A la petita ciutat californiana de Sant Joan Baptista està la recreació d'un poble del segle XIX amb el seu hotel, seva saloon i la seva caserna. Sobre aquests edificis, destaca contra el blau del cel la blanca paret d'una església. A l'extrem té un campanar emblanquinat amb tres campanes de bronze i una creu en la cúspide. Annex hi ha un silenciós cementiri. Al llarg de la façana principal s'estira un porxo cobert que ofereix ombra en el tòrrid estiu. Quan m'acosto fins a l'entrada, escolto parlar en castellà. Però l'accent no és mexicà, tan freqüent en aquesta zona plena d'immigrants que construeixen sobre la seva esquena mullada la prosperitat agrícola nord-americana.
És espanyol d'Espanya. Una parella de mitjana edat i una noia jove caminen davant meu. És un matrimoni de Madrid. Han vingut a visitar la seva filla, biòloga amb una beca d'investigació en la universitat de Stanford, m'informa la mare, infinitament satisfeta per l'assoliment. Ells també estan visitant les missions espanyoles, però ho fan al revés, descendint cap al sud des de San Francisco. Sincerament admirat, reconeixen que desconeixien que Espanya hagués deixat semblant empremta en aquest estigueuo de la unió tan famós per les pel lícules, el surf i la seva peculiar governador anabolizado. No l'hi retrec, pocs espanyols recorden ja que viatjar per Califòrnia és fer-ho pel seu propi passat.
La conquesta de les Californias (alta, mitjana i baixa) per a la corona espanyola s'ha de per igual a frares i soldats. La costa oest del nou continent ja s'havia recorregut fins a Alaska pels vaixells espanyols que salpaven des dels ports mexicans de Nova Espanya, però el agrest territori del interior estar pràcticament sense trepitjar fins al'expedició Gaspar de Portolà en 1768, qui a l'any següent divisaría una gran badia natural que fins llavors els navilis havien passat de llarg. Cap va descobrir l'estreta entrada que avui travessa el Golden Gate fins que el Sant Carles de Juan de Ayala va penetrar en el seu interior en 1775. La badia per fi rebria el seu nom el dia 28 de març de 1776 quan va arribar per terra el llegendari explorador Juan Bautista d'Anza.
Juan Bautista de Anza va néixer a 1763 en l'actual Mèxic, prop d'Arizpe. Fill d'un militar espanyol assassinat pels apatxes, es va allistar jove a l'Exèrcit. Amb 24 anys ja era capità. Destacat en el que avui és Arizona, demanar permís al Virrei de Nova Espanya per intentar una via terrestre fins a Califòrnia. En 1774 va marxar amb 20 soldats, 3 cures i 140 cavalls a través d'un pelat i ignot desert, territori dels indis yuma i de les serps de cascavell. Aquest sorrenc erm es diu avui de Anza-Borrego i és un parc estatal. Després de grans penalitats i treballs, arribaria amb tots els seus homes fins a les costes de Monterrey. Espanya pretenia llavors reforçar la seva presència en Alta Califòrnia per frenar l'avanç rus des d'Alaska i li va concedir permís per a una segona expedició que aquesta vegada arribaria fins al cor d'aquesta gran la badia que el va cridar de San Francisco.
Probablement, s'hagués anomenat de San Javier o de Sant Ignasi si Carles III no hagués expulsat de tot el seu regne als jesuïtes a 1767 per raons encara poc clares. Els franciscans, més col.laboradors i menys díscols amb el poder terrenal, ocupar el seu lloc. Entre aquests hi havia el mallorquí Fra Junipero Serra, únic espanyol amb estàtua al Capitoli. Al costat d'altres quinze religiosos acompanyar a Portolà per convertir indis. Va fundar nou missions seguint l'exemple de les mexicanes, sent la primera la de Sant Diego a 1769. En total hi ha vint-missions, repartides al llarg de 996 quilòmetres del que es coneix encara com el Camí Reial. Una de l'altra dista unes trenta milles, o el que és el mateix, un dia de cavall. Visitar suposa una fenomenal experiència doncs el camí discorre per grandiosos paisatges que van des dels més àrids deserts, els boscos més frondosos, les platges més blanques i les valls més fèrtils.
En total hi ha vint-missions, repartides al llarg de 996 quilòmetres del que es coneix encara com el Camí Reial
La imatge que tenim d'aquestes instal.lacions religioses i civils la va oferir la pel.lícula La Missió, en què els jesuïtes es van aliar amb els indis guaranís per combatre els infiltrats portuguesos després que el Tractat de Tordesillas, signat a 1494, se'ls adjudicarà Brasil. Però les missions franciscanes tenen una altra fisonomia. Construïdes amb tova emblanquinat, l'edifici principal és sempre una església de teulada a dues aigües i alta façana de la qual surten uns pavellons annexos d'una sola planta que formen un claustre amb jardí en el centre borbolleja una font. Fresques i silencioses, oferien repòs per a l'educació i cura dels nadius, refugi per a la pregària i seu per a la gestió administrativa de l'agricultura i la ramaderia. Secularitzades i 1834 pel Govern Mexicà, es van convertir en propietat estatal i van entrar en una imparable decadència.
Per desídia, el saqueig pel sísmicament inestable, les missions van quedar totalment arruïnades a principis del segle XX sense que a ningú sembla importar-. Excepte a una persona. William Randolph Hearst, Ciutadà Kane, qui es va construir un delirant castell als voltants de la missió de Sant Antoni de Pàdua. El mateix tipus arrogant que encoratjava la Guerra de Cuba contra Espanya des dels seus diaris, restaurar de la seva butxaca el vell edifici eclesial després que un terratrèmol el arrasés del tot. La intervenció del magnat tindria un altre efecte curiós. Hearst va saldar a finals de la dècada dels 30 les quantioses deutes amb el fisc cedint al Govern les seves terres amb ranxo i missió inclosos. El terreny es va destinar a camp d'entrenament militar. Sant Antoni de Pàdua és així l'única missió que encara roman en despoblat. En qualsevol cas, les missions, engolides per l'expansió urbanística, van ser retornades als franciscans a mitjans del segle XX. Avui en dia, totes estan perfectament restaurades i retornades al culte.
L'última i més septentrional missió és la de Sant Francesc Solano, fundada el 1823, ja sota govern mexicà. Aquesta missió la va fundar irregularment un ambiciós frare català nouvingut, el pare Altimira, qui al no obtenir permís del seu superior per traslladar més al nord el insà hospital de Sant Francesc, es va encomanar al governador mexicà. Aquest, desitjós d'estendre la seva influència política i vigilar l'assentament rus de Fort Ross, li va concedir escorta militar. Altimira va fundar la seva missió en un fèrtil vall i només arribar va convertir molts indis Miwoks en el que semblava una prometedora carrera missionera. Però aviat es va guanyar el ressentiment indígena per la facilitat amb què receptava fuet i xarop de pal. Tement un aixecament, es va refugiar en la missió de Buenaventura. Tampoc va ser massa ben rebut pels seus germans de fe. En 1828 va tornar a Espanya sense pena ni glòria. No obstant això, abans de la seva marxa, l'odiat Altimira li havia fet a Califòrnia un valuosíssim regal del qual es beneficia encara avui. Va ser ell qui va ordenar plantar a 1825 les primeres vinyes a la vall de Sonoma, avui mundialment famós pels seus vins.
INFORMACIÓ
Missions:
http://www.californiamissions.com/
MENJAR I DORMIR
Sonoma Hotel: Cèntric, còmode, bon restaurant 110 West Espanya Carrer Sonoma. Tel: 800-468-6016. www.sonomahotel.com
Posada Sant Joan: 310 4ª carrer. Sant Joan Baptista. Tel 831-623-4030
Sant Antoni de Pàdua: The Hisenda. Antic ranxo de Randolph Hearst, disposa de restaurant i nou habitacions. (831) 386-2446
