Un vaixell ianqui a l'Havana

Per: Javier Brandoli (text i fotos)
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

La tarda anterior a la seva arribada hi havia famílies mirant l'horitzó. Saben si arriba avui el vaixell ianqui?, li vaig preguntar a dues parelles que em vaig fixar que no feien res des de feia uns minuts que no fos mirar l'anar i venir de les onades. «Eso estamos esperando, que llegue», em van respondre ells amb un mig somriure. I jo vaig contemplar al seu costat, durant alguns minuts més, aquest mar de l'Havana des del qual l'alegria cubana plana en una mica de tristesa, en marxa precipitada i en cossos que s'enfonsen tractant de trobar una mica de llibertat.

Tant se val el que hagi a l'altra banda, si és millor o pitjor, suposo que ningú és immune al fet que li treguin per decret la capacitat de somiar o fins d'equivocar. I llavors el mar, les ones, el fum i la nit. sense vaixell, sense res. Aquella tarda vam veure un capvespre al Malecón en què s'escoltava música, es veia a les parelles voler-sense alambins, només amb cops de carn, i alguns nens buscar entre les roques de la mar escombraries inservible de poder tirar en un altre costat.

Es veia a les parelles voler-sense alambins, només amb cops de carn

Al matí següent la plaça de Sant Francesc era però una petita festa. A un costat de la molla un immens creuer que va esperar 50 anys per tornar. A l'altre una troupe de cubans, abillats de tots els estereotips illencs possibles i inventats, als que més enllà d'aquestes acalorades discussions occidentals polítiques de bons i dolents, que els importen un rave, arribava un altre vaixell amb uns quants dòlars amb els quals donar de menjar als seus miserables famílies.

A Cuba hi ha moltes coses ressenyables he entès en aquesta breu estada: hi ha educació, sanitat, seguretat, falta de llibertat i fam, molt fam. Hi ha una foto que vaig prendre, és una de les que veuran dalt, en la qual es resumeix bé aquesta sensació: es veu una cubana que rep uns dòlars d'un turista ianqui recent baixat de l'creuer amb l'ansietat de prendre alguns mojitos que els seus pares no van poder beure. La foto és simbòlica, es podria usar com a exemple d'aquesta esperada entrega dels illencs a els diners ianqui, però la veritat és que això no és una qüestió de nord-americans i cubans, aquesta mateixa dona disfressada de ballarina canta i balla per a un samurai, 1 inuit o tuareg si li paga per això. Les controlades o prohibides internet i televisió de pagament suposo que són una amenaça més gran que aquest enorme vaixell.

Canta i balla per a un samurai, 1 inuit o tuareg si li paga per això

Lo emocionante que se vivió con la llegada del barco es que en la isla empiezan a pensar que la llegada del «morenito» (Obama), d'un vaixell i d'una ambaixada més formal que Guantánamo pot suposar el començament del seu camí a la llibertat i qui sap si a l'abisme… A Cuba tot es parla en veu baixa, mesurant herois que venerar i desitjos per complir. Res em va semblar negre o blanc en una població que viu amb orgull i fàstic la seva victòria sobre l'imperi i derrota a casa. En tot cas, aquesta és la petita crònica que es va publicar en l'edició en paper d'El Mundo sobre aquesta històrica jornada que vaig viure en què el primer creuer ianqui va arribar a l'Havana després 50 anys:

la crònica

«Cuba, Cuba, Cuba», criden algunes de les desenes de persones congregades davant de l'port internacional de l'Havana. Algunes portaven des del dia d'ahir, quan estava previst que arribés el creuer, esperant el retorn d'un vaixell que significa alguna cosa més que un símbol. «Hemos esperado 50 anys això. A los cubanos nos gusta que venga gente de todos los países», diu a El Mundo Isabel, una cubana que en tono más bajo dice «yo vi salir por ese mar a algunos y ahora quizá les vea volver».

El creuer Adonia, que porta 12 cubà-nord-americans, va haver de saltar l'últim escull de l'enemistat política de tots dos països: els cubabos tenien prohibit tornar per mar a la seva pàtria. Una llei dels temps dels balseros en què les barques que cobrien aquest trajecte eren de pneumàtics i fusta que s'empassava el mar. El Govern cubà va canviar la seva directiva el passat 22 d'abril permetent de nou que els naturals de l'illa puguin tornar per mar a casa.

També Estats Units, ara ja som amics

L'esperada arribada dels ianquis es va convertir en particular festeig cada vegada que es reconeixia a un cubà entre els turistes. Un hombre de mediana edad enseguida se vio rodeado de decenas de cámaras y aplausos mientras balbuceaba «feliz de volverca casa». Cerca, Gladys, discutía con un hombre que no paraba de corear «Cuba» y «patria». «También Estados Unidos, ahora ya somos amigos», replicava ella. Després, i de nou fent servir la preceptiva veu baixa, solta: «Ellos ya pueden venir, ahora queda que nos dejen a nosotros salir», a lo que un señor añade «lo que no se puede hacer, no se puede hacer hasta que se pueda», amb un tímid somriure.

Després de l'arribada, L'Havana, en la qual és impossible trobar un cotxe de lloguer per l'arribada dels ianquis, es va vestir de festa. Homes vestits de guerrillers, ballarines exòtiques i músics guanyaven dòlars a granel amb una calorosa rebuda. «Yo le bailo y sonrió al demonio para poder comer», explica una dona vestida igual que l'última vegada que va arribar aca un grup de nord-americans.

no lluny, al museu de la Revolució, un hombre mayor ataviado a la moda revolucionaria de «los barbudos», veu passar una comitiva de turistes. «Los americanos siempre vinieron a joder», diu. ¿Portaran dòlars?, diuen alguns dels seus compatriotes. «No sé qué pensará Fidel, pero el dinero hace falta desde luego», respon mentre s'encamina lent el centre d'una ciutat que celebra una festa que va esperar 50 anys.

 

  • Compartir

Escriu un comentari