Buenos Aires sempre mira enrere, al que va ser, al que va poder ser. Els seus habitants tenen la capacitat d'avançar enyorant el passat. És una ciutat viva i no obstant això es va morint de nostàlgia a les cantonades.
Per a algú que ve de Madrid i porta un any mitjà allunyant, entrar per primera vegada per l'avinguda del 9 de juliol és una forma de tornar a casa. Aquest va ser el meu primer símptoma de malenconia. De no ser per l'obelisc, hauria jurat que estava creuant la Castellana; a la Florida em vaig imaginar a Preciados i al barri de San Telmo vaig sentir l'atmosfera de Malasaña. No m'agrada comparar espais ni sensacions i no obstant això jo era allà, amb la certesa de viure mons paral · lels.
Però a Buenos Aires cal escoltar-la per poder entendre-la i el seu discurs comença en els taxis. El porteño sol ironitzar amb el destí gairebé fatalista del seu poble. No existeix un sol conductor argentí sense criteri i amb una carrera t'estalvies el diari i les columnes d'opinió. Tots els taxistes tenen una teoria de com el país es va anar desmembrant, venut en subhasta universal gràcies a una política corrosiva. En això, en la crítica sense misericòrdia als seus polítics, tots semblen estar d'acord. El paradoxal és que sempre repeteixen els mateixos polítics amb el suport del mateix poble fastiguejat. I llavors tornen a lamentar la seva sort, sospiren, escolten un tango trist i ja sense remei, es posen a recordar temps millors de tal manera que fins i tot jo vaig maleir no tenir un passat argentí.
La música de tango és una forma sublim de plorar i el ball una manera elegant de superar-. L'argentí és altiu com les seves danses, orgullós, digne, però sona a acordió quan s'expressa. Buenos Aires és això: llibreries antigues on somiar altres històries, una parella per passar un mal tràngol, un cafè que fa olor de fusta, una pancarta davant de la Casa Rosada, un altar a Maradona… però seria molt injust si digués que és només això, nostàlgia.
A Buenos Aires cal escoltar-la per poder entendre-la i el seu discurs comença en els taxis. Amb una carrera t'estalvies el diari i les columnes d'opinió.
Qui s'acosta a Port Madero descobreix de cop la llum dels embarcadors nous, edificis que apunten a la prosperitat del cel i restaurants on un carnívor es quedaria a viure. Em va semblar que la ciutat creix més ràpid del que aparenten alguns dels seus barris. La Boca emfatitza aquesta imatge de lloc atemporal amb les cases del Caminito pintades a l'estil dels emigrants genovesos que van atracar aquí a finals del segle XIX. Avui els turistes es paren a comprar teles o s'animen a ballar un tango amb una ballarina que et puja la cama fins a la barbeta, però tot i així segueix fluint d'alguna manera l'esperit d'antany, amb el Pont de Avellaneda al fons, com un gran calendari encallat a 1940.
A cada barri entendre una manera diferent d'entendre la vida i el temps. Són les dues velocitats de Buenos Aires. Una prou feines es mou, rendida ja al gust vell del Gran Cafè Tortoni i als cants de Gardel. Una altra necessita reivindicar la seva condició d'inconformista i prefereix la música moderna en els bars per cridar al futur, que amb una guitarra elèctrica sona millor.
No sé quantes hores vaig dedicar a recórrer la ciutat d'un lloc a un altre, carregat amb l'equip de cambra, de Palerm a l'Avinguda de Corrents, de Constitució al Riu de la Plata, de la Boca al hotel, cansat de veure tantes ciutats en un sol passeig. Però en aquestes caminada vaig trobar la recompensa d'un bon rostit, un xoriço amb chimichurri, 01:00 bife a peu de carrer i en cada graella un argentí agradable i sorneguer, un home despert, amb el verb relliscós per l'acudit fàcil o un comentari àcid.
Havíem creuat més de mig món en cotxe quan arribem a Argentina i aquí, després de molts mesos sense treva, aturar el ritme. A poc a poc vam anar deixant les càmeres a l'hotel, per sortir a passejar amb les mans a les butxaques.
Jo vaig trobar els meus propis passos, lluny dels meus companys de viatge, i em vaig sentir còmode a Buenos Aires, com si fos a reconèixer una cara amiga a la tornada d'una cantonada. Potser era el caràcter Buenos Aires, amb aquest punt temperamental com el dels espanyols, però amb un accent més suau, més acústic. Potser va ser la personalitat de les dones, dolços i indòmites al mateix temps o la calor dels locals de tango, on van els solitaris a beure el vi sense consol. O potser eren els bars alegres de les nits de Sant Elm, o les graellades, o la conversa fàcil amb estranys. No ho sé, però d'alguna manera, abans de marxar ja vaig començar a trobar a faltar Buenos Aires, ja vaig començar, jo també, a mirar enrere.