punt llatí que el fa més divertit. Quantes històries d'Amèrica del Sud desconeixem i hauríem de saber. Una meravella aquest bloc. Segons la seva opinió, ¿Va fer totes aquelles malifetes o fetes per enriquir-se o per la seva pàtria?
Contestar
Gerardo Bartolome
| #
Moreno va morir en la pobresa, mai va fer res per guanyar diners. Fins i tot va posar plata seva per construir el Museu de la Plata que mai recupero. Va fer tot per la glòria i per la seva pais, però sobretot buscava reconeixement. Només el va obtenir després de mort. Ja explicaré aquesta història.
Contestar
Tomàs
| #
UN veritable HDP el tal Moreno.. «vivo» , però la vivesa es paga.
Contestar
VAP
| #
Tomàs, aquesta revista de viatges no és quadrilàter per insults i venjances. Altres fòrums més propicis podrà trobar per desfogar. No obstant, no esborrarem el seu comentari, doncs és a vostè., en realitat, a qui envileix. Quedi aquí, doncs, com a testimoni de la seva estultícia.
Contestar
Porfiri
| #
Un real fill de la gran puta el «pèrit bru» De pèrit res, de pocavergonya i conxesumare, tot.
Contestar
Curupi
| #
Gran Don Pascasio, Gran Argentina.
Contestar