Walter Bonatti, una llegenda de l'alpinisme
Per Sebastián Álvaro, creador de «Al filo de lo imposible» *
Fa uns pocs mesos, el setembre passat, moria a Roma, amb 81 anys, Walter Bonatti, l'alpinista més gran de la seva generació i la major referència ètica en el món de la muntanya. D'ell s'ha arribat a dir que era "l'alpinista més pur que mai ha existit". Un tipus honest al qual ni tan sols en el moment de la seva mort el van deixar en pau. Després de les seves empremtes molts alpinistes joves ansiábamos ser Bonatti, sense saber que Bonatti només n'hi havia un i que era, avui ho sabem amb certesa, una figura irrepetible. Quan un dia em vaig proposar fer "Al Filo de lo Imposible", puc confessar que va ser clau l'exemple dels més grans aventurers, entre els quals sempre figurava Walter Bonatti en un lloc d'honor. El que anys després m'expliqués entre els seus amics és una satisfacció que avui puc lluir amb orgull. Per això li devia aquestes línies.
Encara que es pugui dir, amb sòlids arguments, que l'historial esportiu del seu compatriota Reinhold Messner és superior, però la quantitat i qualitat de les seves empreses alpinístiques, realitzades quinze anys abans, dels seus viatges i exploracions, són de tal calibre que encara avui constitueixen un punt de referència indiscutible. Però és encara superior la seva aportació ideològica i ètica. Perquè Bonatti simbolitza com pocs els valors essencials de l'alpinisme i l'aventura: la puresa i la neteja del joc, una ètica unida a una estètica esportiva insuperable, l'exigència personal, fins a extrems espartans, i el major compromís amb la incertesa i el risc.
El K2 és una d'aquestes poques muntanyes que no només et sedueix amb la seva bellesa i l'immens buit del Karakorum, sinó que t'obliga a enfrontar-te a les teves pors, l'abisme del teu propi interior
Vaig compartir amb Walter Bonatti no només una sòlida amistat sinó la passió per una muntanya: El K2, la Muntanya de les muntanyes. Segurament perquè va exercir en la nostra vida una influència superior a qualsevol altra. El K2 és una d'aquestes poques muntanyes que no només et sedueix amb la seva bellesa i l'immens buit del Karakorum, sinó que t'obliga a enfrontar-te a les teves pors, l'abisme del teu propi interior. I provoca en aquest sentiment que Kant va definir com "el sentiment sublim", una barreja de fascinació i horror. L'aventura del K2 sempre et marca, per bé i per mal, i per a nosaltres dos, amb trenta anys de diferència, sempre hi va haver un abans i un després del K2.
En 1954, malgrat la seva joventut, Walter va ser seleccionat per formar part del grup italià que portaria a terme la primera escalada del K2, la segona muntanya més alta de la Terra. Avui sabem que és, dins de les més altes, la més difícil, compromesa i perillosa del planeta. Va jugar un paper essencial, transportant les ampolles d'oxigen a la part final de l'escalada, que va estar a punt de costar-li la vida en ser abandonat a la seva sort pels seus dos companys a vuit mil metres d'altitud i haver de passar una nit terrible al ras al costat d'un portador hunzaki. Només la seva llegendària fortalesa, mental i física, li va permetre sortir amb vida. Però al seu retorn a Itàlia no es va reconèixer el seu paper en la conquesta del K2 i, més, haver de fer front a una campanya insidiosa de mentides i desqualificacions. Però Bonatti mai es va doblegar i va estar lluitant cinquanta anys pel seu honor.
Una de les seves característiques, que van marcar tant les seves aventures com la seva vida, és que sempre va ser un incansable lluitador. L'escalada del famós pilar oest del Dru, realitzada en solitari en 1955, la de la cara cara nord del Cervino en la seva retirada, la seva dramàtica aventura en el pilar central del Freney en 1961, o la temible escalada de la més bella muntanya del Karakorum, Gasherbrum IV el, sense repetir avui en dia, han quedat ja per a la història de l'aventura i han tingut molta més transcendència alpina que la gran majoria d'ascensions que avui es realitzen a l'Himàlaia. Al final, amb cinquanta anys de retard, el Club Alpí Italià no va tenir més remei que admetre que la seva actuació al K2 havia estat decisiva i que tot el que havia explicat era exactament tota la veritat en el "cas del K2", amb la qual cosa la seva figura quedava "rehabilitada". Bonatti, amb certa ironia amarga, els va contestar que ell no necessitava rehabilitar, qui ho necessitaven eren ells. Va ser el triomf de l'honestedat davant la mentida, de l'ètica davant l'abús de poder.
Viure dignament, em va dir, suposa també saber morir amb dignitat. Walter s'havia enfrontat moltes vegades a la mort, també havia vist morir companys, i sempre ho havia fet amb valentia i honestedat
A finals de l'estiu passat el càncer de pàncrees, que ell sabia era incurable, començar a desenvolupar-se de manera fulminant. Però fins pocs dies abans va seguir desenvolupant la seva activitat amb normalitat, escrivint i ordenant el seu arxiu fotogràfic. Aquesta va ser l'excusa que em va donar per no tornar a Espanya a caminar junts pel Pirineu. Ara cobra importància el record que tinc d'una conversa sobre accidents en muntanya. Viure dignament, em va dir, suposa també saber morir amb dignitat. Walter s'havia enfrontat moltes vegades a la mort, també havia vist morir companys, i sempre ho havia fet amb valentia i honestedat. Potser per això tots dos compartíem l'admiració pel gran aventurer Luis de Savoia, fill del rei d'Espanya Amadeu I que, sent italià, va néixer a 1873 al Palau Reial de Madrid i va anar a morir a Somàlia en 1933, molt lluny de la cort i la classe política italiana. Ho va fer voluntàriament perquè només allà, segons les seves paraules, estaria fora de perill de "la hipocresia dels homes civilitzats".
Malauradament al meu amic ni tan sols li han donat aquesta oportunitat en el moment del seu mort. En una clínica religiosa de Roma li van impedir estar en els seus últims moments amb la companya d'tota la seva vida, perquè "no estaven legalment casats". Bonatti, una vegada més, va haver d'enfrontar en solitari al seu últim gran desafiament. Però no era la primera vegada. En 1965, fart de les polèmiques desencadenades al seu país, que l'acompanyaven en totes les seves aventures, realitzar la seva última gran escalada: la cara nord del Cervino a l'hivern i en solitari, i donant un cop de porta es va retirar de l'envejós món alpí que li assetjava. Només tenia 35 anys i hauria pogut seguir escalant molts anys i moltes muntanyes. En aquells encarnava una mena d'Aquil · modern de les muntanyes. Eren temps convulsos en un món canviant. Temps de la guerra freda i dels Beatles, de la crisi dels míssils o el mur de Berlín, del sputnik i de Gagarin, Kennedy i Kruschev. Un temps excessiu per a un home senzill i honest, de línies rectes. I es va refugiar en les seves aventures, llibres i fotografies. La seva hora eclipsi bevia del mateix silenci d'aquests grans artistes, contemporanis seus, que el van abandonar tot en plena joventut: l'actriu Greta Garbo, el escaquista Bobby Fischer o el cantant Jacques Brel, que es va retirar de la cançó en 1966, als 40 anys. Potser aquell món complex, que estava gestant el que vivim actualment, ja no es mereixia més pel · lícules de Greta Garbo, ni una altra cançó de Jacques Brel. Ni tampoc una altra escalada del gran Bonatti.
Darrere d'aquesta mirada curiosa podem descobrir a l'home que durant tota la seva vida d'aventurer va triar la duresa, i la fascinació, d'un camí ple d'incertesa davant de la comoditat de la certesa
Es perd l'alpinista però a partir de 1965 l'univers de Bonatti s'amplia. Sense deixar el piolet incorpora la càmera fotogràfica i el bolígraf. A la revista Època ens ensenya jungles impenetrables, deserts perduts, mars tempestuosos, tribus desconegudes. I ho fa amb una sensibilitat que ens emociona encara i ens fa enyorar aquell extraordinari món que ell va tenir la sort de viure. Darrere d'aquesta mirada curiosa podem descobrir a l'home que durant tota la seva vida d'aventurer va triar la duresa, i la fascinació, d'un camí ple d'incertesa davant de la comoditat de la certesa, la curiositat d'endinsar en el desconegut davant de l'estabilitat i el confort del reglat i conegut, l'audàcia i la il · lusió del principiant, enfront de la instal · lació plaent del que ja es creu que ho ha aconseguit tot. En una paraula al aventurer, de l'acció i la ment, que mai s'està quiet, que sempre s'arrisca, tot i que hi pugui fracassar, perquè és aquí on se sent viu.
Des de llavors, fa més de 30 anys, Walter i la seva companya, la famosa actriu italiana Rossana Podestá, no es van separar, fins al passat 13 de setembre en el qual un metge els va negar aquest dret. Recórrer el món sencer, van viure aventures inèdites i van veure els paisatges més bells i remots. I no es van casar legalment. Perquè no necessitar papers, ni jutges, ni religiosos que legalitzés l'amor que ells sentien. L'última entrevista que li vaig fer fa tres anys s'ha convertit en una espècie de testament i, al mateix temps, en el seu millor homenatge. En ella em va confessar que ell avui no seria alpinista, perquè "tot havia canviat". «Els alpinistes d'avui viuen la seva propi temps, no han conegut la dimensió de l'alpinisme clàssic. Per a ells va bé així. Molt bé. Els ha d'anar bé a ells. Però a mi no em va bé. Sóc un home d'altres temps i prefereixo estar en els meus temps. Abans es mitjana al alpinista per la seva capacitat de sofriment, la seva tenacitat, i d'emprendre el risc. Ara ja no existeix això. Només el triomf fals i la glòria, que no valen res. ¿I al final què has conquerit? Has pujat una roca, però no has conquistat els teus límits, no has conquerit res, no has superat el impossible, ni sents la fascinació per la superació de l'impossible ... "
Amic, jo penso exactament el mateix. Comparteixo els teus temps, aquells en els quals cada escalada destil · lava veritable sentiment d'Aventura, molta més ànima i cervell que múscul, el registre de la competència. Així que, possiblement, també sigui un home d'altres temps. I espero quedar-me, com tu, fins al final en aquests temps. Només espero que la fortuna, i els homes bons, em permetin estar fora de perill "de la hipocresia dels homes civilitzats".
Que la terra et sigui lleu.
* Sebastián Álvaro és un dels responsables de Xina Terra d'Aventura, una empresa espanyola que organitza viatges d'aventura amb cotxe, moto, trekking i bicicleta BTT pels racons més inaccessibles d'Àsia de la mà d'experts aventurers i exploradors. Rutes inoblidables pels deserts més agrestes, els boscos més frondosos i les muntanyes més belles del llunyà Orient.
Més informació: http://www.chinatierradeaventura.com/.
Comentaris (3)
Mariluz
| #
«Que la tierra te sea leve»… Que excel · lent final per a una excel · lent història. Enhorabona a Viatges al Passat. Amb Sebastián Álvaro, Javier Reverte i la seva nòmina de col · laboradors s'ha convertit en un equip de Champions
Contestar
Jon
| #
Interessant reflexió sobre la deriva del himalaisme i l'estirp d'alpinistes com Bonatti dels que ja van quedant pocs. ENHORABONA
Contestar
3Milio
| #
Veritablement el que es diu és molt lògica, les tècniques que s'usaven abans per al muntanyisme, escalada, era molt simple, per tant, comportava perill i imaginació, ara, tot és més senzill, i clar també es mor, però realment és per imprudències molt pronunciades, abans, hi havia un rosari de dificultats, i s'havia de calibrar pas a pas.
Contestar