El Tajín: l'enigma de la piràmide dels nínxols
Hem arribat a El Tajín, arqueologia engolida per la selva, pols ancestral entre pedres i males herbes, deixant enrere pluja, calor, altra vegada pluja, i una botiga rere l'altra de abarrotadas (nostres ultramarins o botigues de queviures) als vorals, esquitxats de venedors ambulants de síndries que ofereixen respectuosos seva mercaderia als automobilistes. Mèxic, em reafirmo, és un país fascinant, rocambolesc, de genials retalls surrealistes. En un viatge per carretera no hi ha marge per l'avorriment.
L'entorn del Tajín, "El lloc on es venera al déu del tro", és majestuós, arrencat a cops de matxet la mala herba de la serra papanteca amb paciència d'orfebre des que, i 1785, un inspector espanyol descobrís les primeres restes quan buscava plantacions il · legals de tabac. Així s'escriu la història en ocasions. Quan van arribar els conqueridors, aquestes pedres mudes eren la llar dels totonaques, encara que sembla improbable que els seus avantpassats edifiquessin aquesta ciutat i centre cerimonial que va viure el seu màxim apogeu entre els segles IX i XII de la nostra era. Era una urbs d'artesans, d'agricultors, de comerciants i els seus tentacles van arribar a la mateixa Teotihuacán, de la qual parlarem en una altra ocasió.
La humitat asfíxia cada pas. El mínim esforç et amara de suor. Aquesta mateixa humitat esperona, ara i sempre, la incessant expansió de la selva de Veracruz, que es tira a sobre de les piràmides i els temples, durant molts anys amagats a la curiositat humana. Gràcies a Déu, potser a Quetzalcóatl, el seu principal divinitat, el sol només castiga al final del recorregut, quan l'aire s'espesseix fins deixar gairebé mastegar en cada glopada.
Caminem entre pedres que, com va apuntar Octavio Paz, «Estan vives i ballant»
Caminem entre pedres que, com va apuntar Octavio Paz, «Estan vives i ballant». La piràmide dels nínxols destaca entre totes les construccions amb els seus 18 metres de blocs de pedra tallada. Va ser un dels últims edificis en aixecar-se i és, potser, el millor conservat. Consta de set pisos plens de "nínxols" que desafien la imaginació del viatger, que endevina la importància religiosa que va haver de tenir en el seu dia però no s'atreveix a aventurar hipòtesis sobre el seu significat ritual mentre els seus ulls es perden en la evocadora escalinata d'influència maia. Aquesta piràmide, no hi ha dubte, és la imatge per excel · lència del Tajín. La profusió de compartiments idèntics desperten immediatament la curiositat del visitant, que entreveu la càrrega simbòlica d'aquesta construcció que compta amb un "nínxol" per cada dia del calendari asteca, 360 en total descomptats els cinc dies considerats nefastos pels sacerdots. El seu simbolisme religiós és indubtable, però quina era la seva funció? Això és un gran calendari ritual? Alguns investigadors apunten que els totonacas situaven per les nits espelmes a cada nínxol segons anava avançant l'any. Aquestes llums titil · lants segur que atorgaven a la piràmide un aire espectral, intimidar, que potser subratllava el seu magnetisme religiós.
Només la magnífica pista del joc de la pilota, una de les onze que s'han descobert en aquest lloc arqueològic (el que li va valer el sobrenom de "la Olimpia mexicana", aconsegueix distreure per un moment l'atenció. Obligat afegir unes línies sobre aquest divertiment a vida o mort que representava la cosmovisió indígena i servia, de pas, per alimentar la voracitat dels déus amb víctimes humanes. Únicament els més purs podien prendre part en aquest joc introduït pels olmeques i carregat de simbologia, en què dues parelles intentaven introduir una pilota de cautxú de tot just un quilogram de pes per un forat de reduït diàmetre, colpejant únicament amb el genoll, el maluc i el colze.
Però existia una altra versió del joc que no acabava en la pedra dels sacrificis. En aquest cas podia participar qualsevol persona i en cada graderia se situaven els que donaven suport a un o altre bàndol, generalment rics comerciants. Qui guanyava pujava a les grades on es trobaven que havien apostat pel perdedor, els despullava de tot allò que pogués guardar en una bossa i després lliurava el botí a la seva «entrenador».
Les instal · lacions que envolten aquestes excavacions-encara incompletes, ja que la mala herba amaga un bon nombre de piràmides perennement «adormides» a l'espera que els diners permeti treure a la llum-, van ser inaugurades el 1992 pel llavors president de la República, Carlos Salines de Gortari. Salines de Gortari va acabar el seu mandat amb un germà a la presó per corrupció i els mexicans no guarden precisament un grat record de la seva pròcer. Una mà anònima s'ha encarregat d'esborrar el seu nom de la placa que recorda l'efemèride.
Comentaris (2)
Carla Graus
| #
Gràcies per promocionar la cultura del meu país a la seva web. Aquest era un dels meus llocs favorits de chiquitita, el meu pare sempre ens portava, i m'ha emocionat veure de nou. És clar que he de tornar, encara que ara visc lluny, a un lloc simbòlic de la cultura dels meus avantpassats.
Contestar
Adriana L.
| #
El meu preciós Mèxic, tan ple de colors, contrastos, olors, sabors… Amb una història tan profunda i paisatges infinits, com té platja, té desert, jungla, muntanyes. Quan era petita, any amb any viatjàvem a Tajín, una experiència que m'ha deixat marcada de per vida i l'any passat estranyar anar a Cimera Tajín, per anar a provar una experiència nova. Vaig conèixer les Barrancas de Coure, i va ser que vaig poder comprovar que quan l'home treballa en harmonia amb la natura, pot crear obres magnànimes… Els convido a conèixer una mica d'aquest lloc, un trosset més de Mèxic: https://www.facebook.com/media/set/?set=a.177615832282005.34635.177147615662160&type=1
Contestar